19.5.11

La mobilització dels indignats

És raonable que hi hagi persones que surtin al carrer a expressar la seva queixa pel mal govern (tant en les empreses com en els poders públics) que ha tingut com a conseqüència la crisi econòmica i la manca de perspectives.

No sols és raonable sinó previsible i fins i tot molt sa des del punt de vista democràtic. Mentre que a Islàndia veiem que hi ha culpables a la presó i que s'ha sotmès a referèndum com calia procedir, cada cop és més evident que a casa nostra la crisi no haurà comportat cap conseqüència ni d'esmena del que es va fer malament ni de càstig dels que van fer-ho malament.

Els mobilitzats no tenen un ideari clar o compartit, però tenen el sentit de la indignació que proclamava Stéphane Hessel. No sé si arribaran a trobar un fil conductor de la seva demanda. Potser una nova llei electoral... molt poc per a tot el que s'hi bull. Però dins el col·lectiu tant hi ha consciències indignades com activistes anti-sistema, tant hi ha anti-capitalistes com demòcrates profunds... Una barreja que farà difícil trobar propostes de fons.

Des dels entorns oficials solament preocupa en aquest moment quina conseqüència electoral pot tenir i com cal tractar el fenomen d'acord amb la prohibició legal de fer manifestacions durant la jornada electoral i el dia previ de reflexió. S'està a l'espera del que indiqui la Junta Electoral.

Però més enllà del que digui l'articulat de la llei, han passat molts anys i cal saber interpretar el sentit d'un article redactat a final dels anys 70, a l'inici de la democràcia i en plena ebullició de partits polítics. I cal ser prou hàbil per entendre que aquesta mobilització no té partits polítics al darrere, que no té consignes partidistes, i que precisament reclamen un canvi en la llei electoral.

I encara hi ha més. Com acaba de manifestar Ester Giménez-Salinas, rectora de la Universitat Ramon Llull a TV3, no es pot imposar una llei que no es podrà complir. Paraules sàvies i doctes d'una jurista. No és propi de la nostra tradició jurídica reinterpretar les lleis d'acord amb les sentències que es van produint, però sí que caldria saber posar en context la interpretació d'un articulat concebut per a un període concret, saber valorar-ne la intencionalitat, saber ponderar les conseqüències d'una interpretació jurídica extemporània... El més savi i el més raonable és no actuar, sempre que es pugui garantir l'ordre públic, les condicions de salubritat, i que realment no s'estigui condicionant el dret de vot i la neutralitat partidista.

Per fer un paral·lelisme que s'entén perfectament, també la Constitució Espanyola atorga a l'exèrcit la unitat territorial de l'Estat, en un redactat que passa per damunt del dret democràtic a decidir però que va ser una concessió formal als poders fàctics de l'antic règim i als militars en concret. És evident, però, que davant d'una decisió democràtica i pacífica de secessió per part d'una de les nacions que conformen l'estat espanyol, difícilment l'exèrcit podria fer ús d'aquesta funció atorgada fruit d'unes circumstàncies i decaiguda amb la consolidació de la democràcia.

Estem, doncs, davant la necessitat de la subtilitat política i judicial. No es pot actuar amb interpretacions merament legalistes. Si algú dóna l'ordre de desallotjar els acampats, cometrà un gran error polític i democràtic. Les idees i els sentiments d'indignació s'han de deixar fluir, i s'ha de permetre que disposin de les condicions per a poder cristal·litzar en alguna cosa, sense l'apriorisme que tot hagi de canalitzar-se per mitjà dels partits tradicionals.

Precisament els partits han de ser prou humils per entendre que aquestes manifestacions poden permetre'ls de millorar i de progressar. Tots sabem que ni els partits ni els poders públics estan en condicions de moure's en llibertat, entre altres motius perquè estan collats pels diners que deuen. Estan hipotecats i, en conseqüència, condicionats. Si són sincers, hauran d'acceptar que sols una gran pressió social per l'enfortiment democràtic pot retornar-los l'exercici d'una funció social que és necessària i que haurien de portar a terme amb una llibertat de la qual no disposen plenament.

L'esperit democràtic, renovador, crític, de les mobilitzacions ha de ser respectat i ha de passar per davant de les interpretacions estretes o interessades. Lincoln va dir que hi pot haver llibertat d'expressió sense democràcia però mai democràcia sense llibertat d'expressió.

Publicat a Jornal.cat
Citat en article de CEDE

0 comentaris: