28.10.12

Contra la injustícia

He llegit una carta a la Vanguardia que m'agradarà divulgar. Sovint hem parlat sobre l'RSI, la responsabilitat social dels individus, i l'hem definit com una dimensió ètica i de compromís en relació amb la responsabilitat social de les empreses i organitzacions. D'alguna manera, vindria a dir que l'RSE no funcionarà o no es desenvoluparà plenament si no hi ha uns individus que dins de cada grups d'interès (treballadors, clients...) actuïn amb un sentit recte, ètic, compromès, reclamant el compliment per part de l'organització, essent exemple ell mateix, aportant solucions als reptes.

Massa sovint ens hem acostumat a no fer valdre els nostres drets. I així, ja és impensable que pensem a fer valdre els drets dels altres. Són poques les persones que formulen denúncies, sols es queixen verbalment, cosa que no arriba enlloc. I en tot cas, si poques són les denúncies, menys encara les oportunitats de diàleg per a trobar les millors solucions, identificar les millors pràctiques.

El terreny de la governança de les societats és un magnífic i poc explorat terreny per a l'RSE. Moltes organitzacions estan encara en matèries ambientals i laborals quan al seu costat la democràcia s'esquerda i potser ells en tenen alguna responsabilitat per acció o per omissió. L'RSE s'ha anat consolidant en els temes més fàcils, però encara no ha sabut escalar pels vessants d'alguns grans temes. Sempre queda l'excusa de dir que això seria entrar en política quan de fet la inacció sí que és fer política per consentiment. El feixisme del segle XX va ser possible per complicitats i per silencis, per interessos i per omissions, per acció i per deixadesa.

La carta que llegireu tot seguit ens parla de la universitat, de l'actitud (activa) d'un professor i de l'actitud (passiva) d'uns alumnes. Avui, com al segle XX, una de les grans responsabilitats de les empreses i les organitzacions en general és fer prevaldre la democràcia. No sols des d'un punt de vista formal. Fer que la cultura del país sigui plenament democràtica. I això es fa possible introduint valors de cultura democràtica avançada en la vida empresarial, cosa que suposa un avantatge competitiu en elements com la captació de talent. Però també fent valdre els valors i les formes democràtiques en l'arena social, i no acceptant les formes predemocràtiques o les manifestacions violentes.

Si les empreses i les organitzacions empresarials es mullessin més algunes coses no passarien. No cal anar entrant a respondre cada provocació per part de personatges de mentalitat caduca que proclamen que caldria enviar l'exèrcit en cas que Catalunya optés per autodeterminar-se democràticament i pacífica, per exemple. Però sí que seria bo, com ja ha començat a passar, que les organitzacions empresarials emetin un missatge en positiu en el sentit que les empreses estan per la democràcia i que acceptaran allò que la societat expressi. Tota una lliçó i un exemple de responsabilitat social, de responsabilitat davant els reptes que planteja la societat i la conjuntura.

Per cert, sobre la carta que llegireu tot seguit: espero que sols sigui una mena de conte o que, si és un cas real, en Joan fos un actor. No cal forçar de fer passar una mala estona a ningú tot i que l'aprenentatge valgui la pena...

Contra la injustícia
Cartas | 24/08/2012 
RAMON MASAGUÉ
Barcelona

Un matí, quan el nostre nou professor d'Introducció al Dret va entrar a classe, el primer que va fer va ser preguntar-li el nom a un alumne que estava assegut a la primera fila: "Com et dius?" "Em dic Joan, senyor". "Vés-te'n de la meva classe i no vull que tornis mai més!", va cridar el desagradable professor.

En Joan estava desconcertat. Quan va reaccionar, va sortir de la classe. Tots estàvem espantats i indignats, però ningú va dir res. "Està bé. Ara sí! Per a què serveixen les lleis?". Seguíem espantats però, a poc a poc, començarem a respondre a la seva pregunta: "Perquè hi hagi un ordre a la nostra societat". "No!", contestava el professor. "Per acomplir-les". "No!". "Perquè la gent dolenta pagui pels seus actes". "No!". "Perquè hi hagi justícia", va dir tímidament una noia. "Per fi! Això és... perquè hi hagi justícia. I ara, per a què serveix la justícia?". Tots començàvem a estar molests per aquesta actitud tan grollera. No obstant això, seguíem responent: "Per salvaguardar els drets humans". "Bé, què més?", deia el professor. "Per discriminar el que està bé del que està malament". "Per premiar a qui fa el be". "No està malament, però responguin a aquesta pregunta: He actuat correctament en expulsar de la classe a en Joan?" Tots restarem callats, ningú responia. "Vull una resposta decidida i unànime". "No!", vam dir tots alhora. "Podria dir-se que vaig cometre una injustícia. Sí. Per què ningú va fer res sobre aquest tema?" "Per a què volem lleis i regles si no disposem de la valentia per portar-les a la pràctica? Cadascun de vostès té l'obligació d'actuar quan presencia una injustícia. No tornin a quedar-se callats mai més! Vés-te'n a buscar a en Joan".

Aquell dia vaig rebre la lliçó més pràctica de la meva classe de Dret. Quan no defensem els nostres drets, perdem la dignitat i la dignitat no es negocia.

Leer más: http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20120824/54340640747/contra-la-injusticia.html#ixzz2Aane4Vwf

Nota: article publicat a Jornat.cat

0 comentaris: