El debat sobre RSE voluntària o obligatòria que tant a Catalunya com a Espanya va saturar els debats dels primers anys del segle -fins que van concloure les 'tres potes' del debat espanyol- va concloure amb una visió ajustada sobre el sentit empresarial de l'RSE i, per tant, decantada vers el sentit voluntari.
En la mesura que aquell debat es produïa entre agents diferents i amb interessos sovint contraposats, no s'hi discutia només el model d'RSE sinó altres aspectes fins i tot propers a la legitimitat de l'empresa. Era per tant un debat viciat que calia superar ràpid perquè podia fer més mal que bé al desenvolupament i expansió de l'RSE.
Ara retorna el debat, però amb una gran diferència: prové dels mateixos nuclis empresarials, escoles de negoci, economistes. En el fons l'RSE ha assolit la seva maduresa: ja no es concep com una pràctica col·lateral sinó que afecta la sostenibilitat de la mateixa economia. És per tant matèria no sols d'ecologistes i sindicats... sinó d'empresariat i economistes.
Aquest estat d'opinió i necessitat d'anar més enllà ha arribat a organismes experts, que plantegen fer un pas precisament en aquest moment de greu crisi (recordem que no fa pas gaire alguns futuròlegs sense futur proclamaven que quan arribés alguna crisi l'RSE desapareixeria del mapa!).
La Declaració d'Amsterdam del GRI planteja la conveniència d'aplicar "exigències polítiques" ja que ha arribat el moment de "anar més enllà del voluntarisme" en el camp de l'RSE.
Per altra banda, Esade també demana un principi de regulació, com veiem a la notícia ESADE aboga por regular la responsabilidad social de las grandes empresas y corporaciones públicas.
L'Institut d'Innovació Social d'ESADE, el director del qual és membre del Consell de Direcció del GRI, ha lamentat la "manca de transparència i credibilitat" de les memòries d'RSE publicades per part de les empreses. Aquestes conclusions procedeixen de l'informe 'L'RSE al Govern Corporatiu de les societats de l'Ibex 35', presentat per ESADE, en el qual es posa de manifest la importància que l'RSE "esdevingui un element integrat en el govern corporatiu", i es reivindica "rigor" en la informació sobre responsabilitat social.
Així mateix, el professor César Arjona, autor de l'estudi, assenyala que "cal que l'RSE entri en major mesura en els consells d'administració de les empreses i que s'integri en l'estratègia del negoci molt més del que s'ha fet fins ara". L'autor assenyala que "més d'obligar ningú a ser socialment responsable, l'important és que qui opti per ser-ne, ho sigui seriosament". Així mateix considera "que no està fora de lloc que aquesta serietat, fins a cert límit, sigui exigida mitjançant el Dret".
El que cal veure és com fem compatible el desenvolupament estratègic de l'RSE amb una major exigència normativa. Precisament, com a promotor de Responsabilitat Global, he plantejat aquest problema a l'article Finestra estratègica o capsa de Pandora?
Al final d'aquest article es planteja que ens trobem en un moment clau:
Estem davant un moment clau o una finestra estratègica que se’ns ha obert sobtadament com a conseqüència de la greu crisi econòmica i que obliga a tothom a prendre-hi part. Quan es tanqui haurem consolidat un nou escenari on potser disposarem d’un món empresarial més conseqüent amb els riscos que comporta la manca de responsabilitat social, o tal volta serà necessari un retorn a models més intervencionistes a partir de la sospita que l’empresa mai complirà de grat.Per això, hem volgut acabar amb una proposta: a banda del compromisos de cada empresa, proposo avançar sectorialment en normes d’autoregulació, i territorialment en apostes de governança per mitjà de la gestió de Territoris Socialment Responsables
El GRI ha obert la capsa de Pandora. La paraula la té principalment el món empresarial. Fins ara era possible una estratègia de promoció de l’RSE consistent a pretendre que els compromisos de les millors facilités una tracció de les altres, especialment al llarg de les cadenes de valor. Aquesta ha estat una expectativa molt adequada, que s’anava materialitzant i que es podia anar integrant al model d’empresa i a la seva estratègia corporativa. Però aquesta dinàmica que podria donar resultats tangibles en un mitjà termini necessita ara una acceleració. L’estratègia de tracció és insuficient. La crisi n’ha accentuat la urgència i una economia global, basada en el coneixement i en els valors intangibles, no pot permetre’s d’estar sotmesa a riscos tan desmesurats per culpa de la irresponsabilitat manifesta d’uns pocs però poderosos líders corporatius.
Nota: aquest article ha estat publicat a Jornal.cat
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada