6.5.12

La Responsabilitat Social de les organitzacions en l’Educació

La publicació Fòrum. Revista d’Organització i Gestió Educativa digital corresponent a maig - agost 2012 inclou un article de Josep Maria Canyelles sobre La Responsabilitat Social de les organitzacions en l’Educació. Podeu veure l'índex amb els altres articles aquí.

La revista està a la venda i també està accessible digitalment al quiosc de Zinio. Podeu accedir a l'article sobre RSE tot seguit:






La Responsabilitat Social de les organitzacions en l’Educació

Josep Maria Canyelles
Responsabilitat Global
2012

Tot comença en la persona

Si aspires a canviar el món, primer prova de canviar la rajola damunt la qual et mous. Recordo que una expressió similar a aquesta la fèiem servir en els cursos de monitors d’educadors en el temps lliure, amb una clara intencionalitat pedagògica i educativa. Seria com dir “sigues el canvi que vols ser”.
També d’aquell temps i circumstàncies en què actuàvem de professors de pedagogia de la natura,  recordo que en alguna ocasió ens ho havíem fet venir bé per parlar d’un grup ecologista alemany anomenats blaus que apostaven per un model de clam ecologista que partia d’una manera molt diàfana de les actituds de les persones, establint un compromís de major profunditat personalista que el merament reivindicatiu dels verds, sense menystenir aquesta altra dimensió.
Aquesta referència a la rellevància de l’actitud de les persones, de cadascú de nosaltres, i molt especialment a la coherència entre els discursos i els comportaments, resultava bàsica en un context de caràcter educatiu on potser no era tant significatiu l’impacte ambiental de les nostres actuacions com la manera com conformar el nostre propi impacte en el procés de creixement personal. O dit d’una altra manera: tot i essent altament rellevant l’impacte en l’entorn de les nostres actuacions, allò que focalitzàvem era la manera com la persona –o l’infant i els seus monitors en aquest cas- conformaven una escala de valors i una correspondència d’actituds prou coherent i estructurada, prou conseqüent, i prou afavoridora del ple desenvolupament de l’individu en harmonia amb l’entorn.   
La responsabilitat social de les organitzacions
Sovint, la persona amb intencions més nobles pot incórrer en incoherències, de la mateixa manera que qualsevol organització –tan se val si es tracta d’una empresa, ONG, escola, o administració pública-  també en poden afrontar en la seva gestió diària, ja sigui per manca de visió global dels seus impactes, per desconeixement de moltes matèries no centrals en la seva activitat, o per dificultats organitzatives, tècniques o econòmiques per poder desenvolupar les seves actuacions com fóra desitjable idealment.
El patrimoni de la presumpta incoherència afecta qualsevol organització, i és bo poder-lo afrontar sense cap acomplexament i amb la més bona voluntat de prendre’n consciència i gestionar adequadament els decalatges. 
Sens dubte, la primera responsabilitat d’una organització no lucrativa davant la societat és la creació d’impactes socials sostenibles en el marc de la seva missió, de tal manera que es creï valor per a tots els grups d’interès.
Però també qualsevol organització ha de saber diferenciar allò que està en la seva missió i que conforma objectius centrals d’allò que potser només ha de generar criteris d’actuació però que són avui dia molt rellevants: organitzacions que tenen una finalitat cultural desatenen aspectes socials; organitzacions que tenen una finalitat en drets humans desatenen drets culturals; organitzacions que treballen per la sostenibilitat ambiental desatenen la sostenibilitat lingüística; organitzacions que defensen els drets de certs col·lectius no atenen els drets socials d’altres col·lectius diferents...
Tanmateix, no seria positiu parlar d’”incoherències” per la càrrega negativa i culpabilitzadora que comporta aquest terme. Partint de la constatació i el sa reconeixement que totes les organitzacions, com totes les persones, tenim molts aspectes a millorar pel que fa a l’impacte que generem en el nostre voltant, el que cal és desplegar la voluntat de millora constant per aproximar aquest impacte al nostre discurs tot apropant alhora aquest discurs a les expectatives que el nostre entorn té sobre nosaltres. 
Amb gran facilitat podem emetre crítiques contundents contra empreses i administracions, les quals sense que perdin validesa, no estan amb correspondència amb la capacitat limitada d’autocrítica de les nostres pròpies organitzacions. En proporció a la capacitat d’impacte social i ambiental de cadascú, algunes de les nostres actuacions mal resoltes poden estar al mateix nivell que aquelles que són blanc de les nostres diatribes.
Avui són moltes les empreses que comencen a assumir que el poder que recau en les seves mans ha d’anar acompanyat d’una millor assumpció de la responsabilitat que hi va associada. Algunes empreses ja han començat a exercir el que es coneix com la seva RSE, i disposen de sistemes per a gestionar-la, indicadors per a fer-ne un seguiment i plantejar-se’n objectius de millora, i informes de sostenibilitat per rendir comptes a la societat en un exercici de transparència que és la base per al diàleg amb les parts, la comparació amb altres empreses, i la rellevància social d’aquestes iniciatives.
En aquest sentit, no seria una justa correspondència que les organitzacions que tenen una finalitat no lucrativa, o de progrés humà, o de millora de la societat, defugissin de reconèixer les seves pròpies limitacions i de mostrar transparentment els esforços per la millora en cadascuna de les àrees. L’exigència social ha d’esdevenir autoexigència per tal de fer no sols possible el canvi vers millor a les nostres organitzacions sinó per tal de fer-ne a més una acció pedagògica, sabent que el compromís de responsabilitat no solament millorarà les àrees en què la nostra acció pot generar un impacte, sinó que té el gran valor d’esdevenir exemple de compromís dinàmic i efectiu.
Una de les millors aportacions que les organitzacions al servei del creixement humà poden fer avui a la societat és situar les seves estratègies i actuacions sectorials i particulars dins el marc d’una visió d’unes comunitats més responsables socialment on cadascuna de les parts comparteix públicament un anhel similar de creació de capital social. I la responsabilitat social ens hi pot ajudar. 
  
Què s’entén per Responsabilitat Social 
S’entén la Responsabilitat Social com la integració voluntària, ja sigui per part d’una empresa o de qualsevol altre tipus d’organització, de les preocupacions socials i ambientals en les seves operacions i les seves relacions amb els seus interlocutors. Es tracta, doncs, d’una forma de gestió que es defineix per la relació ètica de l’organització amb tots els públics amb els quals es relaciona, i per l'establiment d’objectius compatibles amb el desenvolupament sostenible de la societat. 
Si bé aquest enfocament de gestió va començar a desenvolupar-se en el cor d’algunes empreses, avui s’incorpora en tota mena d’organitzacions, privades o públiques, cadascuna d’acord amb el grau d’impacte que puguin tenir en la societat i en l’entorn. 
Les entitats no lucratives, les públiques, les del coneixement, les d’educació superior, entre d’altres, també estan incorporant la gestió de l’RS. Per a les organitzacions que gestionen coneixement, l’RS és un enfocament molt adequat ja que a diferència dels enfocaments basats merament en estàndards de gestió de la qualitat, el medi ambient, o la salut i seguretat laboral, l’RS va més enllà amb un especial èmfasi en el diàleg amb els grups d’interès, fet que permet gestionar el coneixement, l’aprenentatge, la identificació de les millors pràctiques, i gestionar la confiança, retre comptes, aprofundir en el compromís, desenvolupar valors...
Aquest comportament basat en el diàleg i en la bona ciutadania corporativa, se sol orientar a una visió de millora de la gestió dels seus actius intangibles (talent dels equips humans, confiança dels clients, solidesa de les relacions en la cadena, llicència social per operar, reputació, marca...) i pretén garantir la sostenibilitat del propi projecte empresarial. 
Podríem, doncs, afirmar que l’empresa ciutadana –una altra manera com es coneix aquest perfil de companyia-  és una organització que pren consciència de les seves interaccions amb l’entorn i dels seus impactes, tant positius com negatius, i tant els previstos com altres externalitats o àdhuc els potencials.
Expressat així, sembla que les organitzacions educatives tinguin una responsabilitat social implícita. Tanmateix, la percepció sobre l’objecte social de les organitzacions que comparteixen una base missional al servei del desenvolupament humà pot fer perdre la capacitat analítica i crítica sobre quin és l’ampli abast dels aspectes que cal gestionar amb una enfocament d’RS.
En el sector de l’educació, l’RS es pot fer present de maneres diverses, les relacionades amb l’activitat educativa i les que corresponen a la gestió de les institucions, i que podríem traslladar a dos grans objectius:
a)   Desenvolupar criteris ètics en els futurs adults en relació amb el comportament  socialment responsable de les organitzacions;
b)   Gestionar la pròpia organització educativa de manera que els seus impactes creïn el màxim valor per als seus grups d’interès;
Gestionar la Responsabilitat Social
Metodològicament, la gestió de l’RS implica un seguit de processos entre els quals els més significatius serien identificar els següents tres:
Identificar els grups d’interès. Una organització ha de saber quins són aquells agents (grups, organitzacions, sectors) damunt els quals es genera impacte i viceversa. Per descomptat, hi trobem els clients, usuaris o destinataris, els treballadors, la propietat o titularitat, però també altres com el barri o comunitat, organitzacions socials, mitjans de comunicació, organitzacions de consumidors, agents socials, associacions sectorials, la competència o concurrència, el legislador o regulador, finançadors, altres empreses del territori, etc. Saber identificar quins són els grups d’interès que tenen interessos legítims sobre la nostra acció (i viceversa) i establir-hi canals o processos de diàleg permet apreciar quines són les expectatives que té la societat sobre la nostra organització, i quines podem tenir nosaltres sobre els altres, quines són les millors pràctiques, com generar processos de treball en xarxa que permetin un millor impacte, com generar confiança entre les organitzacions i capital relacional per a la societat.
Identificar la materialitat. Una organització ha de saber quines són les qüestions que ha d’abordar en la gestió de la seva RS, ja que aquesta no es basa en una llista estàndard sinó en un procés d’aprenentatge sobre la realitat de l’organització, els seus impactes, les expectatives que genera, les conseqüències de la visió per la qual treballa. En el cas d’una empresa, és important comprendre que la filantropia per si sola no és RS, sinó que una organització primer ha d’abordar les responsabilitats primàries, enteses com les inherents a la pròpia activitat, en un segon lloc les secundàries, relacionades amb els seus grups d’interès, i finalment les terciàries, vinculades a reptes de la societat sobre els quals l’empresa no hi té una relació de causalitat directa. Fent un ràpid paral·lelisme, no podríem classificar com a socialment responsable que una escola col·laborés amb un projecte solidari del Sud mentre que fes deixadesa davant les expressions de valors asocials en les activitats esportives.
Retre comptes. La rendició de comptes és un requeriment més de la metodologia de l’RS com a enfocament de gestió. No s’hi val a pressuposar que ja n’hi ha prou a fer les coses bé. Retre comptes vol dir mostrar com es fan les coses en aquells aspectes que formen part de les inquietuds dels nostres grups d’interès, donar contingut al diàleg fent possible contrastar dades i punts de vista, marcar i comunicar objectius de millora del rendiment i establir pautes de treball en xarxa o creació de sinergies. I també permet mostrar el compromís, les anàlisis sobre el rendiment i les bones pràctiques, de manera que puguin ser útils per a d’altres organitzacions similars.
Procés de millora contínua
És important fer notar que, encara que hi hagi moltes iniciatives que permeten obtenir etiquetes, certificacions, i reconeixements diversos, el més important és tenir un compromís clar en tot allò que afecta els impactes de l’organització en les diverses matèries, habitualment classificades en impactes econòmics, ambientals, socials, laborals i bon govern. I que aquest compromís tingui un caràcter integral, respecte tota l’organització i les relacions amb els grups d’interès, vinculant-se al model d’organització i la pròpia estratègia corporativa, i s’acompanyi de mesures concretes integrades en el funcionament organitzatiu.
Cal fer notar que no és convenient simplificar referint-se a empreses o organitzacions socialment responsables, ja que aquesta catalogació sembla remetre a una dualitat enganyosa entre bons i dolents. Preferim en tot moment fer notar que una organització gestiona la responsabilitat social, fet que ja és indicatiu del fet de trobar-nos davant d’un procés de millora contínua, com molts altres que pot portar a terme una entitat, sols que en aquest cas s’esdevé sobre unes matèries que tradicionalment no han entrat dins l’àmbit de gestió i que requereixen saber interpretar inquietuds socials, a partir dels grups d’interès, moltes de les quals poden ser variants o evolutives amb el temps i fins i tot contraposades.
Alguns exemples
Posarem alguns exemples, ja sigui amb bones pràctiques reals o amb qüestions a abordar, sense voluntat de prescriure en un camp on cada companyia o entitat ha de saber fer el seu mapa de materialitat i establir les prioritats.
Ø  El compromís ètic de l’organització es pot establir de maneres diverses. En la matèria central, de caràcter educatiu en el marc d’aquest article, existeixen documents com el projecte educatiu del centre que poden recollir-ne aspectes. Però el document de referència per mostrar el compromís estructuradament és el Codi ètic, un document que estableix els valors corporatius i desgrana com es fan operatius en relació amb cada grup d’interès. Altrament, tenim algun document que puguem lliurar als proveïdors indicant què esperem d’ells per continuar sent proveïdors nostres?
Ø  Una altra manera d’estructurar el compromís és subscrivint iniciatives externes, ja siguin ètiques i globals, com el Pacte Mundial de Nacions Unides, o locals i sectorials, com les xarxes d’escoles verdes. Com a exemple global i sectorial, el Pacte Mundial de Nacions Unides va promoure els Principis per a una Educació en Gestió Responsable[1] dirigits específicament a les institucions d'educació superior implicades en l'educació dels gestors actuals i futurs. 
Ø  Com es garanteix que els valors que es proclamen formin part realment de totes les persones de l’organització, incloses sobretot les que suposadament tenen per funció transmetre’ls? Algunes empreses, que tradicionalment no s’havien fet aquesta pregunta i ara ho requereixen, són conscients que no en saben prou, estan experimentant i cercant les millors pràctiques. Podria passar que en altres organitzacions es pressuposés en excés i es renunciés a exercir una gestió del canvi que abordés radicalment l’assumpció dels valors pels quals s’ha optat. 
Ø  Com fomentem una participació empoderadora i que s’encari a un procés de millora? La transparència no és únicament una voluntat de mostrar les informacions de les quals es disposa, sinó que ha de vincular-se a la qualitat de la informació, ja que es pretén facilitar una participació eficaç i millorar les aptituds participatives. Hom sap que les dades informatives tenen un valor relatiu sinó se’ls atorga significació. Per exemple, poden els nostres grups d’interès accedir a dades comparades sobre rendiment?
Ø  En les contractacions podem introduir clàusules socials, és a dir, criteris que poden fer referència a la inclusivitat laboral, qualitat de condicions laborals, sostenibilitat ambiental, continguts lingüístics, etc. Aquesta tècnica no hauria d’usar-se merament com un recurs legalista sinó que hauria de comportar en paral·lel un procés de diàleg obert amb el conjunt de proveïdors per tal de millorar i aprofundir en el sentit de la clàusula social, tot afavorint no solament el compliment sinó que la mateixa empresa pugui esdevenir més competitiva en altres sectors posant en valor l’esforç fet per al seu compliment.
Ø  Com rendim comptes als nostres grups d’interès? L'instrument per excel·lència de rendició de comptes és la memòria de responsabilitat social, també anomenat informe de sostenibilitat, el qual descriu de manera ordenada i sistemàtica el comportament corporatiu i els seus impactes, per mitjà d'indicadors pautats en aspectes diversos. Una memòria no és un canal publicitari, sinó que ha de proporcionar una imatge equilibrada i raonable. Això implica incloure tant els aspectes positius com els negatius de l’organització.
Com s’aprecia, les reflexions a fer en el marc de l’RS són molt àmplies i podrien incloure a més temes fonamentals com l’impacte social generat (l’escola com a ascensor social) o les actituds de les famílies en les competicions esportives escolars, enfocaments innovadors com el voluntariat en família o la gestió compartida d’indicadors ambientals del centre, temes delicats com la manera de tractar els regals en el marc escolar, qüestions complexes com els límits de la diversitat o les ones electromagnètiques... 
Finalment és important comprendre que l’RS no és una pràctica externa i filantròpica sinó nuclear i estratègica, relacionada amb com assegurem la integració de les sensibilitats socials, com n’assegurem la gestió, com les transparentem, com aportem el màxim valor a tots els grups d’interès. 

Aconseguir que la responsabilitat social formi part del territori no és un repte reservat exclusivament a institucions de l’àmbit econòmic. Precisament, si es pretén que l’RS sigui un referent, una manera de procedir, un enfocament integrat a la cultura organitzacional, un atribut del propi territori, cal que un gran gruix d’organitzacions se la facin seva, la practiquin i la fomentin. I des dels àmbits educatius es poden donar grans oportunitats tant en el foment dels valors com en tant que organitzacions que interactuen en el mercat i la societat.
Les institucions educatives poden ser un model de gestió socialment responsable i aportar aquesta manera de fer a la col·lectivitat. I posar-la com un estàndard en la relació amb tots els grups d’interès. 
Les institucions educatives i acadèmiques, doncs, també poden ser uns actors rellevants per a construir Territoris Socialment Responsables[2], uns territoris on no solament la gestió ètica estigui considerada, sinó que es puguin abordar reptes del territori a partir de la gestió de l’RS de cadascun dels agents. Així, per exemple, institucions educatives poden incorporar millor reptes socials com l’emprenedoria, empreses poden sumar-se al repte dels valors cívics o comerços del barri poden col·laborar en iniciatives com els camins escolars.
Sovint les escoles són considerades destinatàries de múltiples demandes que formula la societat. Però la gran part dels reptes importants que avui tenim presents tenen una complexitat tal que sols poden ser abordats amb una visió relacional que tingui capacitat per generar anàlisis, coneixements, i respostes compartides. Així, es requereix una visió multilateral on els diversos actors hi prenguin part sota un principi de coresponsabilitat, confiança i complicitat mútua. Els marcs escolars són un espai més i singular però no l’únic si es pretenen gestionar valors de la societat.
L’RS pot facilitar la generació de relacions de confiança entre les parts, en la mesura que parteix de compromisos tangibles, de diàleg i de transparència. En un context de territori, l’RS pot afavorir la identificació de reptes compartits i la capacitat de crear sinergies i foment de la innovació social. Són molts els estudis que avalen que hi ha una connexió causal entre la qualitat institucional, el capital social i el grau de desenvolupament dels països. El desenvolupament econòmic i el progrés d’un territori es fonamenta en un potencial més sòlid quan parteix de la implicació de totes les parts i sap aglutinar les iniciatives públiques, privades i socials. L’excel·lència es pot assolir quan cada organització de la comunitat sap gestionar la seva responsabilitat davant la societat i es poden desenvolupar aliances estratègiques en benefici del territori.
Josep Maria Canyelles jmcanyelles@collaboratio.net, promotor del think tank www.ResponsabilitatGlobal.com. Assessora empreses, governs i organitzacions. És assessor tècnic de la Cambra de Comerç de Barcelona. Col·labora amb l’Associació per a les Nacions Unides. Coordinador de la Comissió de Responsabilitat Social de l’Ass. Catalana de Comptabilitat i Direcció i col·labora amb diferents universitats. Promou collaboratio, iniciativa per als Territoris Socialment Responsables.


[2] Podeu veure:
*      Canyelles, Josep Maria. «Per un territori socialment responsable. Promovent la Responsabilitat Social dels Ajuntaments». Fundació Pro Penedès. Vilafranca del Penedès, 2009.
*      Canyelles, Josep Maria. «Territoris Socialment Responsables. Una oportunitat per a la millora del territori». Consorci per l'Ocupació i la Promoció econòmica del Vallès Occidental. 2008.

0 comentaris: