21.7.13

La Marca España s'enfonsa i busca bocs expiatoris

Són mals temps per a la Marca España. Se les prometien molt felices dos o tres lustres enrere, quan l'economia creixia acceleradament i l'orgull patri estava inflamat. La cruel crisi econòmica, fruit d'haver fet les coses malament, juntament amb la imatge de corrupció, i de sensació de pèrdua de capacitat de portar les regnes del destí han portat a un desprestigi de la marca de país.

I els seus promotors ho viuen malament. Molt malament. Perquè aquest no era solament un projecte econòmic i empresarial per projectar una marca de país que permetés millorar la penetració i valoració de les seves empreses en el món. Era per damunt de tot una iniciativa política vinculada amb el desacomplexament del nacionalisme espanyol.

Ara, es podria valorar com a una mala inversió, que fins i tot es pot girar a la contra, el fet que se segueixin invertint recursos públics en aquesta iniciativa. Més aviat convindria que es destinessin a millorar els actius interns, que no a vendre uns valors que no tenen capacitat de mostrar res bo en el context internacional. La meva opinió -molt personal- és que promoure aquesta equipació esportiva tan pàtria que es veu a la foto, o destacar les bondats de Pescanova és donar una imatge per a escapar-se a córrer.



Fa mig any ja vaig publicar una reflexió sobre "Promoure la Marca-España en aquest context econòmic, social i nacional". Segons el Projecte marca Espanya, la imatge d'Espanya com a marca s'ha sustentat en dos arquetips o patrons de representació bàsics, que han predominat històricament: un derivat de la llegenda negra i la decadència de l'Imperi, que concep a Espanya com un país europeu, arrogant i altiu, ineficaç i mal governat, intolerant i profundament religiós, i un segon arquetip que concep Espanya com un país exòtic i de tradicions culturals orientals, més modern que decadent, constituït per homes i dones autèntics, amants de la llibertat immediata i sense fronteres, apassionat però incapaç de comportaments racionals, freds i civilitzats.

Tanmateix, enlloc de reflexionar i reorientar aquesta iniciativa han preferit buscar-se un boc expiatori. En diverses ocasions ja ha aparegut el tema: qui més perjudica la imatge de la Marca España són els catalans per la seva manca de compromís amb els valors de l'espanyolitat i de la unidad nacional, o de destino en lo universal, si es prefereix.

El director adjunt de Marca Espanya: "Catalans de merda. No es mereixen res"


Juan Carlos Gafo ha fet aquest comentari al seu Twitter aquest divendres al vespre, coincidint amb la inauguració dels Campionats del Món de natació a Barcelona, amb xiulada monumental del públic a l'himne espanyol [diari ARA]

El comentari ha coincidit amb l'acte d'obertura dels Campionats del Món de natació que se celebren a Barcelona, en què el públic ha reaccionat amb una xiulada monumental quan sonava l'himne d'Espanya. Veient l'efecte que ha tingut a les xarxes socials el seu tuit, Gafo ha volgut precisar el seu comentari. "Només vull dir que l'himne mereix respecte. Jo mai xiularia l'himne català. I no em referia a tots els catalans, als quals respecto plenament", ha afegit.

Per algunes reflexions que llegeixo, com aquesta de Tomás Alcoverro al blog de La Vanguardia, intueixo que Juan Carlos Gafo, diplomàtic i militar, deu ser una persona culta i un excel·lent professional. Aleshores la pregunta és més inquietant: què fa que un diplomàtic tingui una sortida com aquesta? La dimensió de militar li ha valgut més que la de diplomàtic? Potser ha estat intencionat per a abandonar un vaixell que s'enfonsa? Ràpidament ha anunciat que deixaria la Marca España. I el ministre Margallo l'ha destituït. Però queden dubtes:

a) Gafo s'ha disculpat perquè no es referia a tots els catalans. Però sí a alguns, per tant. Són els que han xiulat? Són tots els que creuen en el dret a decidir? Són tots els que no se senten prou espanyols? Caldria conèixer quina és l'opinió d'un senyor influent i que ocupa càrrecs públics. Tenim dret a saber qui sí que són catalanes de mierda segons aquest diplomàtic.

b) Els seus punts de vista -que intuïm- en el sentit analitzat més amunt, són compartits per l'equip de la iniciativa Marca España? Em refereixo sobretot al fet que els catalans que no ens sentim part del projecte nacional espanyol estem perjudicant greument la imatge de marca de país i causant un greu perjudici a l'economia del país... Vaja, que si Espanya no remunta és quasi culpa de los irredentos catalanes...

c) Sembla que ha estat destituït de la Marca España però no d'embaixador espanyol al Líban. Aleshores vol dir que l'estat espanyol i, per extensió, la societat espanyola, accepta que un alt diplomàtic pugui considerar que una part de la ciutadania del país que representa (i que li paguen el sou) són una mierda? Vol dir que si he d'anar a l'ambaixada del Líban hauré de demanar els serveis a un alt funcionari que em considera una vulgar merda?


Llegeixo que a la presentació de la Marca España a Barcelona fa un mes hi havia molta caspa, és a dir un perfil de polítics i empresaris més connectats amb el passat i amb una manera rància de fer les coses que amb una vocació de modernitat, de democràcia, d'universalitat. L'Alt Comissionat per a la Marca España, Carlos Espinosa de los Monteros, va intentar convèncer que l'Estat està fent esforços arreu del món per associar Espanya a tradició i modernitat, a solidesa i solidaritat. I, també, a diversitat. Sí, sí, a diversitat. Diversitat... de fauna. Diversitat... de flora. Diversitat... de climes. De la diversitat cultural o lingüística, pràcticament ni mu. De los Monteros no va creure ni necessari mirar de caure simpàtic als empresaris barcelonins fent alguna referència al català. Potser va creure que, amagant la catalanofòbia dels seus col·laboradors, ja feia prou. Espanya és España, que quedés ben clar. I De Luna i Rivera somreien amablement.

España, l'España de sempre, es troba còmoda i reconeguda en aquesta representació que nega la diversitat. De fet, li molesta profundament la diversitat. Sols toleraria -i encara de mal gust- que se sientan catalanes como una manera de ser españoles, i que si quieren tenen el mal gusto de hablar en catalán lo hagan entre ellos pero no lo quieran imponer. Aquesta és l'España que sols havia donat mostres de progrés formal durant els primers anys de la democràcia però que ja s'ha cansat de la impostació i ha decidit retornar als seus valors profunds i autèntics, aquells en els quals els que som diferents no hi tenim cabuda. España torna a ser un projecte identitari per als que se senten profundament espanyols.

En coherència, els mitjans de comunicació espanyols -i no cal dir les xarxes socials- es deixen anar per un tobogan d'insults racistes. El més suau ens titlla de nazis o ens engega a la merda, o ens conviden a fotre el camp o a criar malves. I també hi ha la versió endolcida dels acudits, que sempre tenen la sort de poder dir que era una broma i que el problema és que els catalans tenim poc sentit de l'humor.

Així, el presentador d'El Gran Debate de Telecinco, Jordi González es va referir a les paraules del número dos de la Marca Espanya, que va insultar als "catalans de merda" pels xiulets a l'himne espanyol durant els mundials de natació a Barcelona. González ha assegurat que "no dono crèdit". "Home! L'adjunt a la Marca Espanya no pot dir catalans de merda a un col·lectiu de persones. Encara que siguin catalans", va ser el comentari que va provocar la indignació de molts twittaires." Per la seva banda, Isabel Duran, va assegurar estar "indignada" amb l'ambaixador espanyol: "És indignant, em sembla una vergonya", va exclamar. "És un impresentable perquè inclou a tots els catalans i a tota la gent estupenda", va sentenciar. És a dir, cap problema que es digui que més de la meitat de la població, partidaris del dret a decidir, són una merda. Aquestes actituds estan plenament normalitzades a España, i segurament si una persona intenta desmarcar-se'n i fer alguna consideració de caràcter ètic es trobarà amb la manca d'acceptació social, com en el seu moment a l'Alemanya nazi va passar amb els jueus i altres col·lectius.