Josep Maria Canyelles compareix en la subcomissió de RSC del Congrés

En la sessió del 17 de maig de la subcomissió de Responsabilitat Social Corporativa del Congrés dels Diputats, va fer la seva compareixença Josep Maria Canyelles, promotor de Responsabilitat Global, en qualitat d'expert i de col·laborador de ANUE, l'Associació per a les Nacions Unides a Espanya.

En la seva intervenció va destacar la rellevància de la RSC en el context global i per a avançar en la governança del món, però alhora la necessitat d'abordar models i estímuls que facilitin la incorporació d'aquestes pràctiques a la petita i mitjana empresa.

Va partir d'una visió de la RSC centrada en la complexitat, i que no es queda merament en una concepció ètica sinó que és una necessitat de les empreses davant la pressió de les parts i cada vegada més davant la necessitat d'avançar en la gestió dels seus propis actius intangibles d'una manera coherent i creadora de valor sostenible. Aquest procés és imparable perquè va implícit en el nou paradigma de la Societat del Coneixement.

Es va posicionar en el sentit que la RSC ha de ser per definició una pràctica voluntària, si bé això no és obstacle perquè existeixi l'obligació d'informar amb transparència, o perquè es puguin introduir mesures de foment que fins i tot arribin a discriminar positivament les empreses responsables. Encara que això no implica que la legislació no pugui ampliar el seu marc d'obligació per a abastar una regulació més àmplia, sense atendre aquests àmbits regulats des de la RSC.

Va destacar la RSC com una oportunitat davant la qual els governs han d'articular polítiques de suport i foment, amb una estratègia basada a remoure obstacles i afavorir-la especialment per mitjà de la pròpia lògica interna de la RSC, és a dir valent-se de la força de la cadena de provisió, de la subcontractació, etc. Va afirmar que unes polítiques públiques efectives de promoció de la RSC no han de passar necessàriament per una legislació. El sector públic, per la seva banda, amb l'altíssim potencial de la despesa, no només pot sinó que ha d'exercir la seva pròpia RSC començant per la compra pública ètica o sostenible. Respecte a la Llei de Contractes, s'hauria d'impulsar amb major força la introducció de les clàusules socials.

Va posar l'accent en una derivada de gran interès en el debat de la RSC: es pot objectar si sota la seva capa s'ha de donar una reflexió sobre el desenvolupament d'una Societat del Benestar com a evolució des de l'Estat del Benestar i amb la presumpció o el risc d'una laxitud en les característiques d'aquest. Va opinar que en cap cas hauria de ser aquest l'objectiu a perseguir per part de l'Administració. L'abordatge de la RSC per part del sector públic no hauria de servir per a resoldre problemes propis de mal finançament o ineficàcies en polítiques públiques.

En canvi, aquest abordatge ha de servir per a resoldre alguns problemes de futur, afrontar alguns riscos que ja estan en la societat però que encara no formen part fonamental de les polítiques públiques: com crear capital social. En aquesta perspectiva, i pel que respecta a la reflexió de la RSC, hem de concebre les empreses no només com causants de possibles perjudicis que han de ser perseguits o de riquesa que ha de ser fiscalitzada, sinó com a inductores de processos de canvi.