Un cop acceptada l'RSE en les compres públiques, correspon prioritzar

Fa uns dies parlàvem de les crítiques sindicals a la compra de vehicles fabricats en altres països per part de les administracions públiques (veure Compra pública responsable amb impactes econòmics locals). Podeu veure també la notícia en el portal del sindicat: UGT carrega contra Interior per comprar cotxes que no són Seat.

Si heu seguit el cas o heu vist les notícies, us adonareu que -tot i que no s'hi plantegi explícitament així- se'n deriven dues qüestions: per una banda la conveniència que el sector públic introdueixi clàusules socials en les compres públiques i, per altra banda, la tensió entre les diferents clàusules, ambientals, socials, laborals, econòmiques, etc.

Per a nosaltres el primer punt ja estaria superat, ja que és evident que el sector públic ha d'introduir amb intel·ligència les clàusules socials, malgrat que encara s'ho estigui mirant pel dret i pel revés i que li costi de posar-s'hi. I malgrat que alguns sectors neoliberals s'hi mostrin radicalment en contra. El sector públic, en ares del bé comú i de l'eficiència econòmica i la sostenibilitat, no pot tan simple de pensar que l'oferta econòmica és l'únic criteri important.

Però el segon és més problemàtic perquè no és gens fàcil prendre la decisió sobre quin criteri cal prioritzar entre els molts que podríem aplicar. En el cas en qüestió, ha de prevaler les emissions de CO2 o la compra local? La compra local la valorem per la repercussió en ocupació local o també per la disminució de CO2? Com ho posem a la balança?

Està molt bé que els dubtes i els debats vinguin per aquí perquè ja pressuposen que la primera batalla està guanyada: el sector públic (i tant de bo el privat) han d'incorporar clàusules socials. Si el problema és valorar com ponderem la rellevància de cada impacte, vol dir que ja estem en un debat de segona generació. Un cop acceptada la responsabilitat social, ens toca abordar com definim la materialitat i com la prioritzem.