La setmana del debat al Congrés dels Diputats sobre el referèndum sobre el futur de Catalunya

Aquesta setmana hem assistit a un acte més del procés que Catalunya està portant a terme, tant des de la societat civil com des de la política i les institucions, per a poder decidir el seu futur exercint el dret a decidir.



El debat a les Corts espanyoles no era un mer tràmit. El no era esperat, però té un gran valor dins del procés, per anar-se carregant de raons. Espanya ha decidit ser com és, com ha estat sempre, una mera expansió de Castella, i no ha tingut mai ni té ara cap voluntat de crear un espai apte per la convivència entre societats i nacions diverses. No ha estat el no a una proposta de referèndum per als catalans: ha estat el no a gestionar el seu propi canvi.

Per altra banda, algú esperava que al costat del no al referèndum aparegués alguna escletxa de llum en el sentit de deixar alguna porta oberta a modificacions en l'estructura institucional de l'estat. Vanes eren les esperances, i el partit en el govern ha estat taxatiu mentre que el partit socialista proposa una federalització que no expliquen què vol dir i que no expliquen com la podrien fer compartir a l'altre gran partit. Han cremat les naus, ja no hi ha marc per al pacte.

D'altra banda, la credibilitat és baixíssima. Els enganys de Zapatero encara són recordats i l'espanyolisme de Rubalcaba l'inhabilita per a tenir un paper en un possible diàleg on el factor de la credibilitat sigui determinant. I caldria això, un espai per a la creació de confiança, que és molt difícil d'assolir perquè l'Estat sempre s'ha guardat el dret a fer-se enrere de les seves concessions. Tot intent de blindatge ha estat inútil i res justifica que ara fos possible, si no és una entesa d'igual a igual entre Espanya (Castella) i Catalunya, amb drets de vet equivalents.

No es pot dir que la tercera via faci aigües perquè senzillament no existeix, i els seus representants desapareixeran per inanició. Els que l'haurien de formular no en donen ni pistes més enllà d'una retòrica que potser va servir uns lustres enrere però en aquesta fase de maduresa de la societat catalana. 





El representant de la tercera via, la federal, a Catalunya no troba el lloc ni l'expressió, i ha de valdre's de jocs de paraules per cercar una equidistància inviable entre un nacionalisme democràtic i un nacionalisme arcaic. Finalment, les seves paraules no-propositives no sols no generen cap il·lusió sinó que el porten a les falsedats argumentals. L'argument central de Navarro aquesta setmana ha estat que Rajoy i Mas haurien de dialogar però que no ho fan perquè Rajoy vol parlar d'altres coses i no de la consulta, i Mas no vol parlar d'altres coses i sols de la consulta. Em pregunto per quina estranya commiseració els periodistes no li pregunten d'on ha tret que el president Mas no vol anar a dialogar perquè es nega a afegir en el diàleg altres elements a més del de la consulta. Ara és hora de grans estadistes, no de personatges de tan baix nivell que ni els periodistes gosen per pena evidenciar la seves inconsistències.

No hi ha ningú que es vagi en cor de fer propostes articulades de què vol dir la tercera via, perquè saben que és un somni impossible si no hi ha algú a l'altra banda que ho accepti no sols com a mal menor sinó amb una certa dosi de convicció. De fet, la tercera via, avui dia, sols tindria algun marge de possibilitat si vingués de la part espanyola, i a través d'un procés de regeneració i de nous lideratges.

Però aquest seria un procés molt difícil de portar a terme, ja que requeriria un canvi cultural profund, en una nació on s'ha fomentat la catalanofòbia durant els darrers cinc-cents anys. Caldria assumir la diversitat nacional, assumir responsabilitats, proclamar nous valors, correspondre amb noves actituds... Impossible en un moment que Catalunya ja ha començat a caminar i mentalment ja s'ha desenganxat d'Espanya. I impossible en un moment en què Espanya segueix -com sempre- necessitant els diners de Catalunya per a sobreviure.

Què passarà?

Per sentit comú i lògica democràtica, sembla evident que en ple segle XXI no és possible obligar cap comunitat política a dependre d’una altra si no és voluntàriament. Tant és així que em sap greu que en el debat parlamentari, en algun moment no es formulés explícitament aquesta pregunta als representants del poble espanyol i del seu govern: estan vostès plenament convençuts que Catalunya ha de ser part d'Espanya per tota l'eternitat encara que sigui en contra de la voluntat dels seus ciutadans? I dic "per tota l'eternitat" perquè el nacionalisme espanyol és essencialista i ho creu així: la manca d'un trencament amb l'antic règim, amb els antics règims, fa que la unidad de destino en lo universal segueixi vigent en la seva mentalitat, encara que defugin expressar-ho així. En el seu argumentari, encara que un 100% de la ciutadania catalana volgués marxar, Catalunya és un concebuda com una propietat, un dret de conquesta, i els catalans no tenim cap autoritat per a expressar l'opinió quant al futur del nostre país perquè senzillament no existim des del punt de vista de la sobirania.

El fet que no és possible obligar cap comunitat política a dependre d’una altra si no és voluntàriament és tant evident que la ciutadania espanyola ràpidament anirà comprenent la nova realitat i canviant el seu punt de vista d'una manera si no majoritària sí en termes molt acceptables. N'estic convençut perquè finalment les persones, els ciutadans, acaben sent molt més comprensius i tolerants que els seus dirigents quan comprenen per ells mateixos el context i els fets.

I sens dubte el món ja ho va entenent. El que hem vist aquesta setmana ha estat extraordinàriament rellevant, i el ressò a la premsa internacional ha posat de relleu. Negant la darrera possibilitat d’un referèndum, hem i han comprovat com Espanya (els seus poders institucionals) fonia amb aparent autosatisfacció la seva darrera oportunitat de mantenir Catalunya dins Espanya.

Surten cada cop més veus en la premsa del món occidental, europea i nord-americana, que donen per fet que Catalunya haurà de votar i que la democràcia haurà de ser acceptada per Espanya i per les institucions europees. Fins i tot dins el Partit Popular Europeu ja hi surten veus. I surten empreses que viuen amb normalitat el procés o fins i tot que hi donen suport.

L'opinió pública espanyola, conformada principalment a base de tertulians de la caverna, encara no comprèn la magnitud del moment i el fet que el procés ja no té marxa enrere. Però els tertulians se sorprenen i no entenen res quan les empreses es posicionen a favor. No entenen la gran energia positiva que mou un procés de creació d'un nou estat, i no entenen que finalment la democràcia sempre ha de prevaler.

Com ha dit aquesta setmana el president Mas en entrevistes a mitjans francesos, Espanya no està acostumada a desafiaments democràtics però ara ha arribat l'hora. Espanya no troba la manera de reaccionar més enllà de les formes autoritàries que han estat tradicionals. Res no fa preveure en un canvi d'estratègia. De fet, qualsevol canvi formal ara no tindria cap credibilitat.

Ara per ara, la gran incògnita és si l'estat espanyol respectarà la consulta convocada amb la legalitat catalana o bé usarà tots els mitjans al seu abast per a evitar-la. Si és així, encara serà més gran l'evidència a Catalunya, a Espanya i al món que el conflicte no té altre resolució que la declaració d'independència, tractant de trobar-li la formulació més acordada possible, i segur que quan arribi el moment Europa hi ajudarà. Quan Europa es vegi desbordada pels fets, tard com sempre però finalment intervenint, ni que sigui per a assegurar el retorn del deute i les garanties de funcionament de l'activitat econòmica.