Tornava de córrer una mica i m'he trobat amb una munió de gent en cercle passant-se un micro i fent breus intervencions sobre com havien viscut aquests dies passats. Eren persones diverses de col·lectius d'esquerres. M'he quedat una estona a escoltar les seves paraules però sobretot he captat la intensitat de les emocions. Ja era el final i no hi he intervingut, tot i que m'hauria agradat dir alguna cosa.
Sóc independentista de tota la vida. Per a mi és un moment molt intens. Però crec que si la independència no arriba ara, arribarà en deu anys, o en vint... però que és inevitable. En un context avançat socialment, del segle XXI, amb la informació a l'abast, i amb el reforçament del projecte nacionalista espanyol, la gent reaccionaria.
Però hi ha una altra lluita que és la social, la dels drets de les persones. Jo crec que és indestriable, però de vegades ha pogut semblar que anaven per separat. Ara per ara la lluita pels drets socials és inajornable, i sols hi ha una manera de fer-la possible: fent-nos grans com a poble, gestionant els nostres recursos, decidint col·lectivament el nostre futur com a societat.
Catalunya és un país de confluència. Gent vinguda de tot l'estat espanyol i gent vinguda d'arreu del món. Tenim una història, però allò que ens fa forts és que volem tenir un futur. No sé si es deu a alguna força atàvica o a l'energia i patiment de la gent vinguda de fora, però es percep una voluntat compartida de lluitar per un món millor, de lluitar pels nostres drets. De lluitar.
Em pregunto què és el que ha fet possible que molta gent, moltíssima, s'hagi unit en una sola lluita. Una lluita que té moltes expressions, i objectius finals diversos. Moltes lluites però que totes requereixen disposar de les eines d'un estat propi, que puguem controlar, que pugui exercir el poder des d'una major proximitat a la societat, amb un major control social, i amb una orientació més alineada amb els valors que la societat catalana té.
En aquest sentit, tendeixo a pensar que no solament s'ha donat una confluència d'interessos que ha permès compartir una estratègia. Permeteu-me que sigui una mica esotèric. Crec que la humanitat està evolucionant cap a un estadi de consciència més elevat, que ha de permetre posar la persona en el centre, orientar-nos a la sostenibilitat del Planeta, créixer com a éssers intel·ligents i socials, sintetizar moltes de les particularitats culturals i filosòfiques que la humanitat ens ha llegat... I crec que al nostre país, s'han produït les condicions perquè aquest nivell de consciència també hi estigui creixent de manera important.
La revolució dels somriures és això. La manera tremendament pacífica com s'han produït les mobilitzacions. La prova de foc que ha estat ser maltractats i colpejats per la policia nacional i la guàrdia civil. Tot això podria haver estat una estratègia pactada, alternativa a la manca d'exèrcit. Però hauria estat impossible de mantenir tothom a ratlla, que no esclatés la resposta violenta com a reacció a tanta maldat. S'ha donat un estat de consciència col·lectiva molt intens. No és un estat de consciència nacional, no és un estat de consciència política o partidista, és un estat de consciència profundament humà de sentir-se part d'un projecte al servei de la llibertat.
Crec que després de Gandhi i la manera com es va produir la independència de l'Índia, i de Nelson Mandela i la manera com es va gestar la reconciliació post-apartheid, el que està passant a Catalunya té un abast molt més gran que el local o les afectacions que pugui tenir dins l'estabilitat europea. Crec que estem portant a terme una lluita pacífica que aportarà molts aprenentatges a la humanitat.
Moltes revolucions han tingut un caràcter violent, d'odi d'uns cap als altres. En aquesta revolució no hi ha odi, fins i tot acceptem la violència que se'ns ha llançat al damunt amb resignació, sabent que la nostra victòria era no solament la manca de resposta violenta sinó la manca d'odi. És un miracle haver arribat fins on som ara.
El següent pas és concloure la independència, fundar la república, iniciar el procés constituent. I tant de bo que el primer gest que faci la república catalana sigui retornar la llei de pobresa energètica i obrir la porta a milers de refugiats. Serà una manera de dir al món, i a Europa en particupar, i de dir-nos a nosaltres mateixos que volem mostrar que els estats responsables i dignes del segle XXI han de ser capaços d'assegurar una democràcia veritable on tots els vots valguin el mateix i de posar els drets humans per davant dels interessos d'una democràcia formal segrestada per les oligarquies.
En el procés constituent, exposarem idees i models diferents, però segur que sabrem travar les aliances per fer un estat molt més social i garantista dels drets de les persones.
PD:
7.10.17
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada