Després de la reflexió sobre la gestió del territori (Repensar la societat, amb Pere Torres), hem tingut l'oportunitat de continuar repensant la societat amb la intervenció de Montserrat Guibernau, professora de la Queen Mary University de Londres, que ens ha dit coses com les que anotat:
Els partits de nova dreta radical han aparegut no en contextos de pobresa sinó en països rics: França, Suïssa, Àustria, Finlàndia, i Flandes, Nord d’Itàlia, Catalunya.
Els votants no són únicament treballadors temorosos que els prenguin la feina sinó gent amb nivell cultural elevat, professionals, professors universitaris, que mostren aversió a la barreja cultural per la pèrdua que els pot suposar.
El discurs que tenim de menystenir-los per xenòfobs i feixistes és massa simple i no ens permet analitzar correctament el moviment. El feixisme era una anti-moviment (anti-comunista, anti-semita, anticlerical o no clerical...). Els actuals no parlen de drets col·lectius sinó de drets individuals, tenen cura de no fer manifestacions antisemites (penades per la llei i, en general, per la societat) o les fan en privat.
Estan en contra de la immigració però no de tota, sols de la que consideren massa diferent, especialment la islàmica, la que es veu més, l’ètnica. Alguns entrevistats valoren la immigració xinesa: fan la feina, no molesten, no es veuen...
A diferència dels feixistes, no volen transformar el règim, accepten el joc democràtic. Per això han forçat l’agenda de tots els partits en temes identitaris i d’immigració i han desplaçat el centre polític cap a la dreta.
Es defineixen com a partits del poble, no són professionals, ho fan perquè ningú escolta el poble –diuen-, estan contra les elits. D’aquí a un discurs populista hi ha molt poc: simplificar alguns conceptes i atorgar-los al sentit comú.
Des d’un punt de vista programàtic són molt crítics amb la corrupció, amb els polítics actuals, i defensen una regeneració de la democràcia, llistes obertes... Estan en contra del fonamentalisme islàmic i de l’expansió a Europa.
Diferència en la manera com s’entén el multiculturalisme a Noruega o a l’estat espanyol. Allà s’hi donen tots els drets però s’exigeixen tots els deures. Aquí o a la Gran Bretanya es donen els drets però fins recentment no s’ha aprofundit en la reclamació dels deures.
Parlen de principi de preferència nacional (“els d’aquí primer”). Ha d’existir una prioritat als ciutadans enfront dels nouvinguts. Aquesta idea atrau el vot de molta gent que pensa que ara ha de patir més cues als serveis públics.
Després de la 2a GM es passa d’un racisme biològic a cultural (del color de la pell a fer coses diferents). El dret a la diferència cultural s’oposa al racisme radicalment però totes les cultures tenen el dret a sobreviure i, per això, no s’han de barrejar. En diuen etnopluralisme. És la defensa de les identitats pures. Alain de Benoit és el filòsof que va donar lloc a aquestes idees.
Han aconseguit separar la divisòria entre dreta i esquerra. Usa el terme “diferència” que habitualment havia usat l’esquerra per a defensar la puresa. Els votants no s’identifiquen com a xenòfobs ni de dretes... Atorga a molta gent sense estudis el prestigi de la marca de país.
En els temes nacionals, veiem la pressió del cosmopolitisme, però també el creixement de les identitats pures. Països que se senten en una nova colonització, ara de base cultural, a càrrec d’Occident....
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada