6.10.09

Lluitar contra la crisi: sobreviure i canviar la mentalitat ciutadana

Les mesures contra la crisi prenen diferents formes segons el context. Bàsicament es podrien dividir entre les que fan a l’estat espanyol i les d’arreu del món.
Si comencem aquesta reflexió amb un to vehement és per la preocupació que ens produeix la constatació d’una evolució ja prevista segons la qual el món comença a sortir de la crisi econòmica excepte en un indret on el model econòmic i les polítiques públiques van en sentit contrari.

Fa uns dies, en una tertúlia a Ràdio Estel, em vaig manifestar contrariat per l’augment dels impostos en un moment com aquest. Però no és l’augment en si el que des d’un punt de vista d’estratègia em preocupava sinó que l’únic objectiu al qual apunta és a solventar el dèficit de l’estat. Qui té el poder pot decidir però no actua amb ponderació ni sostenibilitat ni justícia si sols pensa en els seus interessos particulars.

I és evident que l’estat pensa en els seus interessos particulars quan no atén la necessitat que tenen moltes empreses de supervivència. Moltes pimes necessiten finançament. Necessiten poder destinar recursos a R+D. Però els pressupostos de l’estat castiguen aquesta economia productiva i encarada a guanyar el futur, o a millorar el desenvolupament de l’economia del coneixement i l’economia de la sostenibilitat.

L’estat prefereix gastar els seus recursos en mesures cosmètiques com un pla per mitjà del qual tots els pobles i ciutats estan en obres. Molta obra inútil o no prioritària que fa sang quan hi ha tantes i tantes necessitats. I una activació econòmica menor: uns mesos de contractació d’obres. Pa per avui i gana per demà.
El sector de la construcció ha estat un dels grans causants de la crisi que patim. Però se li poden destinar recursos a cabassos. El fet de ser intensiu en mà d’obra i de tenir una presència als carrers deu donar rèdits electorals... Però mentrestant les pimes s’ofeguen i aquesta gent contractada tornaran al carrer quan acabi el 2009. Hem allargassat la sortida de la crisi. L’hem diferit, i en la mesura que altres països se’n recuperin abans, estem esquinçant els brots verds.

A França, en canvi, les empreses de nova creació, fins a un límit de facturació, no pagaran impostos. És una possible mesura per a incentivar la recuperació. I una política econòmica adequada no està renyida amb unes polítiques socials per a fer front a la gravetat social de la situació, sempre que l’estat no dilapidi els recursos amb mesures in-útils.

Algunes empreses i emprenedors catalans ja estan començant a plantejar-se d’obrir empreses amb seu a la Catalunya Nord, sota la jurisdicció francesa. No és una mala idea i ningú no els pot acusar de deslleialtat. Al capdavall, estem en diferents estats però som un mateix país. Encara tindrà la conseqüència positiva de permetre construir nous ponts de relació econòmica a banda i banda dels Pirineus.

Parlant amb alguns empresaris i empresàries catalans s’escolta amb claredat el lament per la situació, i l’expressió de soledat. Cal aguantar com sigui però ja no podem esperar el suport de ningú. La idea que manca de comunió entre la visió de país que tenen les empreses i la que ofereix en la pràctica la política des de l’Administració va creixent. El divorci va a més.

I potser per primer cop pot haver-hi una majoria social més sensible amb les empreses que amb l’estat. Si bé la gent reclama polítiques social, tampoc entén l’orientació que es dóna a la despesa per a recuperar el pols econòmic. En un país on hi ha hagut tradicionalment una distància incomprensible amb el món de l’empresa, com si estigués a l’origen de tots els mals, ara percebo que molta gent diferencia entre els sectors que han especulat i han estat a l’origen de la crisi econòmica i el gran gruix de les empreses que es dediquen a crear riquesa de forma digna i responsable.

Esperàvem que aquesta crisi facilités el desenvolupament d’un model econòmic més responsable socialment. Tanmateix, cada vegada som més pessimistes sobre aquesta solució. Més aviat toca rebaixar el somni i potser ara el podem situar l’expectativa en un canvi de mentalitat social: si al nostre país la ciutadania aprengués a diferenciar entre empreses i empreses, disposés d’una major cultura empresarial, de més somnis d’emprenedoria... potser els criteris de sostenibilitat i de responsabilitat social adquiririen més rellevància i posaríem les bases culturals per a un canvi real.

0 comentaris: