El fracàs de l'RSE de les cinematogràfiques obliga a legislar

Aquests dies s'ha tornat a parlar de la intenció de la Generalitat d'obligar a estrenar el 50% de la producció cinematogràfica en català:

El text, que haurà de ser aprovat pel Govern català en un termini de dos o tres mesos abans de ser traslladat al Parlament, justifica aquesta obligació perquè «el mercat cinematogràfic a Catalunya no reflecteix en les seves pautes de consum la realitat sociolingüística del país». Segons l’avantprojecte, «la quota de pantalla del cine exhibit en llengua catalana no garanteix el dret dels ciutadans de Catalunya a veure cine en la llengua pròpia del país». Així, el propòsit de la llei és pal·liar el desequilibri entre cine en castellà i cine en català, i «garantir» que les pel·lícules doblades o subtitulades en català parteixin amb igualtat de condicions que les que s’estrenen en castellà. El 2007, la presència del català a les sales va ser només del 3,5% de la quota de mercat; el 2008, la xifra no va arribar al 2%. Unes xifres molt per sota «de les proporcions en diversos sectors culturals i de mitjans de comunicació com el llibre, les arts escèniques, la música, els diaris i les revistes».

Si bé podem tenir el criteri que un excés de regulació no és bona, és evident que quan les empreses van en contra dels interessos de la societat cal actuar des de la societat per la via de les institucions públiques. Si aportem aquesta reflexió en aquest blog sobre RSE és precisament per a lamentar el fracàs de l'òptica de responsabilitat social corporativa en aquesta matèria: les empreses del sector cinematogràfic no han sabut comprendre que, a més de fer diners, tenen una responsabilitat amb la societat on operen. El mateix comportament que fan en altres països, ja sigui perquè els reconeixen i respecten, ja sigui per l'existència d'un marc normatiu exigent, l'haurien pogut tenir a casa nostra malgrat l'absència d'una llei que els obligués. La seva manca de responsabilitat social deixa com a única via la de la normativització, la promulgació d'una llei que hi obligui. I lògicament, triar aquesta via ha de comportar la imposició de multes a les empreses que no compleixin.

És interessant, sobre aquest afer, l'article que l'editor Ernest Folch publica l'Avui (pàgina 25, dissabte 10 d'octubre del 2009)

No sóc liberal

Ernest Folch / Editor

Benvolgut lector, li demano un petit favor. Deixi sisplau un moment de llegir aquest article, vagi a la pàgina 47, faci una ullada ràpida i torni pacientment, per favor, a aquesta mateixa línia. Gràcies. Ha vist en diagonal la cartellera de la ciutat de Barcelona. No deu haver tingut temps, segur, de comptar totes les pel•lícules que fan aquesta setmana. En fan 234. Com que no ha tingut temps, segur, de veure res, li proposo una endevinalla: de les 234 pel·lícules, quantes creu que estan doblades al català? 123? 214? 54? 98? No, no n'ha endevinat cap. La resposta és: dues. 2. I encara que sembli un error, no ho és. Torni un moment a la pàgina 47 i veurà que no l'enganyo. I és que el que sembla una broma de mal gust, és una realitat tranquil·lament acceptada per tothom. Menys de l'1% de les pel·lícules que s'estrenen a Catalunya es doblen al català, que és el mateix que dir que més del 99% no ho estan.

NO EL MOLESTARÉ MÉS, PERÒ ARA ANIREM a visitar mentalment uns quants llocs. Segur que si té fills alguna vegada ha pensat: ja que no vaig poder veure la pel•lícula en català, provem de comprar el DVD en català. Podríem anar a la botiga que tenim més a prop. Mirem a l'atzar l'última novetat, Hotel para perros. Mala sort. L'idioma és "inglés, español y portugués". O provem alguns dels clàssics de Disney: 101 dálmatas, La sirenita o Dumbo. Mala sort també, no hi ha l'opció de veure-les en català. Provem amb les pel·lícules d'adults. Mala sort. O va, provem amb els documentals. Tampoc. Mala sort sempre.

ARA PODRÍEM TORNAR A CASA I POSAR LA TELEVISIÓ: el percentatge ha millorat una mica però no es faci il·lusions, menys del 20% dels canals són en català. Ara podríem també anar a agafar un AVE a la parada del Camp de Tarragona. A la llibreria, de manera visible, la proporció de català a castellà és més o menys de 10 a 1, i el mateix passa als aeroports, a les estacions de trens i a les terminals d'autobusos, llocs tots ells de concessió pública. Podríem també anar a qualsevol supermercat i completar així el tour del terror lingüístic. Ja ni ens plantegem que l'etiquetatge de productes es faci respectant que "el català és la llengua pròpia de Catalunya". Comprar una llauna de tonyina etiquetada en català és senzillament una entelèquia, fins al punt que si la trobéssim arribaríem a casa, la guardaríem com una raresa i ni tan sols ens la menjaríem.

I ÉS QUE PORTEM TANTS ANYS amb la cantarella del mercat lliure, ens hem autoconvençut amb tanta convicció que no es pot actuar sobre l'empresa privada i hem dit tantes vegades que no podíem regular contra el mercat, que de tant repetir-ho ens hem pensat que era veritat. Països molt més avançats que el nostre ja fa temps que actuen contra el mercat per protegir la seva llengua i no passa res. A França troben el més natural del món defensar el seu cinema amb quotes. Aquí, en canvi, ens hem cregut l'argument que produir en diversos idiomes és un sobrecost inassumible i trobem normal que Danone, com explica la Plataforma per la Llengua, etiqueti en serbocroat o finès, llengües amb molts menys parlants que el català, i en canvi sigui incapaç de fer-ho en la llengua del país on té la seu.

PORTEM MOLTS ANYS TENINT PACIÈNCIA i sent educats, però són els mateixos anys que hem passat sense fer res. Ja hem vist que el mercat, per ell sol, tendeix a ser salvatge. Per tant, domestiquem-lo. El mercat no té les seves pròpies lleis, el mercat s'ha de sotmetre a les lleis. Em sembla molt bé que una empresa de refrescos pensi que no cal etiquetar en català, el que no pot ser és que l'hi tolerem. Un ciutadà qualsevol té dret a tenir una oferta equitativa en català i a no ser humiliat havent de recórrer quilòmetres per veure una pel·lícula en la seva pròpia llengua. És l'hora de les quotes a les pel·lícules, de les sancions a les empreses que no compleixen la normativa. Portem molts anys fent pedagogia i intentant convèncer a tothom, i no ho deixarem de fer. Però ara és l'hora d'actuar: de regular i, si cal, de prohibir.

SÍ, JA SÉ QUE ESTIC OFENENT MOLTS LIBERALS. Sé també que la ideologia dominant proclama als quatre vents el lema Com menys Estat, millor; com menys intervenció, millor. Però el català és la llengua feble, i mentre n'hi ha uns que fan circular un acudit molt bo segons el qual el castellà està perseguit a Catalunya, la pura realitat és que a casa nostra és gairebé impossible fer una vida simplement bilingüe. Sovint oblidem que la millor llei que s'ha aprovat mai en aquest país és la més intervencionista de totes: la immersió lingüística. Una llei que posa quotes, obliga a ensenyar el català i evita temptacions en nom del pragmatisme. Si ho haguéssim deixat en mans del mercat, les escoles haurien optat massivament pel castellà. La bona notícia és que encara hi som a temps. Simplement hem de girar la frase i dir: Com més intervenció, millor. Demano perdó: no sóc liberal. Això sí, prometo revisar els meus principis el dia que vostè i jo puguem mirar la cartellera sense pensar-nos que ens han pres el pèl.