1.5.11

Córrer darrera la pilota i trepitjar els valors democràtics

  • Un partit de futbol no és més que 22 persones corrent darrere una pilota. No hem de perdre aquesta comprensió del que és l'esport. 
  • Però al voltant de l'esport succeeixen altres fets contraris als valors democràtics que sovint s'accepten amb normalitat com si fossin part del joc. No ho són. Hem de diferenciar la passió i el divertiment del joc dels fenòmens que sí que són preocupants.
Estem d'acord amb el periodista Toni Soler, que en un article a l'Ara, considera que no és bo utilitzar el futbol com a metàfora. Potser la nostra societat té una necessitat insubstituïble d'espais per a l'èpica col·lectiva, però en cap moment hem de perdre la consciència que tot plegat és esport, és un joc, un divertiment per a les masses. En alguns moments ho ha remarcat Pep Guardiola demanant que no cometem l'error d'escalfar l'ambient de certs partits de màxima rivalitat més enllà del que pugui ser controlable. L'entrenador del Barça ha remarcat que no és més que un joc on 22 jugadors corren darrere una pilota.

Soler, a més, justifica molt encertadament que "no és bo que l'honor i la potència d'un país depengui de la Champions League". I encara menys que depengui d'un conjunt de joves jugadors milionaris que sovint es caracteritzen per no comprometre's amb res. D'altra banda, les èpoques daurades passen i el que en un moment és euforitzant en un altre moment pot passar a ser decepcionant: "algun dia o altre deixarem de guanyar títols, perquè és llei de vida i llei del futbol, i quan arribi aquest dia Catalunya ha de continuar com si res, perquè res d'important haurà passat. Els nostres èxits col·lectius es disputen en molts altres terrenys de joc".

La situació esportiva que viu el FC Barcelona és tan positiva que és fàcil deixar-se endur per les metàfores. Ho explica molt bé Soler: "Com que Catalunya no existeix en l'àmbit diplomàtic, busquem ambaixadors ocasionals". I és que realment és fàcil deixar-se endur per la simbologia: Qui s'hi pot resistir? Un mar de senyeres contra un estol de banderes espanyoles fan de cada clásico un duel semiòtic i una batalla de sentiments. Enfront dels matisos i les mitges tintes de la política, el futbol planteja una guerra incruenta, però real. I nosaltres, a més, tenim la sensació de ser al bàndol que ens representa més bé -el dels bons, evidentment-. El bàndol del joc net i sempre a l'atac; el bàndol del planter, de la humilitat, de l'elegància. El bàndol d'en Pep Guardiola i d'en Messi. Davant nostre, el revers tenebrós: els fatxendes, busca-raons i ploramiques, que apel·len -a tot estirar- a la fúria i la casta. El bàndol de l'Espanya eterna. El bàndol de Mourinho i Cristiano".

Una primera conclusió d'aquesta reflexió seria: somniem, emocionem-nos, però no oblidem en cap moment que és només un esport.

En canvi, al voltant de l'esport succeeixen altres fets que sovint s'accepten amb normalitat com si fossin part del joc i que ben altrament són fenomens que sí que han de preocupar i sí que cal fer-ne una anàlisi profunda entenent que ja no parlem d'un joc, ni d'un divertiment. Precisament hem d'entendre que l'esport avui dia és massa important en la societat i específicament entre col·lectius que poden ser extremadament permeables als valors que se'n desprenen, tant de la pràctica esportiva en si com dels fenòmens col·laterals. Pensem en els joves i infants però també en una gran munió de persones que no fan una lectura crítica de les notícies, que hi són molt influenciables.

Evidentment són molt preocupants les males pràctiques socials al voltant de l'esport, com la que ha fet que el director tècnic de la Federació Francesa de Futbol, François Blanquart, hagi estat suspès per racisme, després de les acusacions que va rebre per imposar un sistema de quotes discriminatori pels centres de formació a futbolistes d'origen africà. 

Però al voltant de l'organització d'un partit també es donen exemples de males pràctiques, algunes de les quals tenen una gravetat més gran del que el seu context esportiu ens pugui fer creure. Vegem-ho en referència a la final de la Copa del Rei entre FC Barcelona i Reial Madrid: 
  • Durant la celebració del triomf madridista, alguns afeccionats van poder onejar impunement banderes espanyoles preconstitucionals, amb l'àliga franquista, que tot el món va veure per televisió. Segons la llei contra el racisme i la violència a l'esport és punible l'exhibició en els recintes esportius de pancartes, símbols, emblemes o llegendes que, pel seu contingut o per les circumstàncies en què s'exhibeixin o s'utilitzin, incitin, fomentin o ajudin a la realització de comportaments violents. Es pot consentir tranquil·lament que es facin onejar símbols feixistes en estadis i pel carrer?
  • Per contra, la Policia Nacional i els serveis de seguretat del Madrid estaven requisant les banderes estelades, sota la consigna de 'Banderas con estrella, no pasan'. Els socis no van tenir opció de recuperar les seves estelades quan va acabar el partit perquè els operaris les havien llençat a les escombraries, que "és on han d'estar", segons va declarar un dels encarregats del club. ¿Es poden retirar impunement unes banderes democràtiques i legals mentre que se'n permeten unes d'il·legals i antidemocràtiques? Què li hauria de passar al qui dóna aquestes instruccions? Quin missatge s'està transmetent darrera aquesta actuació? Segurament es fomenta la confusió intencionada entre el que no és legal i que és no és oficial, com en el cas de la mentida reiterada per part dels màxims dirigents dels partits espanyolistes en referència a les consultes sobiranistes. Per a explicar que les consultes no eren oficials han repetit fins a la sacietat una mentida conscient, dient que eren il·legals, falsejant la realitat i confonent l'opinió pública.
  • La Guàrdia Civil espanyola va requisar ahir al vespre una pancarta amb el lema Catalonia is not Spain que s'havia de desplegar durant la final. Els agents, de fet, requisaven tot paquet de més de 20 centímetres a qualsevol afeccionat, per bé que la grada madridista sí que va poder desplegar una mega-pancarta que ocupava tot el fons del gol. És civilitzada i ètica una policia que actua amb criteris diferents segons el bàndol esportiu?
  • L'exporter del Reial Madrid, Paco Buyo, va assegurar a Radio Marca que "le llamo José (a Guardiola) porque estamos en España". Es poden canviar els noms de les persones? Qui es creu amb el dret de fer-ho? Quin missatge estan rebent els oients d'aquestes emissores -ja siguin joves o adults- sobre la diversitat? 
També al darrer partit entre aquests dos equips han passat coses que van més enllà de l'esport i que mereixen una anàlisi en termes ètics:
  • A la roda de premsa després del partit d'anada de la semifinal de la Champions, jugat a Madrid, quan va comparèixer Pep Guardiola es va donar la instrucció habitual als periodistes de fer primer la tanda de preguntes en castellà i, quan aquesta hagués acabat, després en català. Sembla un criteri assenyat per a establir un cert ordre, avantposant la llengua del país on es fa la roda de premsa. El curiós és que en la primera tanda també s'hi van anar intercalant les preguntes en anglès de manera que els periodistes provinents d'altres estats van poder intervenir abans que els catalans. El missatge implícit és el de primer en totes les altres llengües que no siguin la catalana i sols al final en aquesta llengua. Es pot considerar aquest model respectuós amb la diversitat? És possible fomentar una convivència basada en el respecte i la igualtat dins un Estat on es tolera aquest estil.
  • El Madrid va vetar l'ús del català al Bernabéu, essent l'únic estadi de la Champions que no s'avé a utilitzar la llengua a les indicacions i la megafonia a petició del Barça. La causa és que el Madrid no entenia que, essent un partit entre dos equips de l'Estat espanyol, fos necessari usar-hi el català. Tan poc hem avançat en respecte a la diversitat que encara som aquí? El club -per més rival esportiu que sigui- no té dret a escollir la llengua en què la megafonia es dirigirà a la seva afecció? No és aquesta una oportunitat més per a viure amb normalitat la diversitat?
  • Alguns mitjans de comunicació de Madrid s'han acostumat a fer servir el photoshop per a modificar imatges segons els seus interessos. En alguna ocasió ja es van haver de disculpar, però ara els retocs han afectat fins i tot les imatges en moviment d'un vídeo. No entrem en el debat de si certa jugada va ser falta o no, sinó senzillament en l'evidència que el vídeo ha estat manipulat. Quan s'ha traspassat aquesta frontera, quin és el límit? Què no es pot modificar? De què podem estar segurs els lectors? No hauríem de preveure la inhabilitació permanent d'algun editor, director i grafista que siguin còmplices d'accions tan malintencionades?
Cal tenir en compte que a banda de les consideracions deontològiques i ètiques sobre el fet en si, les conseqüències de manipulacions tals poden afectar a afeccionats descontrolats i poden servir de motivació per a accions incíviques. Algun escriptor encara va més lluny en les anàlisis. El periodista Josep M. Fonalleras, en un article a l'Avui, considera que aquest estil usat per mitjans de Madrid té una naturalesa feixista, tot explicant que "la contribució conceptual del règim nacionalsocialista a la propaganda és la formulació de Goebbels: Una mentida que es repeteix mil vegades es transforma en veritat.". I conclou: "No exagero. Hi ha tergiversació de la realitat (matussera, destralera, bruta), hi ha la voluntat ferma de la repetició de la trampa i, en un temps i una societat democràtiques, hi ha la mateixa convicció de Goebbels, com si no hi haguessin instruments d'observació que ensorren la mentida i permeten que els ciutadans siguin més lliures i estiguin ben informats. És futbol, ja ho sé. És només futbol. Però fa molta por".


Article relacionat: 22.2.11 RSE aplicada: els mitjans de desinformació. Si volem parlar d'ètica i RSE aplicades a casos reals, aquí tenim matèria suficient. Són conductes que no es poden qualificar; el que cal és valorar com reparar-les i sobretot com evitar que es puguin reproduir

PD: El periodista narrador de l'últim Barça-Madrid de la Lliga de Campions emès per Televisió Espanyola ha demanat disculpes pels comentaris partidistes que va oferir durant la retransmissió a favor del Reial Madrid durant i després. El seu col·laborador també prendre partit en entrevistar en el post partit al porter madridista Iker Casillas dient-li "Quan vegis el gol anul·lat a Higuaín, crec que t'enfadaràs més" en una clara defensa dels interessos madridistes. Mentre Catalunya no sigui un estat independent i els catalans també paguin la televisió pública espanyola, aquesta ha de saber guardar les formes!
PD: Reclamen a la UEFA que també castigui el racisme i la violència contra algunes llengües com el català. La petició neix arran del veto que va intentar el Reial Madrid al català en el partit de semifinals de la Champions al Bernabéu

0 comentaris: