El 29 de setembre del 1978, el Vaticà anunciava la mort per infart de Joan Pau I, a penes un mes després de ser nomenat Papa. La mort d'Albino Luciani, el Papa del somriure, ha suscitat articles i llibres que plantegen interrogants sobre la seva mort, en el convuls moment que vivia la cúria romana, després del Concili Vaticà II. Jaume Barallat, filòsof, escriptor i exsacerdot, aporta claus en el llibre ¿Por qué matar a Juan Pablo I? (Ediciones La Tempestad).
En una entrevista al Periódico amb motiu de la publicació d'un llibre seu, Barallat afirma que Joan Pau I donava suport a les esglésies del poble sobre les quals s'aixeca la Teologia de l'Alliberament. Volia assistir a una assemblea a Mèxic per avalar-les enfront de les dictadures llatinoamericanes. Després de ser elegit, va anunciar el seu desig d'investigar un desfalc al banc Vaticà. Volia continuar els passos del seu antecessor, Pau VI, que contemplava la integració de l'Església en un món en evolució. Tot això amenaçava la massa conservadora a l'alta cúria, perdedors al Concili Vaticà II.
A la pregunta de com seria l'Església si aquestes idees s'haguessin implementat, Barallat respon que hi hauria papes com Pere Casaldàliga, per a qui el verdader missatge està en la seva paraula i en la seva vida.
Com una organització més, l'Església ha de gestionar la seva responsabilitat social. No ens manifestem sobre les posicions de l'autor, però certament introdueixen elements precisos i concrets sobre la voluntat de Joan Pau I per fer evolucionar l'Església amb el sentit del temps i amb la recuperació de valors fonamentals i una ética de gestió.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada