2.7.11

Strauss-Kahn i Teddy Bautista

Vaig prendre l'opció de no parlar del cas Strauss-Kahn. En primer lloc perquè era massa fàcil i poc respectuós amb la presumpció d'innocència. Però sobretot perquè la intuïció -absolutament desinformada- em feia creure que li havien parat una trampa. Una trampa lògicament concebuda per a fer-hi caure algú que ja es compta que hi caurà, perquè tothom té una trajectòria. 

Ara es van aclarint algunes coses i, per començar, la denunciant de Strauss-Kahn admet ara que va mentir durant la vista. La meva intuïció hi hauria vist fantasmes més grossos, però vaja, ja toca mantenir-se sempre a l'espera del que diguin els tribunals. 

Sigui com sigui, el que pot succeir -en funció de com acabi la investigació- és que s'hagi produït un gran error que tingui com a conseqüència la destrucció de la carrera professional d'una persona, més enllà dels diversos mèrits i demèrits que pugui acumular. La crítica la llanço de manera inequívoca a una gran majoria de mitjans de comunicació i a opinadors diversos, que troben matèria en aquests casos i esquiven les mínimes normes deontològiques i ètiques.

És clar que potser la justícia i la policia també haurien de ser prou prudents a l'hora de facilitar que s'enregistrin imatges dels detinguts -ciutadans honrats fins que no es demostri el contrari- que castiguen de manera cruel la seva dignitat. 

Sembla que la societat es deleix amb aquestes imatges. Venen a ser la versió evolucionada, pròpia de la societat de la informació, del que en la seva època devien ser els espectacles en el circs romans. I és que el problema és que, malgrat el que diguin les lleis, estem reforçant una cultura informativa que viu d'aquests espectacles de la imatge, on algú no perd la vida biològica però sí la vida reputacional.

Em sembla que tots plegats hauríem de ser més exigents amb el respecte a la presumpció d'innocència. Aquesta setmana, en un acte públic, he vist en una projecció com es catalogava com a pirata una ONG que està pendent de judici. No em sembla apropiat reforçar aquesta mena de judicis públics, cosa que no treu que no es puguin analitzar els casos.

Per això, ara tampoc parlaré dels directius de la Societat General d'Autors i Editors. 
La SGAE hauria desviat diners a través de societats dels propis directius
L'Audiència Nacional investiga un presumpte desviament de diners a la filial digital de la SGAE. L'operació la dirigeix la Fiscalia Anticorrupció. Segons fonts de l'investigació que recull l'agència EFE, el director general de l'entitat, José Neri, seria el presumpte creador de la trama. Microgénesis, una empresa de Neri, hauria cobrat per uns treballs de consultoria a la pròpia SGAE que mai s'haurien fet. L'Audiència investiga també altres membres de l'entitat que també haurien creat empreses per aprofitar la seva posició i desviar diners. Segons la investigació, el president de la SGAE, Teddy Bautista, no hauria participat presumptament en aquesta trama, si bé en tenia coneixement i no feia res per impedir-ho. [Font: Ara.cat]
Com deia, evitaré parlar d'aquests fets sobre els quals puc tenir impressions i sensacions particulars, però que no em correspon manifestar públicament, per respecte als detinguts i també per a no contribuir a consolidar aquesta cultura de l'escarni previ al judici. 

Però sí que faré una reflexió. De fet, la repetiré a partir del que ja vaig escriure fa un parell d'anys. I és que siguin o no culpables, facin o no les coses bé, una organització com la SGAE, així com totes aquelles que són de pertinença obligada, haurien de ser exemplars en la seva RS:
18.5.08 Les organitzacions d'afiliació obligatòria haurien de ser exemplars en la seva responsabilitat social

Quan la pertinença a una organització no revesteix caràcter voluntari sinó que és obligada o quan una organització, en virtut d'un especial estatus promogut per la norma pública, exerceix uns drets davant altres persones físiques o jurídiques, ha de ser molt estricte tant en el compliment de la llei com en les formes. Hom sempre ho ha considerat així.

Avui dia, aquests lògics requeriments de sentit comú adquireixen una formulació nova: aquesta mena d'organitzacions han de ser exemplars en la gestió de la seva responsabilitat social ja que altrament poden perdre més ràpidament que mai la seva reputació i la legitimitat que els permet actuar sota tal estatus.

Avui, la legitimitat ja no ve per una norma emanada de l'ordenament jurídic sinó que l'autoritat s'ha de fonamentar en les coses ben fetes i en el correcte exercici de la ciutadania corporativa.

En aquest sentit, fa temps que surten veus crítiques a les maneres de fer de l'SGAE (la societat general d'autors i autores) i fins i tot contra la seva pròpia existència. [...]

Nota: també en vam parlar en el marc d'un article sobre la Marató de TV3:
[...] Cal dir que la col·laboració de voluntaris, empreses i artistes fa que totes les donacions puguin anar a projectes. Tots excepte els més de 50.000 euros quecaldrà abonar a la SGAE ja que anualment passa factura a La Marató tot i que els artistes hi col·laboren de franc. (PD: campanya en contra)

0 comentaris: