Envelliment i degradació d’un barri fa que els que progressen en fugen i es va emplenant de perfils baixos, immigrants, fins que s’acaba guettitzant, sense que les administracions sovint sàpiguen actuar a temps per a reconduir-ho.
Estan apareixent moviments que prediquen l’autosuficiència (slow-food, autosuficiència energètica...). Tot això porta a limitar els intercanvis i a l’aïllacionisme.
No té res a veure l’autosuficiència amb la sostenibilitat perquè la compartimentació no té a veure amb l’eficiència necessària per a la sostenibilitat. Tot això té les seves conseqüències en la gestió del territori. La desconnexió ens porta a una situació de risc.
També la fractura digital pot comportar aïllament (fractures generacional, social, i geogràfica). No tots els territoris tenen la mateixa qualitat de connexió i és possible que no en tinguin si no hi ha polítiques públiques de redistribució i gestió del territori.
Les iniciatives d’atraure professionals que no necessiten estar a la ciutat queden fortament disminuïdes per la manca de qualitat de les infraestructures de comunicació.
Un altre risc són els “no llocs”, els territoris amorfs, sense personalitat. Un lloc és un punt identificable, però un aeroport o un centre comercial són sovint clònics d’altres i, per tant, no identificables. O centres turístics d’arreu del món que presenten segregació de la comunitat. Tots els territoris sense personalitat són prescindibles: depenen de si donen o no rendiment a cada moment.
Un altre territori de risc és l’excessivament jerarquitzat. A França tradicionalment hi ha hagut una gran jerarquia territorial al voltant de París. Quan van adonar-se dels riscos que comportava van intentar corregir-ho, i van crear l’agència Datar (?), que ja no existeix. Pretenien que les ciutats mitjanes també tinguessin activitats econòmiques (p.e.,. aeronàutica a Tolosa), però aquesta mentalitat planificadora també és perversa. Posteriorment va intentar donar suport als pols de competitivitat, que havien de sorgir del propi territori endògenament. També ha passat a l’Estat espanyol en les infraestructures, on la intencionalitat és fer més dependent la perifèria del centre, però no ha succeït a Catalunya. L’AVE Madrid Lleida serveix per a portar gent a Madrid, no a la inversa, amb una intencionalitat política que no es dóna en altres casos. Es vol ampliar el hinterland.
Imaginar un territori imaginari o idealitzat que no es correspon amb el passat ni amb el present ni amb el futur. Això passa molt amb els moviment ecologistes. Catalunya no és territori verge i, per a preservar els seus espais, sols es pot fer com a territori gestionat. Deixar-hi espais verges no és garantia de la seva sostenibilitat, sinó més aviat al contrari.
Les grans infraestructures tenen un decalatge de 10 a 25 anys entre que es pensen i es fan. L’Eix Transversal es va pensar a inici del s.XX... Per tant, hem de pensar en termes de necessitats futurs; si les decisions venen marcades per les vicissituds d’avui sempre tindrem mancances d’infraestructures.
Tot seguit, hem tingut l'oportunitat de continuar repensant la societat amb la intervenció de Montserrat Guibernau, professora de la Queen Mary University de Londres
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada