8.1.09

Ningú controla quant temps dedica a esmorzar un funcionari

Joan Martínez Vergel: "Ningú controla quant temps dedica a esmorzar un funcionari"

Joan Martínez Vergel (Terrassa, 1967) coneix per experiència les interioritats de l'Administració. Va ser funcionari durant 15 anys i aquesta etapa li ha proporcionat material més que suficient per escriure el llibre De 8 a 3. Anécdotas de funcionarios (Editorial Styria), que presenta avui. L'obra recull un centenar de gustoses historietes per fer-se un tip de riure i també per posar-se a tremolar.

--¿Després d'escriure el llibre ha canviat la seva opinió sobre els funcionaris?
--En tinc la mateixa. N'hi ha que treballen bé i a més, hi van a la tarda, i altres que no fan res i enforteixen l'estereotip de ganduls. Encara ens sorprèn que el funcionari tracti bé el ciutadà.

--¿Quina és l'anècdota més rocambolesca?
--La d'un funcionari que va passar una nota per haver treballat 25 hores en un dia. Defensava a crits que no era cap error. El pitjor va ser que les va cobrar, perquè era del partit del regidor que va autoritzar el pagament. No pot ser que un funcionari faci el que vulgui i l'hi permetin.

--¿Quantes vegades esmorza un funcionari?
--Ningú controla quant temps hi dediquen. He vist departaments sencers sortir en bandada a esmorzar. Alguns paren tres cops en un matí: prenen cafè, després esmorzen i després fan una aturada.

Llegir entrevista sencera al Periódico [ca][es]
Sens dubte hi hauria moltes "historietes" per a explicar, i força més greus i preocupants, que afecten tant a caps com a funcionaris. Si ens poséssim a recullir-ne segur que en faríem una enciclopèdia sencera. Això ja ho sabem (bé: no tothom ho sap, i potser sí que convé que la gent ho sàpiga amb certesa i amb pèls i senyals). Però no ens podem quedar aquí perquè així sols generem impotència i desmobilització, crítica àcida i cinisme, i estenem la cultura contrària a l'esforç: si aquests que els paguem entre tothom ho fan perquè no ho puc fer jo...

No podem negar que els casos existeixen. La imatge també és un tòpic irrefutable. I tampoc es pot negar que la 'cultura' del funcionariat existeix cada cop amb més força. La qüestió és: què fa qui pot fer alguna cosa per a remetre aquesta situació o per a canviar-ne la tendència?

La intuïció ens diu que en moltes grans institucions (no hi inclouríem aquí els ajuntaments petits, les agències, o les unitats que tenen una cultura de servei més marcada) cada cop estan més orientades a aquesta cultura de la desvinculació, de la tranquil·litat funcionarial i menys a la cultura del servei públic, la cultura de l'esforç, la cultura del treball.

No es tracta tant de cercar culpables sinó de trobar responsables de capgirar la situació. De fet, si volguéssim trobar les culpabilitats segurament hauríem de fer cap a la incapacitat dels comandaments de treballar amb l'exemple i amb un sentit de l'autoritat adequat als nous temps. L'Administració Pública és una organització de serveis que en gran mesura funciona encara com una indústria de fa un segle i que té un excés de control partidista fins a sota de tot. Caldria una major capacitat gerencial i caldria fer allò que ningú no gosa: una renovació a fons del sentit i les formes del que s'ha d'entendre avui per funció pública.

Mentrestant podem anar rient amb les anècdotes dels funcionaris, però no solament el país pateix la part de realitat que tenen. També moltes persones que entren a la funció pública amb veritable voluntat de servei públic es troben amb la incapacitat de les estructures de donar resposta a les necessitats reals, a la manca de professionalitat d'alguns comandaments i de vegades fins i tot a la pressió per part de companys per a no alterar la cultura predominant en una unitat basada en el mínim esforç.

Aquesta reflexió -feta amb format ràpid davant la notícia d'aquest llibre- no vol ser en absolut una crítica al funcionariat sinó una denúncia de les coses que van malament, una defensa de les persones que dins de l'Administració procuren actuar amb professionalitat i ètica, i una prevenció davant la crítica fàcil amb anècdotes que pot ser estèril i perjudicar la imatge de qui no en té cap culpa.

En tot cas, com que avui la gestió de la pròpia reputació personal és una matèria important, pot ser un estímul per tal que els bons funcionaris i els més desitjosos de la gestió del canvi afrontin el repte que els suposa la gestió de la seva reputació. Que demanin a les seves Administracions que incorporin no només el compliment de la norma sinó l'orientació a la Responsabilitat Social de la pròpia administració, amb codis de bon govern, amb codis ètics, amb codis de relació amb partprenents, amb millores operatives en àmbits específics de l'RSE (o RSA si ens referim a l'RS de l'Administració!).

0 comentaris: