Fracàs de les polítiques d'integració a Alemanya

Estem viciats per unes formes polítiques que no fan front als problemes de cara. L’emmascarament forma part d’una manera de fer dels actuals lideratges polítics i que hem viscut ja sigui respecte a la crisi econòmica com respecte a la plurinacionalitat de l’estat.

Potser és per això que les paraules d’Angela Merkel expressant sense embuts el fracàs de les polítiques alemanyes d’integració de la immigració sonen tant valentes, pròpies de qui sap que ha d’exercir el lideratge damunt el país, de qui governa per a liderar.

El lideratge es percep per la voluntat d’encetar un diàleg, l’habilitat per conduir-lo, tenir la claredat d’on es vol arribar, la valentia de plantejar-lo obertament per a generar consensos i enriquir-lo. S’estigui d’acord o no amb el diagnòstic, es comparteixin o no les solucions, el que ningú pot deixar de fer és expressar el respecte per un lideratge polític que sap posar un tema delicat damunt la taula sense estridències, amb arguments, amb voluntat de trobar vies de solució que creïn valor social. El lideratge, a més, també sap projectar el diàleg més enllà del seu país i té la capacitat de reobrir el debat a tot Europa sobre la gestió de la immigració, i fer-ho sense prejudicis envers les persones immigrants.

Afirmant que el multiculturalisme ha fracassat posa la mirada crítica en les polítiques, no en les persones. Aquest és un tema delicat on cal parlar de models, sense aixecar passions nacionals ni atiar les pulsions xenòfobes.

També a casa nostra es va posar de moda parlar del multiculturalisme, una noció (multikulti) que els Verds alemanys van introduir a final dels anys 80 per a assenyalar que les diferents comunitats (culturals, religioses, lingüístiques, ètniques) podien conviure en harmonia. Aquest concepte segons el qual la diversitat sumava i enriquia el conjunt es contraposava a la Leit Kultur preconitzada pels democristians, que establia que calia mantenir la pròpia cultura com a central.

Els catalans tenim una llarga experiència d’integració, potser encara no prou divulgada i valorada arreu. Pocs països han tingut el nivell d’integració d’immigrants amb tant d’èxit. El segle XX i la primera dècada del XXI han estat una allau de persones nouvingudes i el país ha sabut acollir superant fins i tot els greus problemes derivats de la manca d’instucions pròpies per a facilitar aquesta integració. Malgrat la voluntat política de fer un ús de la immigració per a diluir la personalitat nacional de Catalunya, aquesta ha resistit i ha donat mostres de la seva fortalesa.

De fet, hi ha una gran diferència amb manera alemanya d’afrontar la qüestió. Catalunya ha estat sempre, durant tota la seva història, una terra de pas. I en tot moment les persones que hi han arribat han estat vistes com a nous ciutadans. Fins i tot, malgrat que aquestes no s’integressin plenament al país, per exemple a la seva llengua i cultura, la seva presència aquí no era conjuntural o temporal i aquesta condició de nous ciutadans feia que els esforços per a construir un país de tots plegats fos un repte compartit.

En aquest sentit, el fracàs alemany fa referència a un model de gestió basat en l'acollida temporal dels immigrants, és a dir, com si la seva estada a Alemanya tingués data de caducitat i en el curt o llarg termini haguessin de retornar als seus països. En paraules de Jordi Moreras, expert en islamisme i professor de la Universitat Rovira i Virgili, "difícilment Alemanya podia elaborar un model multicultural d'atenció a la diversitat, quan en el seu subconscient encara manté el principi del treballador convidat".

En un model marcat per la provisionalitat, cal gestionar obrers, mentre que en un model de nova ciutadania cal gestionar ciutadans, persones en totes les seves dimensions i de manera equiparable a la resta d’alemanys. Davant aquests debats que poden tendir a transmetre uns valors socials negatius, encara cal recordar una de les campanyes que va llançar el govern de Jordi Pujol i que va expressar un missatge sense ombres: el “som sis milions” deia que Catalunya era un sol poble, tots catalans. Aquest missatge, combinat amb la definició de “és català qui viu i treballa a Catalunya”, plantejava uns valors profundament acollidors i integradors. Avui, un gest també expressa aquesta voluntat de manera molt nítida: la participació de tots els residents a Catalunya, inclosos els immigrants, a les consultes sobiranistes té una càrrega molt potent de voluntat de construir una comunitat per a tothom sota una base profundament democràtica.

Les polítiques públiques són necessàries però una integració sincera ha de partir d’uns valors reals de creure que cal convidar a ser uns ciutadans més, amb tots els drets i deures.