Reprodueixo algunes de les reflexions que va fer, en un acte que va tenir lloc al Foment Vilanoví (són notes esquemàtiques preses sobre la marxa però aprofito per compartir-les).
Catalunya és una de les economies més obertes d'Europa. La revolució industrial es va fer en un mercat tancat espanyol, en el qual, entre el lliurecanvi i el proteccionisme guanya aquest darrer.
El model s'esgota a mitjan segle XX, ja no permet créixer més. Coincideix amb l'obertura comercial del franquisme. L'economia catalana comença a treure el cap enfora. I després, amb la integració europea, Catalunya fa el gran salt. Avui, el 50% de que produeix Catalunya es ven fora: 1/3 a Espanya i 2/3 al món. A més del turisme, o sigui que tenim una internacionalització enorme.
Els puntals de l'economia catalana són: - Aposta pel coneixement. Per tant, mà d'obra qualificada
- Divisió del treball. Per tant, més empreses
- Globalització. Per tant, integració del treball
- Sí, per l'obertura
- Tenim molts sectors, sols depenem energèticament
- Coneixement: aquí sí que tenim problemes i més en el sector públic
- Salut
- Educació bàsica
- Innovació empresarial (45 sobre 100, per sobre la mitja europea)
- Institucions (justícia, lentitud tràmits, obertura negocis, legislació laboral complexa, un petit empresari i un treballador haurien d'entendre un altre que laboral mentre que aquí les grans empreses han de tenir bufets especialitzats perquè busquin les escletxes que ni el legislador entén...
- Estabilitat macroeconòmica: espanya és la 24 de 28 a la UE: Fatal
- Infraestructures: bé però amb dèficits importants
- Formació contínua: un desastre
- Peatges
- Les oficines exteriors espanyoles encara no fan ni el que feia el Copca, 30 anys després!
- El mercat bancari. La regulació va contra els interessos dels clients.
- El preu de l'electricitat ha pujat un 50%. Només que baixés un terç desapareixeria la meitat de la pobresa energètica. Però la regulació es fa contra l'economia catalana. Aquí hi havia la Canadiense, que funcionaven a baixa tensió per donar resposta a les necessitats de moment. Després de la guerra civil Franco se la queda i la regala a March, que crea Fecsa. Segueix funcionant a baixa tensió quan en aquell moment ja no tocava. Ara ens fan pagar l'energia molt més clara en conseqüència.
- Ocupació: Hi ha gent que vol treballar i no tenim prou feina. Treballa un 44%, més del 42% que es dona a Europa, però menys que el 48% d'Alemanya. Està molt bé! Amb els 16.000M€ del dèficit fiscal podríem crear 300.000 llocs de treball. Seríem com Alemanya. Amb la independència els sous podrien pujar un 17% i un 8% més podria treballar. Això vol dir que Catalunya té potencial de créixer un 30%. Per tant, s'aguanta l'Estat de benestar, les pensions, la lluita contra pobresa... Quin és el problema? Cal alliberar les forces de creixement, el tap que tenim: el paper institucional del sector públic.
- Salaris: hi ha un problema de salaris. A Espanya estan a mig camí entre els centreeuropeus i els de l'Est. Així és insostenible. O anem a parar a Txèquia o anem a parar a França/Alem./Dinamarca! Tot i això vol dir valor afegit, és a dir, més inversió, més coneixement. Els enginyers alemanys de Volkswagen fan un plànol i el mostren als treballadors i aquests fan tota les correccions de tot el que pot ser que no funcioni. Aquí els treballadors no saben llegir el plànol. Des de la primera Guerra mundial els treballadors alemanys saben interpretar els plànols de l'enginyer. Fa 100 anys! L'estat espanyol no s'està fent res per anar cap amunt. Ara recuperar salaris, fins que hi hagi una altra bombolla i tornem empobrir-nos tots. Aquí es regalen bancs els amics i després els hem de rescatar. Que potser ens van salvar els llocs de la Pirelli, a Vilanova?
- Economia submergida, però n'hi ha de dos tipus.
- La que altrament seria inviable. Hem de decidir si la volem o no. Poden ser coses que es poden fer en altres països.
- La que és perniciosa perquè és competència deslleial.
- Revertir fiscalitat. A Catalunya és més cara. Amb la crisi es va pujar, no hi havia alternativa. Això també ha jugat com un incentiu per la marxa d'empreses d'aquests dies. Caldria tornar a posar-la al seu lloc.
RSE: caldria mirar les bones pràctiques del nord i centre d'Europa. El que no vulguis per tu no vulguis per als altres. El problema és quan es traspassen les línies de les grans regions mundials.
Ciutats dormitori. Una ciutat ha de ser sostenible, tenir relacions equilibrades. Perquè no hi ha activitats de Barcelona que venen aquí a Vilanova? I en canvi els d'aquí hem d'anar a treballar allà... El problema estat una planificació molt fluixa del territori. Tot va a batzegades (ara se m'ocorreix una cosa, ara una altra...). A Londres van saber planificar: a la City no hi viu ningú, s'ha especialitzat. A París, al centre sols hi ha turisme i veïns, mentre que els ministeris són de l'extraradi, les oficines a la Defense, a 30 km, les universitats també lluny... Barcelona ha de prendre decisions sinó el conflicte d'usos serà estratosfèric. Ha d'expulsar activitat. I a Vilanova n'hi toca un tros. Si volen turistes sobra alguna cosa. Per exemple, es van voler quedar l'escola nàutica, que allà no aporta res mentre que a Vilanova suposaria una capitalitat nàutica. Cal ordenar el territori i això és feina de la política. Molta inversió privada ve condicionada o afavorida pels poders públics. Amb el tancament de la Pirelli i altres es va pagar un preu molt alt. A les estadístiques encara s'hi veu l'impacte. Anoia, Garraf i Baix Penedès són les comarques de més atur. Poden ser ciutats dormitoris, però canvi de què? La política catalana prèvia el 1714 era precisament el pactisme.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada