25.3.18

[ARTICLE] Les nostres relacions en un algoritme. Cap on anem?

Ho saben tot de nosaltres! La tecnologia permet que algunes empreses, per mitjà d'algoritmes que es van perfeccionant, ho sàpiguen gairebé tot de nosaltres. Spotify pot suggerir les cançons que més s'ajusten a la nostra personalitat ja que cada cop va tenint un coneixement més ajustat dels usuaris. Amazon ha aconseguit que milions de persones rebin directament l'oferta dels productes que necessites o desitges.

I ja ens va bé. Malgrat que aquest control ens preocupa teòricament, el cert és que ens resulta pràctic i finalment la decisió de compra, encara que incentivada, depèn de cadascú. Però hi ha una conseqüència que no podem condicionar o controlar i és que a mesura que som classificats i entrem en aquests cercles definits pels algoritmes la tecnologia limita les possibilitats que ens trobem amb productes que no estan en els nostres paràmetres habituals.

Hom té dret a escollir el seu mode de vida, el seu cercle de relacions, el seu grau de sociabilitat, les lectures i àmbits de coneixement, els llocs on fer turisme... És més, crec que en el futur, un dels reptes serà com fer possible que en un mateix món i fins i tot dins un mateix estat o una mateixa societat puguin conviure estils molt diversos, amb la possibilitat que tinguin diferents sedassos fins i tot legals. Per tant, crec produndament i fins a límits intensos que la gestió de la diversitat serà un repte fonamental en el segle XXI.

Però com articulem la convivència? Alhora, ha d'haver-hi espais on la vida col·lectiva es pugui garantir i es faci possible la coexistència. Fa una certa por que els models comercials guiats pels algoritmes ens porten vers unes zones de pensament únic on els usuaris només consumiran allò que els agrada i que no tindran la possibilitat de trobar-se per atzar amb la diferència. On queda la diversitat? Aquesta no és sols viure en la teva opció de diversitat sinó tenir l'oportunitat de conviure amb les altres diversitats per aprendre a reconèixer-les i a respectar-les, per poder intercanviar, per créixer com a persones i col·lectius, per innovar, per enriquir-se, per dubtar, per canviar...

Donem-nos una oportunitat a la descoberta. Tancant-nos en cercles impermeables dificultem la serendipitat, és a dir, que sobrevinguin els descobriments casual o imprevistos en el món de la investigació, però també en la nostra descoberta personal de l'entorn i de nosaltres mateixos.

Empreses i comunitats. Totes les tendències van cap aquí. Ferran Rodés, en un dinar de Respon.cat, ens vaticinava fa uns dies que sols sobreviuran aquells diaris que sàpiguen connectar amb comunitats concretes amb coses en comú i a qui preguntaràs quins continguts volen; de fet, deia que arribarem a diaris de comunitat. Reconeixia que l'experiència del diari ARA va venir d'aquesta reflexió i que es va definir un target molt específic, de persones amb un nivell sociocultural alt, també socioeconòmic alt perquè sinó no compren premsa, i alhora amb un sentit compromís amb l’entorn.

Mitjans de comunicació i comunitats. El cas del diari ARA és d'una gran professionalitat. Però és que veiem com alguns diaris que abans eren considerats rigorosos han perdut tota la credibilitat quan s'analitzen amb fredor, però que no tenen pudor a tergiversar o a fer ús de fakenews perquè ja s'han convertit en pamflets de la seva comunitat d'interessos. Es reforça la dualitat entre els que davant un fet objectiu poden interpretar-lo d'una o altra manera. I en això es basa la postveritat.

Ni un bri d'empatia. Ara mateix, davant l'empresonament arbitrari, injust, sense una base legal sòlida, amb acusacions forçades, i que generen un patiment innecessari a pares i mares i a tota una part de la societat, ens trobem amb persones que, no solament valoren els fets de manera diferent sinó que no mostren cap mena d'empatia pel patiment d'altres. I encara més, que poden mostrar públicament la seva satisfacció perquè rivals polítics que han actuat de manera pacífica seguint el mandat democràtic hagin de patir aquest càstig.

Tot plegat em fa pensar que és cap on anem. Cap a un món on en un mateix territori podem conviure col·lectius que, per l'accés a fonts d'informació i de socialització tan diferents i tan polaritzades, ja deixem de ser considerats una societat cohesionada i passem a ser senzillament col·lectius en règim de coexistència que es puguin tolerar però que no sentin ni empatia.

Si aquest és el destí, assistirem a una deshumanització, a una degradació del capital social, i a una dificultat enorme per construir grans consensos socials, per a abordar els reptes, i per fer possible la governança. Ni els drets humans o el respecte a l'estat de dret generen una mínima adhesió. Quan se suposa que la Humanitat hauria d'assolir el cim de la civilització és quan el sentit de la frase de Tereci (Roma, segle II aC) potser ja no és vigent: «Sóc humà i res d'humà no m'és aliè». O quan la frase de Bertolt Brecht torna a fer-se imprescindible: «Quan van venir a buscar els jueus, no em vaig preocupar perquè no era jueu. Quan van venir pels comunistes, no em vaig preocupar perquè no era comunista. I al final, quan van venir per mi, ja no hi havia ningú que se'n pogués preocupar».


Altres reflexions i articles anteriors que hi poden estar connectades (sector tecnològic)
Etiquetes de comentaris: , , ,
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)