Ha estat convidat pel grup Transició VNG, del qual formo part. Deixo les notes que he pres de la seva intervenció.
Comença la seva intervenció recordant que en aquella època estava prohibit parlar en català a l'escola, que havien de parlar en castellà o llatí, i recorda un mestre que sempre els deia “si vis pacem para bellum”, si vols la pau prepara la guerra. Aquesta és la cultura en què hem estat educats.
La gran majoria de la gent són espectadors, són súbdits que no poden fer arribar la seva opinió. La professora Maria Novo diu en els seus llibres sobre medi ambient que el gran problema és el ETD (Ens Tenen Distrets).
El canvi ha de venir col·lectivament, de tots. Hi ha una frase de la Carta de les Nacions Unides que ho deixa clar. Al començament s’hi diu “Nosaltres, els pobles...”. Això és d’una gran clarividència. Si ara estem malament, sols cal pensar com deurien estar després de la 2a Guerra Mundial. I no van escriure “nosaltres els governs” sinó “nosaltres els pobles”. Van decidir que no volien més guerres, que volien ser ciutadans, no súbdits. I es diu que ho fan per a les generacions futures. Aquesta és la solució. Enmig d’aquella gran tensió humana van tenir la clarividència d’escriure el que tocava.
La construcció del G6 va ser el camí per al govern dels poderosos. Si som gairebé 200 països, per què hem de ser manats per 6, 7, o 20 països poderosos?
Si hi ha algú que sap el que és el mercat som els catalans. Un mercat és una associació de mercaders. I de mercaders n’hi ha de bons i dolents, de molt bons i de pocavergonyes. I a aquests darrers cal bandejar-los. Però el que ha passat ha estat al revés.
Al 1974 es va dir que els països rics donessin el 0’7. Era ben raonable, però no s’ha fet ni això. S’han deixat els diners com a préstec. Quan es donaven les aportacions, enlloc del 100 pactats se’n donaven sols 20 i la resta era en espècies que eren una manera de fer negoci...
Hem de saber veure els invisibles perquè sols així podrem fer front als impossibles. Ens creiem que tenim massa impossibles.
L’evolució va canviant les coses gradualment, i l’alternativa és la revolució. La revolució no la podem defensar perquè va acompanyada sovint de violència, però no podem negar que hi ha circumstàncies qeu és merescuda. Quan no es pot canviar res...
De vegades em van entrevistes on em diuen “això que vostè diu és utòpic”. A Sudàfrica hi havia bars on es deia “no dogs, no blacks”. I ningú es podia esperar que Nelson Mandela sortís de la presó i en lloc de reclamar venjança es posés a fer possible la pau.
Diu que va conèixer el poeta Miquel Martí i Pol, i en cita un fragment: “tot està per fer i tot és possible”. Hi ha un determinisme inacceptable, una acceptació de la realitat que ens incapacita per al canvi.
Un exemple és la insostenibilitat, i específicament l’escalfament del planeta. Ara es comença a parlar de la fotosíntesi artificial, que pot ser la gran solució. Mentre no estigui desenvolupada hem de valdre’ns de l’energia que tenim al voltant: n’estem envoltats, el vent, el sol...
Hi ha una paraula que per als científics és molt dura: quan un procés és irreversible. Seria una irresponsabilitat generacional que grans processos de la natura s’alteressin irreversiblement per culpa del comportament humà.
Els grans problemes tenen solució? Si la tenen en nosaltres, sí. No podem esperar la pau al món si no és entre nosaltres.
Hi ha molta gent que parla de pau, de salam i de shalom, però després de les van arriant. Pensen que és un somni utòpic però no han assumit que sigui realitzable.
Per això hem de parlar de la transició dels pobles. Pobles en transició. El fet que avui la gent conegui món, perquè han viatjat, perquè han sortit del seu poble, hi ha mitjans de comunicació i les noves tecnologies, fa que siguem una generació molt diferent de les anteriors.
Avui la gent té molt, tenim accés a artilugis tecnològics... i no valorem tot que tenim, accés a la sanitat, a l’educació.... I això coincideix amb el fet que també sabem que hi ha milions de ciutadans del món que viuen amb menys d’un dòlar al dia, i fem veure que no ho veiem.
Un altre actiu central per al canvi és la dona, que abans no hi pintava més i ara comença a decidir. Ara la presa de decisions al món per part de les dones ja està al 12%, anem avançant.
A més de la consciència global i de la presència de les dones, tenim la democràcia, poder dir el que volem, i ara ho podem vertebrar per mitjà de les noves tecnologies. Estem vivint moments turbulents a escala local i global però hi ha esperança, precisament perquè som milions els que podem dir que no.
La transició ve per la força de la paraula, per a les generacions futures, fomentant la creativitat.
Si en condicions adverses hem plantat llavors, algun dia potser hi haurà fruit. Si no plantem cap llavor, aleshores segur que no hi haurà cap fruit.
La gran majoria de la gent són espectadors, són súbdits que no poden fer arribar la seva opinió. La professora Maria Novo diu en els seus llibres sobre medi ambient que el gran problema és el ETD (Ens Tenen Distrets).
El canvi ha de venir col·lectivament, de tots. Hi ha una frase de la Carta de les Nacions Unides que ho deixa clar. Al començament s’hi diu “Nosaltres, els pobles...”. Això és d’una gran clarividència. Si ara estem malament, sols cal pensar com deurien estar després de la 2a Guerra Mundial. I no van escriure “nosaltres els governs” sinó “nosaltres els pobles”. Van decidir que no volien més guerres, que volien ser ciutadans, no súbdits. I es diu que ho fan per a les generacions futures. Aquesta és la solució. Enmig d’aquella gran tensió humana van tenir la clarividència d’escriure el que tocava.
La construcció del G6 va ser el camí per al govern dels poderosos. Si som gairebé 200 països, per què hem de ser manats per 6, 7, o 20 països poderosos?
Si hi ha algú que sap el que és el mercat som els catalans. Un mercat és una associació de mercaders. I de mercaders n’hi ha de bons i dolents, de molt bons i de pocavergonyes. I a aquests darrers cal bandejar-los. Però el que ha passat ha estat al revés.
Al 1974 es va dir que els països rics donessin el 0’7. Era ben raonable, però no s’ha fet ni això. S’han deixat els diners com a préstec. Quan es donaven les aportacions, enlloc del 100 pactats se’n donaven sols 20 i la resta era en espècies que eren una manera de fer negoci...
Hem de saber veure els invisibles perquè sols així podrem fer front als impossibles. Ens creiem que tenim massa impossibles.
L’evolució va canviant les coses gradualment, i l’alternativa és la revolució. La revolució no la podem defensar perquè va acompanyada sovint de violència, però no podem negar que hi ha circumstàncies qeu és merescuda. Quan no es pot canviar res...
De vegades em van entrevistes on em diuen “això que vostè diu és utòpic”. A Sudàfrica hi havia bars on es deia “no dogs, no blacks”. I ningú es podia esperar que Nelson Mandela sortís de la presó i en lloc de reclamar venjança es posés a fer possible la pau.
Diu que va conèixer el poeta Miquel Martí i Pol, i en cita un fragment: “tot està per fer i tot és possible”. Hi ha un determinisme inacceptable, una acceptació de la realitat que ens incapacita per al canvi.
Un exemple és la insostenibilitat, i específicament l’escalfament del planeta. Ara es comença a parlar de la fotosíntesi artificial, que pot ser la gran solució. Mentre no estigui desenvolupada hem de valdre’ns de l’energia que tenim al voltant: n’estem envoltats, el vent, el sol...
Hi ha una paraula que per als científics és molt dura: quan un procés és irreversible. Seria una irresponsabilitat generacional que grans processos de la natura s’alteressin irreversiblement per culpa del comportament humà.
Els grans problemes tenen solució? Si la tenen en nosaltres, sí. No podem esperar la pau al món si no és entre nosaltres.
Hi ha molta gent que parla de pau, de salam i de shalom, però després de les van arriant. Pensen que és un somni utòpic però no han assumit que sigui realitzable.
Per això hem de parlar de la transició dels pobles. Pobles en transició. El fet que avui la gent conegui món, perquè han viatjat, perquè han sortit del seu poble, hi ha mitjans de comunicació i les noves tecnologies, fa que siguem una generació molt diferent de les anteriors.
Avui la gent té molt, tenim accés a artilugis tecnològics... i no valorem tot que tenim, accés a la sanitat, a l’educació.... I això coincideix amb el fet que també sabem que hi ha milions de ciutadans del món que viuen amb menys d’un dòlar al dia, i fem veure que no ho veiem.
Un altre actiu central per al canvi és la dona, que abans no hi pintava més i ara comença a decidir. Ara la presa de decisions al món per part de les dones ja està al 12%, anem avançant.
A més de la consciència global i de la presència de les dones, tenim la democràcia, poder dir el que volem, i ara ho podem vertebrar per mitjà de les noves tecnologies. Estem vivint moments turbulents a escala local i global però hi ha esperança, precisament perquè som milions els que podem dir que no.
La transició ve per la força de la paraula, per a les generacions futures, fomentant la creativitat.
Si en condicions adverses hem plantat llavors, algun dia potser hi haurà fruit. Si no plantem cap llavor, aleshores segur que no hi haurà cap fruit.
S'ha considerat republicà, i és que ara ja no ens podem considerar súbdits, som ciutadans.
Sobre els referèndums i consultes sobiranistes, estem entrant en un nou temps en què tothom tindrà dret a dir el que vulgui. El món ha canviat i els fets que han passat estan marcant una nova democràcia. Els referèndums es faran, si cal sense demanar permisos.
Una opinió final
He fet una intervenció opinant que davant la complexitat creixent de la societat, se'ns fa difícil prendre opcions. Ja no arreglem gaire cosa anant a viure a una masia perquè els problemes són globals. Massa sovint hem confiat que algú vetllava pel bé comú i ara sabem que no és exactament així. Per això, crec que calen dues coses: assumir la nostra corresponsabilitat com a ciutadans davant el món i exercir el dret a decidir en tot moment, perquè ja no podem continuar sent considerats una societat infantil.
La seva resposta ha estat: M'ha agradat molt quan ha parlat de la corresponsabilitat. És fonamental i ens hem d'adonar que no podem esperar que les solucions vinguin de fora. Els indignats han de ser unes persones compromeses, que actuïn dignament, que es facin corresponsables. La diferència entre evolució i revolució és la 'r' de responsabilitat. Si som irresponsables anem cap a la violència, mentre que la responsabilitat compartida i decidir el que hom vulgui és el camí.
Bloc de Federico Mayor Zaragoza
Notes al bloc de VNG transició
escoltar la conferència
Bloc de Federico Mayor Zaragoza
Notes al bloc de VNG transició
escoltar la conferència
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada