13.10.12

El sentit democràtic ha ocupat la centralitat sociopolítica

En una societat es poden donar unes divisòries polítiques fonalmentals. Sortint de la dictadura, la gran divisòria era entre demòcrates i no demòcrates. I la centralitat sociològica va quedar lògicament conformada pels demòcrates i una gran part dels no demòcrates, els que ho eren per raons més culturals, d'inèrcia, que no per ideologia van anar fent cap a aquesta centralitat.

Després va anar prenent lloc una altra gran divisòria, entre dretes i esquerres, que sempre havia estat present, però que havia quedat sobreposada en l'anterior. Hi havia demòcrates de dretes i no demòcrates d'esquerres, però en general tendia a donar-se una tendència a correlacionar-se.

Aquesta divisòria, en el cas de Catalunya, no va ser única ja que existia una altra divisòria entre catalanitat i espanyolitat. La centralitat sociològica va quedar conformada pel catalanisme, fins al punt que l'anomenat espanyolisme va tendir a ser nominalment residual.

De fet, el catalanisme va esdevenir tant central i ampli que des de la política pràcticament tothom se'n reclamava, ningú volia restar-ne fora. Això va fer evolucionar les paraules i el catalanisme majoritari i compromès va passar a fer ús del mot nacionalisme, per a diferenciar-se del regionalisme i remarcar el fet de ser una nació, i lògicament sense cap relació amb altres usos d'aquest mot en altres latituds.

Al llarg de tota la democràcia, aquestes divisòries havien quedat prou estables, si bé amb algun matís. Per una banda, el valor de parlar d'esquerres i dretes s'ha anat desdibuixant, i no explica molts dels atributs de la ideologia sociològica. Serveix bàsicament per a l'enfrontament entre partits, i de manera imprecisa per a determinar les sensibilitats socials.

Però el gran canvi s'ha produït en la divisòria del catalanisme i espanyolisme. Durant el període en què l'economia espanyola ha experimentat un gran desenvolupament i moltes grans empreses s'han internacionalitzat especialment per llatinoamèrica, el nacionalisme espanyol s'ha desbocat i ha pretès desempatar la partida amb Catalunya, anant a liquidar les concessions que havia fet apostant per solucionar el "problema catalán" en aquesta generació.

Això ha provocat canvis en el catalanisme, que ha passat d'anomenar-se nacionalista a soberanista, i ha aglutinat un percentatge més elevat de la població. Ha reforçat la seva centralitat, ha desplaçat qualsevol altra divisòria, i ha incorporat de manera visualment més ferma els valors de democràcia i dret a decidir alhora que l'espanyolisme mantenia i reforçava una visió rància i pre-democràtica.

De fet, l'expressió "divisòria" pot induir a error en aquest cas, a causa de la gran capacitat que ha tingut el sobiranisme d'incorporar persones de totes ideologies i condicions, fins i tot ciutadans que se senten nacionalment espanyols però que consideren que Catalunya ha de prendre les decisions per ella mateixa. És precisament en aquest context, i tot defugint un xoc entre adhesions nacionals, que els mots segueixen evolucionant i deixen enrere les referències a catalanisme i espanyolisme per passar a preferir-se sobiranisme i unionisme, com a opcions diferents de governança que, a més, remeten a altres situacions anàlogues en el món.

Arribat aquí, i amb 3/4 parts de la població catalana a favor d'exercir el dret a l'autoderminació, i més de 1/2 a favor de la creació d'un estat propi, la gran divisòria ha passat a centrar-se en aquest aspecte tan concret: els qui estan a favor del referèndum o consulta d'autodeterminació i que, per tant, aposten per l'exercici democràtic estiguin a favor o en contra de la independència, i els que es neguen a aplicar un mecanisme democràtic per a dirimir la situació.

Avui, al 2012, és com si tornéssim a estar a l'inici de la transició, amb una gran divisòria entre demòcrates i no demòcrates. Aquest és el gran tema. Això està obligant de descarar-se, a mostrar-se transparentment. ¿Com es pot afirmar que una consulta per la independència sols servirà per a dividir la societat? Aquest és el gran argument de les dictadures. És una afirmació típicament feixista per anul·lar el sentit de la democràcia. I això afecta persones físiques i jurídiques.

Cap empresa pot argüir interessos comercials per a oposar-se a l'exercici de la democràcia. En aquest cas, els interessos de la societat passen per davant. Les empreses han d'acceptar el veredicte de la societat, i han de fer esforços per col·laborar que un procés d'aquestes característiques sigui pacífic i amb el mínim impacte econòmic. I sobretot han de començar a fer plans per a obrir-se més al món, el nostre gran mercat.

Per a una empresa que es digui "ciutadana", per a una empresa que es pretengui "socialment responsable", aquesta és una matèria de primera magnitud per a passar la prova del cotó. Les societats desenvolupades i civilitzades del món no podrien comprendre que allò que es pot fer amb tota naturalitat i sentit democràtic al Canadà o la Gran Bretanya, no sigui acceptat. L'aprofundiment democràtic i la manera intel·ligent i dialogada d'abordar els grans problemes són un reflex de la cultura d'una societat, d'un país, i per extensió de les seves persones, organitzacions i empreses. Estem decidint entre tots quina imatge donem al món. Si la d'unes societats que saben aplicar la democràcia de manera pacífica o la de qui no sap sinó fer valdre com a argument el dret de conquesta.

Publicat a Jornal.cat

0 comentaris: