La foto de Letizia Ortiz i Carla Bruni pujant les escales del palau de la Zarzuela va desencadenar ahir un encès debat al voltant d'una pregunta: ¿és sexista? Podeu llegir les opinions d'alguns famosos al Periódico.
Aquest debat s'emmarca dins un dels aspectes de la Responsabilitat Social de les Empreses, i en concret en la reflexió sobre quins són els valors socials que promouen les empreses, ja sigui per mitjà de la seva publicitat o de la pròpia manera d'actuar.
En el cas d'una empresa qualsevol, fins i tot un petit comerç, podrem fixar-nos en detalls més objectius com ara si les imatges de persones que han inserit a l'anunci es corresponen a dones o homes en funció de la feminització o masculinització del contingut a transmetre o de l'ús sexista que se'n faci. Diríem que en la gran majoria de casos no hi ha tant una conducta volgudament sexista sinó un funcionament per inèrcia davant allò que forma part de la cultura social. Són casos on el posicionament sol ser més clar. La dificultat rau precisament a fer el canvi cultural, sobretot si perceben que la competència no actua de la mateixa manera com els estem proposant.
Quan ens referim a les institucions públiques ja es complica una mica més ja que els valors que es transmeten no són un complement sinó que solen ser l'objecte de la pròpia campanya. Quan una empresa vol explícitament transmetre uns valors socials en diem màrqueting social per a diferenciar-lo del màrqueting comercial normal. En el cas de les administracions no fem servir aquesta expressió perquè tota la comunicació pública té aquest caràcter, sempre hi ha una transmissió de valors amb intencionalitat, fins al punt que trobar el punt de neutralitat seria tant difícil com absurd. En tot cas, podrem discutir si els valors que es transmeten són els més adequats o no, si és adequada la despesa que comporta la campanya, si promouen la superioritat d'un cert col·lectiu sobre un altre, si tenen una intencionalitat partidista, etc.
Finalment, si ens centrem en el cas dels mitjans de comunicació, l'anàlisi se'ns complica força més, ja que no podem demanar el to institucional, la mesura o la correcció política que sí que podem esperar i exigir del sector públic. Una empresa de comunicació vol gunyar-se la vida, i per a això té la necessitat de provocar certes polèmiques, cercar la notícia allà on podria passar inadvertida, promoure punts de vista diferents allà on podria no haver-hi res a opinar.
És cert que la fotografia dels culs de les dues senyores té morbo i que segurament és inapropiada, però també podem valorar-ne l'adequació en funció del lloc que ocupi: lògicament és diferent si emplena una portada que si se situa en una pàgina complementària on hi figuren les dimensions més anecdòtiques o els comentaris sobre el paper de les dues dames, etc.
En aquest sentit, si la foto serveix per a il·lustrar l'anàlisi periodística sobre el rol jugat per les dues senyores, la trobo molt apropiada. La premsa ha de despertar el sentit crític, i poder jugar amb la idea que el paper d'aquestes senyores ha estat el que transmet la foto m'està molt bé. Per tant, això ho podrem validar si els comentaris que acompanyen la foto van en aquest sentit.
En aquest cas, caldria relativitzar doncs la responsabilitat social en el possible sexisme de la fotografia ja que la responsabilitat no correspon tant a la premsa com als organitzadors de la cimera franco-espanyola i als respectius caps de gabinet i comunicació. És claríssim i està fora de dubte que hi ha hagut una voluntat expressa a convertir aquesta cimera en un acte mediàtic per la porta del darrera tot i el risc evident de frivolitzar-lo.
No vull entrar en qui hi surt guanyant, i quins rèdits n'obté. És possible que la imatge que s'ha donat sigui 'amable' per al gran públic i que transmeti una sensació més agradable que una mera trobada política entre dos representants polítics de dos estats. És possible que algú cregui que mostrar el to humà, generar la notícia de l'enamorament de Sarko i Carla Bruni, encara que caigui en un excés de sensibilitat i ximpleria, pot deixar una millor imatge de la trobada política. I el més preocupant és que potser tingui raó. El problema és quan la política ja n'és tan conscient i s'hi mostra tan desacomplexada que fins i tot estigui disposada a jugar amb aquest factor emocional, que la premsa no fa sinó magnificar.
Vull expressar una opinió molt personal: les expressions de Sarkozy i Carla Bruni fent-se manetes, mirades, somriures, tirant-se floretes, en el marc d'un acte formal i de contingut polític em semblen unes actituds fora de lloc, que no humanitzen l'acte sinó que el despersonalitzen, i que ajuden a desmuntar la capacitat de la política com a vector de canvi a partir d'un aprofundiment democràtic.
Sens dubte, podríem demanar a la premsa que, en virtut de la seva responsabilitat davant la societat, es mostri crítica envers aquests actes que rebaixen la dignitat de la política i li resten credibilitat. Però són pocs els que s'atreviran a fer-ho. I certament és al sector públic i polític a qui hauríem de demanar més seriositat i contenció de la sensibleria.
El problema és com hem de fer arribar aquesta crítica: si no ho fa la premsa (la mesura en què ho fa és tan condescendent que no és sinó una legitimació de la pràctica), si no ho fan els partits polítics (no correran el risc de ser malinterpretats per la societat), si no ho fan les ONG (cadascuna té la seva lluita particular però no es posicionen sobre temes transversals)... com pot la ciutadania crítica expressar el seu punt de discrepància? Sort en tenim dels blogs i l'internet 2.0!
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada