Defensar les flors sense parlar de l'ecosistema

Fa uns dies vaig tenir una discrepància a través del Facebook amb un dirigent d'una important ONGD catalana i mundial. Era sobre la caiguda de les aportacions de cooperació internacional que la Generalitat de Catalunya ha previst per a aquest any enmig de grans retallades pressupostàries.

Per part del sector s'anunciaven mobilitzacions contra aquesta disminució econòmica. És cert que els ajustaments afecten la partida de cooperació d'una manera molt més dràstica que no moltes altres, però en un moment en què s'ha de retallar el 10% del pressupost i que aquesta pràctica no es pot fer linealment perquè partides com la sanitat o l'educació no se'n poden veure tan afectades és necessari que altres partides vagin molt més enllà del 10%.

Però entenc i comprenc que cada sector ha de fer valdre els seus punts de vista i defensar la seva àrea d'interès. Per tant, el meu punt de discrepància no se centrava en la seva oposició a la mesura sinó en un altre aspecte. Em queixava que en cap moment introduïssin en la argumentació cap referència a la situació d'espoli fiscal que viu el país. Cap retallada seria necessària si Catalunya no hagués de dedicar un 10% del seu PIB a una altra cooperació internacional, en aquest cas forçada.

Em sembla que no explicitar-ho és fer política. És negar-se a reconèixer que ja som un dels països més solidaris del món, si no el que més. I això comporta llançar un missatge nefast, com si ens neguéssim a ser solidaris. L'acceptació de l'status quo és una manera de fer política. I no només política sinó partidisme (perquè ho fan amb les tesis d'uns partits) i nacionalisme espanyol (perquè contribueixen a diluir la realitat nacional del nostre poble).

A més, la derivada partidista em sembla més clara quan focalitzen la crítica al govern que retalla el 10% sense fer cap referència que aquest ho fa plantant cara al govern espanyol que li reclama que la retallada sigui del 20%. És lògic que el focus de la seva crítica es dirigeixi contra el govern català perquè és qui executa la disminució, però em pregunto si es pot blasmar sense contextualitzar, sense fer cap referència a qui obliga i per què cal fer la retallada. Em sembla impropi perquè conté la llavor d'una politització, una  orientació nacionalista, i perquè no és coherent amb l'evolució de les ONGD cap a una comprensió més global de la complexitat dels problemes.

He aprofitat per a escriure aquestes reflexions, després de la lectura del bloc "Persona, Empresa i Societat" de Josep Maria Lozano, on reprodueix l'article publicat ahir a l'AVUI junt amb Àngel Castiñeira: Ni a Grècia ni a Portugal…, on reprèn arguments dits a "El coratge de dir la veritat". En el cor de l'article, que inicialment s'havia de titular "Al País Basc no hi ha retallades ni indignats", ens diuen coses com les que retallo tot seguit:

[...] a l’agenda catalana de la indignació s’hi ha instal·lat còmodament un oblit ben significatiu: el tracte fiscal al que viu sotmès Catalunya. [...] Els qui volen ser solidaris amb els damnificats per la crisi, si ho volen ser de debò, haurien d’explicar per què aquest dèficit no forma part de les seves reivindicacions. [...] Avui, a Catalunya (no a Grècia o a Portugal) proclamar la solidaritat amb els que pateixen i callar sobre el nostre dèficit fiscal és, per dir-ho col·loquialment, fer trampes jugant al solitari. O potser alguna cosa més. [...] Indignar-se per les retallades sense indignar-se pel tracte fiscal que rep Catalunya pot ser moltes coses en funció de les intencions de cadascú: error, manipulació, oblit, cinisme, confusió… En qualsevol cas, també és indignant.

Crec que algunes ONGS també haurien de fer una reflexió profunda sobre els seus oblits, per agafar la paraula més suau de les que es diuen a l'article.

I per als interessats en la Responsabilitat Social de les Organitzacions no lucratives, em quedo amb la frase "haurien d’explicar per què aquest dèficit no forma part de les seves reivindicacions". És a dir, comply or explain. Compleix amb les expectatives que mostra la societat o explica perquè actues així.

Aquestes ONGDs haurien d'explicar perquè han retornat a la fase infantil de defensar les flors sense parlar de l'ecosistema. I per descomptat, ja no val la pena parlar d'altres com Greenpeace que han fet de la defensa dels interessos de l'Estat -en el cas espanyol- una posició numantina. Al llarg d'aquests anys en què s'està debatent per on ha de passar la línia ferroviària d'alta velocitat, l'Estat espanyol vol optar per raons nacionalistes a fer l'opció més cara i més contrària als criteris de sostenibilitat. Greenpeace, coherentment amb la seva alineació nacionalista, calla i atorga que es pugui fer una inversió amb costos ambientals caríssims. Algú ho havia de dir.