La meva estada professional a Iquique, capital de la regió xilena de Tarapacá, ens ha permès fer un retrobament amb la història de molts catalans que ara fa més de cent anys van anar a aquestes terres desèrtiques a fer-hi fortuna, o altres que van triar la més benigna climàticament Santiago de Chile.Certs compatricis van fer-hi fortuna i alguns van poder fins i tot desenvolupar accions filantròpiques al servei de la comunitat. En molts casos van fundar-hi empreses que van aportar un gran valor a la comunitat. Volem destacar en aquest escrit una empresa que va aportar un estil de funcionament i que va esdevenir fins avui un referent comercial de primer ordre a la zona: la ferreteria “Las Dos Estrellas”.
Deixem anotat que aquest establiment comercial és el més antic no només d’Iquique sinó de tot Xile, i conserven documentació que dóna compte de tota la història del sorgiment i la decadència de la indústria del salitre (salnitre, nitrat de Xile).Las Dos Estrellas va obrir les portes a l’any 1875, a partir de catalans que en aquell moment van anar a “fer les amèriques” en una zona en creixement, al sud del Perú, com a conseqüència del valor que tenia el salitre com a adob i per a la fabricació de pólvora. El seu èxit va venir de l’acció importadora de tots els materials necessaris per a la indústria local.
A la visita que hi vam fer, ens van mostrar elements tan significatius com una maleta que els comercials de l’empresa feien servir ara fa cent anys per desplaçar-se a cavall per les explotacions per oferir els seus productes. La maleta contenia, encara en perfecte estat de conservació, un dossier de fitxes amb tots els materials disponibles i una calculadora mecànica de l’època. També vam poder pujar al primer muntacàrregues que es va instal·lar a la ciutat d’Iquique, cap als anys cinquanta.
Però si alguna cosa volem destacar especialment des d’aquest think tank sobre responsabilitat social és la filosofia que va aportar aquesta empresa, la qual segurament ha estat la clau del seu èxit empresarial i del seu reconeixement social. Sense ser formalment una cooperativa, tenia un model de funcionament i de propietat molt proper, ja que un cop completada l’etapa laboral els socis es retiraven per deixar pas a d’altres, de manera que la titularitat estava sempre en mans de treballadors, d’aquells que havien fet un major esforç per a progressar, aplicant un sistema meritocràtic que va donar els millors èxits i també compromisos. Mai s'hi van acceptar socis que no fossin treballadors.
De no ser així, una propietat purament capitalista segurament hauria tirat la tovallola quan el 1928 va patir un incendi que ho va destruir tot o quan més tard, el salitre sintètic va produir una crisi enorme a la regió. El fet que la propietat estigués en mans de treballadors amb visió emprenedora, aquells que entre el conjunt del personal havien destacat pel seu esforç, deu tenir alguna cosa a veure amb la força amb què no només van emprendre la reconstrucció sinó que van muntar una sucursal a la capital, Santiago.
Si avui defensem que una empresa responsable atén tant el seu èxit empresarial com un repartiment just del valor creat i el seu impacte en les parts interessades, segurament en la seva època “Las Dos Estrellas” en devia ser un exemple.
Amb l’annexió a Xile de Tarapacá (Guerra del Pacífic, 1879–1884), van deixar de ser peruans i van donar lloc a una gran família d’arrels catalanes que avui forma part de Xile i que han continuat mostrant el seu sentit emprenedor.
Nota: un dels socis de la firma al segle XIX i XX fou Pere Gaju, avi de la meva esposa Mercè Toledano i Gaju. Pere Gaju fou originari de Rubí igual que el seu soci Riba, ciutat que encara conserva les dues torres veïnes que les dues famílies es feren construir, precisament al carrer de Xile, una de les quals ha estat transformada en Centre Cívic municipal.
Referència històrica: l'annexió de la regió peruana d'Arica i de Tarapacá i la boliviana d'Antofagasta es produí en la Guerra del Pacífic, 1879–1884, la qual enfrontà curiosament dos exercits liderats per descendents de famílies catalanes, Arturo Prat per l'exèrcit xilè i Miguel Grau pel peruà. Durant aquesta mateixa setmana s'ha reobert el debat permanent sobre la sortida al mar per al país altiplànic que va quedar sense cap sortida.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada