15.4.14

[REFLEXIÓ] Esperanza Aguirre, ¡olé, olé y requeteolé!

L'anècdota de l'expresidenta Esperanza Aguirre em va fer venir ganes d'escriure alguna cosa sobre el caràcter exemplificant que haurien de tenir les persones que tenen altes responsabilitats polítiques. Però era difícil obrir aquesta reflexió sense relacionar-la també sobre certes maneres de fer política i d'exercir la ciutadania en els ambients polítics mesetaris i especialment en l'entorn de l'aznarisme. Total, que em feia una mica de mandra per esgotament mental...

Però ara acabo de llegir l'article "La revoltosa" de Fernando Sánchez Dragó a El Mundo, i ara ja no me'n puc estar. És que tot plegat em sembla impressionant, per part de gent que es creuen ser Europa i no adonar-se que es troben en els límits de les actituds civilitzades. Fins i tot em venen ganes d'abordar el tema pel broc ample, comparant certes similituds entre les cultures castellana i russa, els dos extrems de la civilització europea i que tenen certs elements comparables. Avui no toca arribar a tant.

FSD justifica que a Madrid s'aparqui a doble fila (en Madrid no hay nadie que no lo haga), i diu que tot plegat és falta de sentit de l'humor:
Pero lo peor no es la doblez de los inquisidores ni la memez de los cegatos que no ven la viga en el ojo propio, sino la falta de sentido del humor demostrada por los siesos aristofóbicos que han aprovechado la trifulca para poner en la picota a la mejor cabeza política del Reino. Madrileños serán, pero no lo parecen. Aquí con cuatro risas se arreglaba todo hasta que el muermo de la corrección política nos chafó la fiesta. La Espe, en cambio, es más madrileña que el agua del santo, y por eso se lleva de calle a sus paisanos en todas las elecciones.
 De fet, va més enllà i enalateix les qualitats d'Aguirre fins a fer-ne un retrat costumista:
No creo que me retire su amistad si digo que es una maja, una chulapa, una manola, una heroína de zarzuela, «una rubia hija del pueblo de Madrid», la reencarnación de la Revoltosa, ni si la jaleo con el estribillo que le dedicaban a Mari-Pepa en esa joya del género chico: «¡Olé, olé y requeteolé!». Eres, amiga Espe, la sal de Madrid y el salero de sus corralas.
Sánchez Dragó deu ser un home molt culte. Tant que a mi em costa d'entendre el seu castellà fins i tot de l'article: aspavientos santurrones por el castizo topetazo... I no és culpa de la immersió lingüística, que jo no sóc tan jove. Però al marge de la literatura, em sembla un personatge fosc, molt fosc. Ha fet declaracions polèmiques, amb ressons de racista, de nazi i de putero pedòfil:
  •  "Los españoles son uno de los pueblos más sucios de la Tierra y los madrileños ni te digo; y los emigrantes aún peor". [Los madrileños] ya no existen; ahora son negros, cobrizos y amarillos".
  • «Es el judío un lobo para el judío. ¿Quién acertará a olvidar los comistrajos y contubernios entre los nazis y sus víctimas?(...) Cinco millones de personas no van al sacrificio si de verdad desean evitarlo. Sólo los borregos, los suicidas, los mártires y los jugadores a largo plazo colaboran con el matarife.
  • «En Tokio, un día, me topé con unas lolitas, pero no eran unas lolitas cualesquiera, sino de esas que se visten como zorritas, con los labios pintados, carmín, rímel, tacones, minifalda (...) Tendrían unos trece años (...). Subí con ellas y las muy putas se pusieron a turnarse. Mientras una se iba al váter, la otra se me trajinaba» (libro publicado junto a Albert Boadella)
...si bé no es pot descartar que hagi escrit aquestes reflexions en un estat al·lucinogen per drogues, que ja va manifestar que "Yo las ingiero [...] Ese tipo de drogas son inofensivas y conducen al éxtasis y a la recta comprensión de la trama del universo".

En una reflexió sobre els fets, Aguirre y las multas de tráfico: una perspectiva comparada, Roger Senserrich, aporta un estudi (“Cultures of Corruption: Evidence from Diplomatic Parking Tickets“, d'Edward Miguel i Raymond Fisman) que fa una aproximació a si aquest poc respecte a les normes institucionals i resistència instintiva a creure que no els afecten és sistemàtica en les elits locals.
La metodología es francamente ingeniosa. La ciudad de Nueva York, gracias a su condición de sede de las Naciones Unidas, tiene una de las mayores concentraciones de diplomáticos del planeta. Prácticamente todos los estados del planeta tienen una delegación en esta organización internacional. Los pocos que no la tienen envían representantes de forma periódica para participar en la Asamblea General. Toda esta gente, todos estas élites internacionales, tienen el privilegio de poder visitar y vivir en la ciudad bajo inmunidad diplomática. Uno de los privilegios derivados de esta inmunidad en Estados Unidos resulta ser no tener que pagar multas de aparcamiento.

Los autores se dieron cuenta que la policía de Nueva York a pesar de no poder cobrar esas multas tienen que recogerlas en su base de datos igualmente. Es decir, Miguel y Fisman podían analizar qué países tienen los diplomáticos más proclives a saltarse las reglas dejando sus coches malísimamente aparcados, y qué países tienen élites que siguen obedeciendo las normas de circulación a pesar que no son penalizados si dejan de cumplirlas. Es una forma simple, elegante y deliciosamente rebuscada de comparar culturas políticas y respeto a la ley.

Los resultados son francamente curiosos. Los países con más multas de aparcamiento eran Kuwait (246 multas por cada diplomático), Egipto, Chad, Sudan y Bulgaria. Veintiún países no tenían ni una sola multa, incluyendo Reino Unido, Japón, Canadá y los repelentes niños Vicente de siempre (Suecia, Dinamarca, Noruega).[...]

Si miramos los datos nos damos cuenta que la actitud de Aguirre quizás no es del todo anecdótica. Los quince diplomáticos españoles estacionados en Nueva York entre 1997 y 2002 se “ganaron” 12,7 multas de tráfico anuales por cabeza. Aunque estamos lejos de los Kuwatíes (los tipos casi duplican al segundo clasificado, vamos), dentro de la UE solo los inefables italianos se comportan peor.
És a dir que hi ha un fet cultural en el fet que les elits ministerials d'alguns països segueixin les lleis rigorosament, encara que incomplir-les no tingui conseqüències, i altres no. Tot plegat em ressona amb dues altres idees:

Primera. La retallo d'una entrada de fa uns anys: 6.11.09 La política és massa important per deixar-la en mans dels polítics. Us recomano la lectura de "La dictadura de la incompetència" de Xavier Roig. Aborda plenament aquests temes sense gaire teoria, sinó a partir de comparar què tenim, què tenen en altres països i quines conseqüències n'obtenim. Per exemple, les dades dels parlaments català i espanyol en comparació amb l'anglès, escocès o italià ja són suficients per posar-nos a pensar: si resulta que la gent que ens governa són majoritàriament polítics professionals i persones vinculades a l'administració (mestres, funcionaris...) que el dia que deixin de ser diputats tornaran a l'adm., sembla clar que no tenen una llibertat o independència de criteri per a prendre les millors decisions sobre quines reformes caldria emprendre a l'administració pública, la funció pública o l'ensenyament: són jutges i part! O per exemple, si són molt pocs els que han passat per una empresa, això també té algunes conseqüències: no coneixen prou els mecanismes empresarials per a poder formular les millors lleis; són més donats a deixar-se enlluernar i entabanar; personalment no han viscut el que vol dir treballar dur, per objectius, amb control de la feina, amb risc de perdre-la... (nota: igual de dolent seria que un parlament estigués dominat per persones d'una empresa, o d'un sector, etc: cal diversitat per a enriquir la visió del parlament, la seva capacitat de formular bones lleis, i introduir una cultura d'empresa en el sentit de mesurar la productivitat de la feina)

Segona. La retallo d'una entrada recent. 22.3.14 Els missatges positius del govern espanyol emmascaren una realitat molt més crítica. Amb preocupació, els think tanks europeus estudien què passa a Espanya, i observen la composició dels darrers governs espanyols, amb personatges sense estudis universitaris, sense domini de llengües, sense experiència professional més enllà de l'obediència al partit, i ho comparen amb uns països llatinoamericans que es van desenvolupant, i que han tingut una presència més marcada de ministres amb formació internacional, amb llengües, amb experiència professional. A Espanya no hi ha ni es preveu que hi hagi les capacitats i les condicions per a gestionar el canvi, per a sortir del model.

Per cert, la secció regional de la Unió Nacional de Caps i Directius de Policia Local (UNIJEPOL) considera "lamentable" que una persona com Aguirre aparqués indegudament i "inacceptable" el seu comportament posterior. "Com també resulta ridícul explicar una fuga 'per evitar-les'. Només en la ment de persones que es creuen amb drets superiors als de la resta de la ciutadania poden cabre aquest tipus d'interpretacions", apunta l'associació.

PD: El cas Aguirre, justícia marca Espanya. Esperanza Aguirre només haurà de fer front a un judici de faltes i a una multa per “incident de trànsit” després de fugir quan dos agents municipals de Madrid la multaven per aparcar incorrectament en doble fila, i tirés a terra la moto d’un dels agents. El jutge Santi Vidal ha assegurat que si en comptes d’Aguirre, hagués estat el president Mas o Oriol Junqueras els autors de la fuga, haurien d’afrontar càrrecs de desobediència o, fins i tot, d’atemptat a l’autoritat. El cas d’Aguirre torna a posar sobre la taula que la justícia no és igual per tothom per molt que el rei d’Espanya s’esgargamelli, i mostra a Europa i a la resta del món un altre nyap Marca Espanya. En qualssevol país europeu ja hauria dimitit o l’haurien fet dimitir

0 comentaris: