19.1.19

A favor de la campanya de l'@ONCE_oficial contra el barrerisme però crític en les formes @llenguacat @llenguacatalana @Fundacion_ONCE


Milions de persones amb mobilitat reduïda arreu del món pateixen cada dia les barreres que suposen els obstacles que ocupen les voreres bicis elèctriques, patinets, vehicles mal aparcats...  L'ONCE promou una campanya per tal d'anomenar aquest fet com a barrerisme, i fa un al·legat perquè aquest mot sols estigui als diccionaris i no al carrer. M'he sumat a la campanya (https://lnkd.in/egSqgtn) però no puc deixar de fer un comentari crític que exposo tot seguit.

L'ONCE és una organització que actua a tot l'estat espanyol, un estat divers que té en les diferents nacionalitats, cultures i llengües un dels seus actius, reconeguts per la Consitució, i que caldria promoure. No sols ho diu la Constitució sinó també convencions internacionals signades per l'Estat, com la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries.

I no cal dir que a l'ONCE hi ha ciutadans que tenen llengües diferents, com correspon a uns territoris on opera on hi ha llengües pròpies diferents i totes elles pressumptament protegides per la llei. El fet és que quan l'ONCE llança aquesta campanya, la qual té un objectiu terminològic i per tant una materialització lingüística, sols demana el reconeixement de la paraula en una llengua, barrerismo, en castellà, i llança la proposta a la RAE: "ayúdanos para que 'barrerismo' sea aceptada por la RAE".

Una reflexió interessant seria si les convencions internacionals que firma un Estat afecten les organitzacions privades, com empreses o organitzacions no governamentals. Des d'un punt de vista legal normatiu no afecten si no han estat transposades a l'ordenament jurídic, però hi ha una cosa que es diu responsabilitat social de les empreses i de les organitzacions, segons la qual una organització hauria d'atendre les demandes de la societat. 

En aquest sentit, l'Economia del Bé Comú, propugna que els valors que estan presents a les constitucions dels països, com ara que l'economia es deu a l'harmonia societat, haurien de passar d'un document públic a una norma moral per a les empreses ja que formen part d'un gran consens que la ciutadania ha votat.

Estic segur que l'ONCE comparteix aquestes reflexions, que poden aplicar-se a la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat de Nacions Unides. El problema que succeeix amb algunes -moltes- entitats socials és que apliquen el criteri solament en la seva matèria missional però no amb les altres matèries, fet que ens indica les greus mancances en la seva responsabilitat social corporativa.

Tornant a l'afer en qüestió, com és que l'ONCE no promou simultàniament que l'Institut d'Estudis Catalans reconegui el mot barrerisme, o els equivalents en gallec i basc? No es fa seu l'esperit de la Constitució i de la Carta Europea? Prefereix fer com els successius governs espanyols que incompleixen els acords? Consideren que sols s'ha de complir allò que és obligatori per llei de manera explícita? Consideren que les altres discriminacions que no siguin sensorials no formen part de la seva lluita i per tant no cal atendre-les? Consideren que els milers de catalanoparlants socis no mereixen el mateix respecte que els castellanoparlants? Consideren que la situació política marcada per l'esperit de l'aporellos no aconsella mostrar cap complicitat amb els drets perifèrics?




Article relacionat:

10.1.19

Oberta la Convocatòria 2018 del Premi Montserrat Roig al Periodisme i la Comunicació Social de Barcelona

S'obre  la Convocatòria 2018 del Premi Montserrat Roig al Periodisme i la Comunicació Social de Barcelona.
 
L’Ajuntament de Barcelona junt amb el Consell Municipal de Benestar Social, creiem que cal que en els nostres mitjans es contribueixi al millor coneixement del nostre entorn i de la seva problemàtica social. És per aquest motiu que des del 1993 s’ha convocat el Premi als Mitjans de comunicació amb un doble objectiu: fomentar un tractament comunicatiu respectuós i crític de les temàtiques socials i una major presència informativa d’aquests temes, així com premiar la tasca dels i les professionals del món de la comunicació.

Com sabeu l’any 2017, en el seu 25è aniversari, es va fer una revisió de les bases de la convocatòria del Premi, per tal d’adaptar-lo a la diversitat de plataformes i mitjans de comunicació, i continuar potenciant així, des d’aquestes noves iniciatives, el reconeixement a una informació compromesa i reflexiva per construir una societat més inclusiva i conscienciada. Amb aquesta voluntat d’adaptació a la nova realitat comunicativa, va néixer el Premi Montserrat Roig al Periodisme i la Comunicació Social de Barcelona.

El premi consta de quatre modalitats Periodisme social, Comunicació social, Promoció de la investigació periodística en l'àmbit del benestar social a Barcelona i Premi especial del jurat. En la present convocatòria es poden presentar treballs publicats, emesos o difosos entre l’16 de desembre de 2017 i el 15 de desembre de 2018. Les candidatures es podran presentar fins el 31 de gener de 2019.

La formalització de la documentació es fa via el “formulari d’inscripció”, que trobareu al web del qual es genera la butlleta de participació que s’haurà de presentar al Registre Municipal o a les diferents Oficines d’Atenció al Ciutadà o per mitjà del portal de tràmits municipal.

Podeu trobar tota la informació a la web  i també podeu trobar els reculls de treballs premiats en les edicions anteriors.

6.1.19

[ARTICLE] El creixement del lloguer davant la propietat requereix pensar com reforçar-hi la convivència

  • Davant les dades que mostren una tendència a l'augment del lloguer per sobre de la propietat de l'habitatge, us proposem una reflexió sobre les conseqüències.
  • Cal avançar en una cultura de la convivència positiva en els edificis.
En qüestió d'habitatge, a Catalunya sempre s'ha preferit la propietat, mentre que el lloguer s'ha vist com llençar els diners sense que quedés finalment cap propietat. També és així a la resta de l'estat. En canvi, sabem que a la resta d'Europa això es veu diferent, entre altres coses perquè les administracions han fet un esforç per disposar d'un gran parc d'habitatge públic que ha permès un major control sobre els preus del lloguer. Si tenir una propietat sempre dona una seguretat i permet fórmules per afrontar la jubilació com la hipoteca inversa, podem dir que el lloguer també presenta grans avantatges com ara no haver d'hipotecar-se durant anys i sobretot un tema molt cultural i d'estil de vida: facilita poder canviar amb més facilitat de lloc de residència per si per raons de feina o les que puguin ser convé d'aires. Dit d'una altra manera, ens obre més la ment i ens predisposa a poder canviar a més facilitat.

Doncs el lloguer està augmentant! Les dades del 2017 mostren que ja és el 22,9%, mentre que abans de la crisi, al 2008, era un 19,8%, segons les xifres d'Eurostat per a l'estat. No és com a conseqüència dels preus ni de la inversió pública sinó pel repunt de preus que han tingut els pisos a les grans ciutats des 2015. El problema és que el preu del lloguer ara també està pujant com a conseqüència de l'increment de la demanda, però es creu que necessàriament s'estabilitzarà perquè les famílies tenen un pressupost màxim que no solen sobrepassar, cosa que és diferent en el cas de la compra en què l'impacte del pagament es pot difuminar en el temps mitjançant el crèdit hipotecari.

Encara estem lluny d'Europa, amb una mitjana del 30% de la població en règim de lloguer. A Alemanya és la meitat de la població (48,6%), a França i Regne Unit més d'un terç (35,6% i 35%) i a Itàlia més d'un quart de la ciutadania (27,6%). Fan baixar la mitjana els països d'Europa de l'Est: 3,2% dels romanesos viu de lloguer, 9,5% dels croats, 9,9% dels eslovacs.

Reflexionem sobre les implicacions

Cal una major dosi de responsabilitat davant la societat: l'habitatge és una necessitat de primera mà, no ha de ser tractada com un luxe. Està molt bé que hom pugui triar el règim que vol, però el lloguer ha d'estar disponible i en un preu raonable. Per això, les administracions han de fer els deures que no han fet durant anys, i per part de la propietat, en referència a les empreses que ho tenen com una activitat econòmica, no poden forçar tant les pujades de preus fins a trobar uns límits que són inassumibles per cada vegada una part més gran de la població atesos els salaris que es cobren. 

Sobre la cultura del llogater, si hem de créixer en aquest règim, cosa que és desitjable ni que sigui per tenir un panorama més compensat i facilitador de la llibertat d'elecció, cal pensar que el punt de vista respecte l'edifici d'una persona que hi viu amb consciència de temporalitat no és la mateixa que la de la persona que sap que allò és i serà casa seva durant molts anys sinó per sempre. La conseqüència sol ser una menor implicació en els afers de la comunitat, fet que ja ve induït pel fet que el llogater no té dret a ser present a les reunions de la comunitat de propietaris. 

La millora del clima humà dins un edifici és un repte creixent, perquè els reptes de convivència seran més i, mirat més en positiu, perquè hi ha un segment de població que té consciència activa sobre un estil de vida més compromès i que vol fer-lo viable en els entorns més propers com la família, la feina, les amistats, o l'habitatge. En un perspectiva macro, perquè els edificis seran uns nous actors ciutadans en els propers lustres com a conseqüència dels reptes singulars que hauran d'abordar i dels quals anirem parlant des d'Edificis Positius.