En un article recent anomenat "L’RSE és gerundi" defensàvem que "els que sols miren l’impacte de les empreses, parlen bàsicament de sostenibilitat mentre que els que mirem dins l’organització preferim parlar d’RSE". També hi fèiem altres afirmacions com "L’RSE no solament és una adaptació a uns requeriments d’uns grups d’interès i d’uns segments de mercat emergents. També suposa en si un vector de gestió del canvi dins la cultura organitzativa", o "Per això l’RSE va més lluny que la sostenibilitat. L’RSE posa la mirada en la gestió i la sostenibilitat en el resultat. L’RSE és gestió des d’un compromís vers uns resultats".El professor Josep Maria Lozano publica un article a la Vanguardia juntament amb Marc Vilanova [2011.05.22] on aborden aquesta qüestió. En fan una anàlisi similar:
Més recentment hem desenvolupat aquesta mateixa tesi en dos articles sobre Telefónica i Google respectivament, on mostrem com algunes empreses opten per la sostenibilitat en detriment de la responsabilitat social.
En el cas de l'empresa de telefonia, l'article "Valorar el compromís davant decisions difícils" vincula el fet de deixar de parlar d'RSE/RSC amb alguns canvis en el sentit dels seus compromisos. Amb motiu de l’anunci d’acomiadaments, fem una reflexió oberta, partint del convenciment que davant les situacions difícils es pot valorar la profunditat del compromís.
En el cas del famós cercador d'internet, a "Google està per la sostenibilitat sense gestió de l'RSE" expliquem que els passos van en un sentit similar ja que la companyia no creu que la seva aposta per la sostenibilitat hagi d'anar acompanyada d'una gestió de la seva Responsabilitat Social, de manera que no es dotarà d'òrgans específics com el Comitè de Sostenibilitat, i la comunicació amb els seus grups d'interès serà unidireccional.
L’RSE es va inventar com una eina empresarial, amb l'objectiu d'identificar i mesurar impactes, i prendre mesures per gestionar-los eficientment. Per tant, en pensar en l’RSE moltes empreses buscaven millorar el que feien. Contràriament, la sostenibilitat va néixer a partir d'una identificació d'un problema social (el desenvolupament sostenible). La pregunta des de la sostenibilitat no era únicament com millorar el que l'empresa fa, sinó més bé si ha de canviar i com, per contribuir a un objectiu socialment compartit, que si situa més enllà dels de la mateixa empresa. És a dir, situa l'empresa en una perspectiva sistèmica i de governança social.
Tanmateix, crec que no comparteixo la conclusió que en treuen:
[...] en els propers anys seguiran existint empreses que parlin d’RSE, però seran empreses més focalitzades en filantropia, acció social i en gestió de riscos. D'altra banda, aquelles empreses que centrin les seves polítiques socials i mediambientals en els seus processos d'innovació, en tot el catàleg de productes i serveis, en la seva cadena de subministraments o en els seus processos, com es fa ara amb la qualitat, ho entendran com a polítiques de sostenibilitat. Entre altres raons perquè una empresa només pot ser sostenible a llarg termini si entén les dimensions socials i mediambientals com a eix estratègic del model de negoci.
Ho raono en els articles citats. Observo que les empreses que abandonen l'RSE per la sostenibilitat, limiten el component metodològic que aporta l'RSE i se centren en els resultats en sostenibilitat, fet que limita la gestió real de l'RSE, els processos de diàleg amb partprenents, la identificació de la materialitat, elements de transparència, o l'alineació estratègica (és a dir coherència). Els dos casos que aporto ho exemplifiquen.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada