També és cert que la utilització de la Justícia per part del Govern espanyol s'ha fet tan evident i matussera que cal relativitzar allò que fa referència a les notícies, és a dir, el moment i la manera com es presenten els fets per tal que a través dels mitjans de comunicació puguin generar un efecte en l'opinió pública.
La corrupció ha estat -i possiblement és- un fet delictiu especialment blasmable, tant per l'impacte contra les finances públiques i l'eficiència de les polítiques públiques com per l'erosió de la legitimitat dels poders públics. Però igualment cal ser crític contra l'aprofitament polític dels casos, sovint entre partits que tots tenen afectació pròpia proporcional al poder que detenten, com cal ser especialment contundent contra les accions fetes des del poder governamental per tal de perjudicar opositors o protegir els propers. Ja siguin indults, filtracions a la premsa, ús partidista de la fiscalia, control de la judicatura i del Tribunal Constitucional, modificacions legals amb interessos espuris, penes de telenotícies per als opositors, allargament dels processos, etc.
Recentment, el registre de la seu de CDC, quan ja havia estat registrada un mes i mig enrere, sempre coincidint amb el període previ electoral o amb moments d'especial transcendència política, obre un nou interrogant sobre la utilització de la Justícia, sense posar en dubte la base de la investigació policial i intervenció judicial, sinó en les formes escollides. Els dubtes inclouen les presons sense fiança per a evitar destrucció de proves, quan és impossible de pensar que qualsevol prova no hagi estat ja destruïda si fos el cas.
En tot cas, sigui com a reacció a aquest fet o sigui perquè ja estava previst, CDC ha anunciat per mitjà del seu coordinador general, Josep Rull, que ni el partit ni la fundació vinculada, CatDem, no acceptaram donacions d'empreses a partir de 2016, de manera que el partit només estarà finançat mitjançant el finançament públic i el finançament cívic, és a dir, les quotes dels socis o aportacions particulars no empresarials.
Cal donar l'enhorabona per aquesta decisió ja que, per molt legals que siguin les donacions, generen dubtes raonables sobre la intenció de donant i el capteniment del receptor, de manera que és comprensible que proliferin les interpretacions sobre les males pràctiques en la contractació pública, especialment quan les empreses donants són alhora empreses receptores de contractes públics.
De fet, seria molt raonable, ateses les sospites d'interferències i les sospites molt generalitzades en l'opinió pública, que les donacions empresarials a partits polítics a partir de les seves fundacions no fossin autoritzades legalment. Però fins i tot en aquest cas, seria bo entendre que forma part d'un correcte sentit de responsabilitat davant la societat no fomentar ni acceptar aquesta mena de donacions. De fet, l'ús de les fundacions no deixa de suposar una manera d'esquivar la llei, que ja impedeix les donacions als partits, i aquests -feta la llei, feta la trampa- ho trampegen per mitjà d'aquestes estructures paral·leles. Igualment per part de les empreses, seria adequat, tenint en compte un sentiment social generalitzat i una preocupació per la reputació d'empreses i administracions públiques, que no s'avinguessin a aquestes donacions ni a partits ni a les seves fundacions.
Considero que el pas fet per CDC arribar tard, però benvingut sigui. La manca de finançament empresarial pot obligar a simplificar l'estructura i reduir despeses alhora que pot provocar un efecte positiu en el retorn de la implicació de les bases, de la militància, que en moltes estructures polítiques havia fet un pas enrere en veure que certes decisions depenien de pressions externes que no de l'opinió de la militància. Alhora, tanmateix caldria abordar un finançament més just de fons públics si realment volem uns partits forts i, com a conseqüència, més transparents i democràtics.
He parlat d'un partit, CDC, per l'actualitat, i perquè davant el repte immens del Procés, permet veure com l'ombra dels dubtes sobre la netedat en la gestió dificulta la gestió de la confiança que es requereix. Esperem, per al bé del Procés, que una voluntat diàfana, uns passos consistents i una expectativa de refundació imminent que posi l'ètica i l'RSO al capdavant permetin recuperar la confiança perduda.
La lluita per l'honestedat és una lluita que ha de fer cada partit, cada organització, contra les tendències que en qualsevol empresa es poden donar per a trobar les escletxes per a les males pràctiques. No crec que hi hagi d'entrada partits millor que altres sinó que depèn bàsicament del poder que el partit tingui dins de les Administracions públiques, però sí que hi ha factors que poden propiciar o evitar la corrupció o les males pràctiques. I és que els partits polítics, com passa a les Administracions, no s'ha cregut que calgui gestionar la responsabilitat social. Són o han estat de la idea que l'ètica depèn de les persones, i que si algú incompleix ja se les tindrà amb la Llei. No creure que l'ètica s'ha de gestionar com un valor de l'organització ha estat la llavor de corrupció. La deixadesa. Una altra cosa és quan algun partit gairebé sembla realment una organització criminal orientada a obtenir recursos il·legalment, però això ja correspon als jutges dirimir-ho, si bé el que és evident és que la magnitud de les acusacions són d'una enorme diferència entre partits.
Cal fer notar que la conjuntura que es viu a Catalunya i a Espanya en relació al Procés sobiranista provoca que intencionadament es vulgui transmetre a l'opinió pública que Catalunya és un territori especialment corrupte. Malgrat que el govern ha bolcat tots els esforços per descobrir i airejar tots els casos de presumpta corrupció en Administracions catalanes, el cert és que es tracta d'un part molt petita en comparació amb la resta de l'Estat, cosa que no suposa cap tranquil·litat per als que aspirem a disposar d'un Estat amb uns nivells de corrupció tendents a zero, però sí que permeten entendre la dinàmica perversa d'un Estat que, almenys, permetrà que Catalunya pugui partir de zero en el sentit que segurament gairebé tot el que hi pogués haver haurà estat investigat i posat a la llum de la Justícia.
Les males pràctiques, per exemple, del govern espanyol segueixen produint-se i, malgrat això, sembla que tenen patent de cors per a seguir endavant amb algunes lleugeres crítiques. Un exemple recent podria ser l'adjudicació en aquesta legislatura contractes per valor de 37,3 milions d'euros al grup d'empreses que Pedro Morenés, ministre de Defensa, va presidir just abans d'entrar al càrrec.
I no podria acabar aquesta reflexió sense alertar sobre el perill demagog que representen aquells partits que volen aprofitar-se de la pèrdua de confiança dels altres per ocupar els seu lloc, ja que res fa preveure que hagin de ser més pulcres. Ja es va veure amb UPyD, qui més parlava de democràcia i va crear una organització autoritària. O ara amb el líder de Ciudadanos presumint de transparència però amb molts interrogants com el fet que els comptes no quadren, tal com es denuncia en aquesta anàlisi.
Però és més, des d'una visió d'RSC, no mercament legalista o formal, em sembla imprecís limitar-se a observar el que mostren els comptes i el que no quadra en aquests. ¿Que potser les campanyes que certes cadenes privades de televisió han fer per promoure i posar en escena els nous partits com Podemos i Ciudadanos, no són veritables donacions que caldria comptabilitzar i sobre les quals retre comptes? Quedi clar que quan m'oposo a les donacions empresarials a partits polítics també hi incloc les fetes en espècies com serien aquestes, d'una gran gravetat perquè han arribat fins i tot a incomplir la pluralitat democràtica en períodes electorals.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada