La revista està a la venda i també està accessible digitalment al quiosc de Zinio. Podeu accedir a l'article sobre RSE tot seguit:
La Responsabilitat
Social de les organitzacions en l’Educació
Josep Maria Canyelles
Responsabilitat Global
2012
Tot comença en la persona
Si aspires a canviar
el món, primer prova de canviar la rajola damunt la qual et mous. Recordo que una expressió similar a aquesta la fèiem
servir en els cursos de monitors d’educadors en el temps lliure, amb una clara
intencionalitat pedagògica i educativa. Seria com dir “sigues el canvi que vols ser”.
També d’aquell temps i circumstàncies en què actuàvem de
professors de pedagogia de la natura,
recordo que en alguna ocasió ens ho havíem fet venir bé per parlar d’un
grup ecologista alemany anomenats blaus
que apostaven per un model de clam ecologista que partia d’una manera molt
diàfana de les actituds de les persones, establint un compromís de major
profunditat personalista que el merament reivindicatiu dels verds, sense menystenir aquesta altra dimensió.
Aquesta referència a la rellevància de l’actitud de les
persones, de cadascú de nosaltres, i molt especialment a la coherència entre
els discursos i els comportaments, resultava bàsica en un context de caràcter
educatiu on potser no era tant significatiu l’impacte ambiental de les nostres
actuacions com la manera com conformar el nostre propi impacte en el procés de
creixement personal. O dit d’una altra manera: tot i essent altament rellevant
l’impacte en l’entorn de les nostres actuacions, allò que focalitzàvem era la
manera com la persona –o l’infant i els seus monitors en aquest cas-
conformaven una escala de valors i una correspondència d’actituds prou coherent
i estructurada, prou conseqüent, i prou afavoridora del ple desenvolupament de
l’individu en harmonia amb l’entorn.
La responsabilitat social
de les organitzacions
Sovint, la persona amb intencions més nobles pot incórrer
en incoherències, de la mateixa manera que qualsevol organització –tan se val si es tracta d’una empresa, ONG, escola, o
administració pública- també en poden
afrontar en la seva gestió diària, ja sigui per manca de visió global dels seus
impactes, per desconeixement de moltes matèries no centrals en la seva
activitat, o per dificultats organitzatives, tècniques o econòmiques per poder
desenvolupar les seves actuacions com fóra desitjable idealment.
El patrimoni de la presumpta incoherència afecta qualsevol
organització, i és bo poder-lo afrontar sense cap acomplexament i amb la
més bona voluntat de prendre’n consciència i gestionar adequadament els
decalatges.
Sens dubte, la primera responsabilitat d’una organització
no lucrativa davant la societat és la creació d’impactes socials sostenibles en
el marc de la seva missió, de tal manera que es creï valor per a tots els grups
d’interès.
Però també qualsevol organització ha de saber diferenciar
allò que està en la seva missió i que conforma objectius centrals d’allò que
potser només ha de generar criteris d’actuació però que són avui dia molt
rellevants: organitzacions que tenen una finalitat cultural desatenen aspectes
socials; organitzacions que tenen una finalitat en drets humans desatenen drets
culturals; organitzacions que treballen per la sostenibilitat ambiental
desatenen la sostenibilitat lingüística; organitzacions que defensen els drets
de certs col·lectius no atenen els drets socials d’altres col·lectius
diferents...
Tanmateix, no seria positiu parlar d’”incoherències” per
la càrrega negativa i culpabilitzadora que comporta aquest terme. Partint de la
constatació i el sa reconeixement que totes les organitzacions, com totes les
persones, tenim molts aspectes a millorar pel que fa a l’impacte que generem en
el nostre voltant, el que cal és desplegar la voluntat de millora constant per
aproximar aquest impacte al nostre discurs tot apropant alhora aquest discurs a
les expectatives que el nostre entorn té sobre nosaltres.
Amb gran facilitat podem emetre crítiques contundents
contra empreses i administracions, les quals sense que perdin validesa, no
estan amb correspondència amb la capacitat limitada d’autocrítica de les
nostres pròpies organitzacions. En proporció a la capacitat d’impacte social i
ambiental de cadascú, algunes de les nostres actuacions mal resoltes poden
estar al mateix nivell que aquelles que són blanc de les nostres diatribes.
Avui són moltes les empreses
que comencen a assumir que el poder que recau en les seves mans ha d’anar
acompanyat d’una millor assumpció de la responsabilitat que hi va associada.
Algunes empreses ja han començat a exercir el que es coneix com la seva RSE, i
disposen de sistemes per a gestionar-la, indicadors per a fer-ne un seguiment i
plantejar-se’n objectius de millora, i informes de sostenibilitat per rendir
comptes a la societat en un exercici de transparència que és la base per al
diàleg amb les parts, la comparació amb altres empreses, i la rellevància
social d’aquestes iniciatives.
En aquest sentit, no seria una justa correspondència que
les organitzacions que tenen una finalitat no lucrativa, o de progrés humà, o de
millora de la societat, defugissin de reconèixer les seves pròpies limitacions
i de mostrar transparentment els esforços per la millora en cadascuna de les
àrees. L’exigència social ha d’esdevenir autoexigència per tal de fer no sols
possible el canvi vers millor a les nostres organitzacions sinó per tal de
fer-ne a més una acció pedagògica, sabent que el compromís de responsabilitat
no solament millorarà les àrees en què la nostra acció pot generar un impacte,
sinó que té el gran valor d’esdevenir exemple de compromís dinàmic i efectiu.
Una de les millors aportacions que les organitzacions al
servei del creixement humà poden fer avui a la societat és situar les seves
estratègies i actuacions sectorials i particulars dins el marc d’una visió
d’unes comunitats més responsables socialment on cadascuna de les parts
comparteix públicament un anhel similar de creació de capital social. I la
responsabilitat social ens hi pot ajudar.
Què s’entén per Responsabilitat
Social
S’entén la Responsabilitat Social com la integració
voluntària, ja sigui per part d’una empresa o de qualsevol altre tipus d’organització,
de les preocupacions socials i ambientals en les seves operacions i les seves
relacions amb els seus interlocutors. Es tracta, doncs, d’una forma de gestió
que es defineix per la relació ètica de l’organització amb tots els públics amb
els quals es relaciona, i per l'establiment d’objectius compatibles amb el
desenvolupament sostenible de la societat.
Si bé aquest enfocament de gestió va començar a
desenvolupar-se en el cor d’algunes empreses, avui s’incorpora en tota mena
d’organitzacions, privades o públiques, cadascuna d’acord amb el grau d’impacte
que puguin tenir en la societat i en l’entorn.
Les entitats no lucratives, les públiques, les del
coneixement, les d’educació superior, entre d’altres, també estan incorporant
la gestió de l’RS. Per a les organitzacions que gestionen coneixement, l’RS és
un enfocament molt adequat ja que a diferència dels enfocaments basats merament
en estàndards de gestió de la qualitat, el medi ambient, o la salut i seguretat
laboral, l’RS va més enllà amb un especial èmfasi en el diàleg amb els grups
d’interès, fet que permet gestionar el coneixement, l’aprenentatge, la
identificació de les millors pràctiques, i gestionar la confiança, retre
comptes, aprofundir en el compromís, desenvolupar valors...
Aquest comportament basat en el diàleg i en la bona
ciutadania corporativa, se sol orientar a una visió de millora de la gestió
dels seus actius intangibles (talent dels equips humans, confiança dels
clients, solidesa de les relacions en la cadena, llicència social per operar,
reputació, marca...) i pretén garantir la sostenibilitat del propi projecte
empresarial.
Podríem, doncs, afirmar que l’empresa ciutadana –una
altra manera com es coneix aquest perfil de companyia- és una organització que pren consciència de
les seves interaccions amb l’entorn i dels seus impactes, tant positius com
negatius, i tant els previstos com altres externalitats o àdhuc els potencials.
Expressat així, sembla que les organitzacions educatives
tinguin una responsabilitat social implícita. Tanmateix, la percepció sobre
l’objecte social de les organitzacions que comparteixen una base missional al
servei del desenvolupament humà pot fer perdre la capacitat analítica i crítica
sobre quin és l’ampli abast dels aspectes que cal gestionar amb una enfocament
d’RS.
En el sector de l’educació, l’RS es pot fer present de
maneres diverses, les relacionades amb l’activitat educativa i les que
corresponen a la gestió de les institucions, i que podríem traslladar a dos
grans objectius:
a)
Desenvolupar
criteris ètics en els futurs adults en relació amb el comportament socialment responsable de les organitzacions;
b)
Gestionar la pròpia
organització educativa de manera que els seus impactes creïn el màxim valor per
als seus grups d’interès;
Gestionar la
Responsabilitat Social
Metodològicament, la gestió de l’RS implica un seguit de
processos entre els quals els més significatius serien identificar els següents
tres:
Identificar els
grups d’interès. Una organització ha de saber
quins són aquells agents (grups, organitzacions, sectors) damunt els quals es
genera impacte i viceversa. Per descomptat, hi trobem els clients, usuaris o
destinataris, els treballadors, la propietat o titularitat, però també altres
com el barri o comunitat, organitzacions socials, mitjans de comunicació,
organitzacions de consumidors, agents socials, associacions sectorials, la
competència o concurrència, el legislador o regulador, finançadors, altres
empreses del territori, etc. Saber identificar quins són els grups d’interès
que tenen interessos legítims sobre la nostra acció (i viceversa) i establir-hi
canals o processos de diàleg permet apreciar quines són les expectatives que té
la societat sobre la nostra organització, i quines podem tenir nosaltres sobre
els altres, quines són les millors pràctiques, com generar processos de treball
en xarxa que permetin un millor impacte, com generar confiança entre les organitzacions
i capital relacional per a la societat.
Identificar la
materialitat. Una organització ha de saber quines
són les qüestions que ha d’abordar en la gestió de la seva RS, ja que aquesta
no es basa en una llista estàndard sinó en un procés d’aprenentatge sobre la
realitat de l’organització, els seus impactes, les expectatives que genera, les
conseqüències de la visió per la qual treballa. En el cas d’una empresa, és important comprendre que la
filantropia per si sola no és RS, sinó que una organització primer ha d’abordar
les responsabilitats primàries, enteses com les inherents a la pròpia
activitat, en un segon lloc les secundàries, relacionades amb els seus grups
d’interès, i finalment les terciàries, vinculades a reptes de la societat sobre
els quals l’empresa no hi té una relació de causalitat directa. Fent un ràpid
paral·lelisme, no podríem classificar com a socialment responsable que una
escola col·laborés amb un projecte solidari del Sud mentre que fes deixadesa
davant les expressions de valors asocials en les activitats esportives.
Retre comptes. La rendició de comptes és un requeriment més de la
metodologia de l’RS com a enfocament de gestió. No s’hi val a pressuposar que
ja n’hi ha prou a fer les coses bé. Retre comptes vol dir mostrar com es fan
les coses en aquells aspectes que formen part de les inquietuds dels nostres
grups d’interès, donar contingut al diàleg fent possible contrastar dades i
punts de vista, marcar i comunicar objectius de millora del rendiment i
establir pautes de treball en xarxa o creació de sinergies. I també permet
mostrar el compromís, les anàlisis sobre el rendiment i les bones pràctiques,
de manera que puguin ser útils per a d’altres organitzacions similars.
Procés de millora
contínua
És important fer notar que, encara que hi hagi moltes
iniciatives que permeten obtenir etiquetes, certificacions, i reconeixements
diversos, el més important és tenir un compromís clar en tot allò que afecta
els impactes de l’organització en les diverses matèries, habitualment
classificades en impactes econòmics, ambientals, socials, laborals i bon
govern. I que aquest compromís tingui un caràcter integral, respecte tota
l’organització i les relacions amb els grups d’interès, vinculant-se al model
d’organització i la pròpia estratègia corporativa, i s’acompanyi de mesures
concretes integrades en el funcionament organitzatiu.
Cal fer notar que no és convenient simplificar
referint-se a empreses o organitzacions socialment responsables, ja que aquesta
catalogació sembla remetre a una dualitat enganyosa entre bons i dolents.
Preferim en tot moment fer notar que una organització gestiona la
responsabilitat social, fet que ja és indicatiu del fet de trobar-nos davant
d’un procés de millora contínua, com molts altres que pot portar a terme una
entitat, sols que en aquest cas s’esdevé sobre unes matèries que
tradicionalment no han entrat dins l’àmbit de gestió i que requereixen saber
interpretar inquietuds socials, a partir dels grups d’interès, moltes de les
quals poden ser variants o evolutives amb el temps i fins i tot contraposades.
Alguns exemples
Posarem alguns exemples, ja sigui amb bones pràctiques
reals o amb qüestions a abordar, sense voluntat de prescriure en un camp on
cada companyia o entitat ha de saber fer el seu mapa de materialitat i establir
les prioritats.
Ø
El compromís ètic de
l’organització es pot establir de maneres diverses. En la matèria central, de
caràcter educatiu en el marc d’aquest article, existeixen documents com el
projecte educatiu del centre que poden recollir-ne aspectes. Però el document
de referència per mostrar el compromís estructuradament és el Codi ètic, un document que estableix
els valors corporatius i desgrana com es fan operatius en relació amb cada grup
d’interès. Altrament, tenim algun
document que puguem lliurar als proveïdors indicant què esperem d’ells per
continuar sent proveïdors nostres?
Ø
Una altra manera
d’estructurar el compromís és subscrivint iniciatives externes, ja siguin
ètiques i globals, com el Pacte Mundial de Nacions Unides, o locals i
sectorials, com les xarxes d’escoles verdes. Com a exemple global i sectorial,
el Pacte Mundial de Nacions Unides va promoure els Principis per a una Educació en Gestió Responsable[1]
dirigits específicament a les institucions d'educació superior implicades en
l'educació dels gestors actuals i futurs.
Ø
Com es garanteix que els valors que es proclamen formin part realment de totes les persones
de l’organització, incloses sobretot les que suposadament tenen per funció
transmetre’ls? Algunes empreses, que
tradicionalment no s’havien fet aquesta pregunta i ara ho requereixen, són
conscients que no en saben prou, estan experimentant i cercant les millors
pràctiques. Podria passar que en altres organitzacions es pressuposés en excés
i es renunciés a exercir una gestió del canvi que abordés radicalment
l’assumpció dels valors pels quals s’ha optat.
Ø Com fomentem una participació empoderadora i que s’encari a un procés de millora? La transparència no és
únicament una voluntat de mostrar les informacions de les quals es disposa,
sinó que ha de vincular-se a la qualitat
de la informació, ja que es pretén facilitar una participació eficaç i
millorar les aptituds participatives. Hom sap que les dades informatives tenen
un valor relatiu sinó se’ls atorga significació. Per exemple, poden els nostres grups d’interès accedir a
dades comparades sobre rendiment?
Ø
En les contractacions podem introduir clàusules
socials, és a dir, criteris que poden fer referència a la inclusivitat
laboral, qualitat de condicions laborals, sostenibilitat ambiental, continguts
lingüístics, etc. Aquesta tècnica no hauria d’usar-se merament com un recurs
legalista sinó que hauria de comportar en paral·lel un procés de diàleg obert
amb el conjunt de proveïdors per tal de millorar i aprofundir en el sentit de
la clàusula social, tot afavorint no solament el compliment sinó que la mateixa
empresa pugui esdevenir més competitiva en altres sectors posant en valor l’esforç
fet per al seu compliment.
Ø
Com rendim comptes
als nostres grups d’interès? L'instrument per excel·lència de rendició de
comptes és la memòria de responsabilitat
social, també anomenat informe de sostenibilitat, el qual descriu de manera
ordenada i sistemàtica el comportament corporatiu i els seus impactes, per
mitjà d'indicadors pautats en aspectes diversos. Una memòria no és un canal
publicitari, sinó que ha de proporcionar una imatge equilibrada i
raonable. Això implica incloure tant els aspectes positius com els
negatius de l’organització.
Com s’aprecia, les reflexions a fer en el marc de l’RS són
molt àmplies i podrien incloure a més temes fonamentals com l’impacte social
generat (l’escola com a ascensor social) o les actituds de les famílies en les
competicions esportives escolars, enfocaments innovadors com el voluntariat en
família o la gestió compartida d’indicadors ambientals del centre, temes
delicats com la manera de tractar els regals en el marc escolar, qüestions
complexes com els límits de la diversitat o les ones electromagnètiques...
Finalment és important comprendre que l’RS no és una
pràctica externa i filantròpica sinó nuclear i estratègica, relacionada amb com
assegurem la integració de les sensibilitats socials, com n’assegurem la
gestió, com les transparentem, com aportem el màxim valor a tots els grups
d’interès.
Aconseguir que la responsabilitat social formi part del
territori no és un repte reservat exclusivament a institucions de l’àmbit
econòmic. Precisament, si es pretén que l’RS sigui un referent, una manera de
procedir, un enfocament integrat a la cultura organitzacional, un atribut del
propi territori, cal que un gran gruix d’organitzacions se la facin seva, la
practiquin i la fomentin. I des dels àmbits educatius es poden donar grans
oportunitats tant en el foment dels valors com en tant que organitzacions que
interactuen en el mercat i la societat.
Les institucions educatives poden ser un model de gestió
socialment responsable i aportar aquesta manera de fer a la col·lectivitat. I
posar-la com un estàndard en la relació amb tots els grups d’interès.
Les institucions educatives i acadèmiques, doncs, també
poden ser uns actors rellevants per a construir Territoris Socialment Responsables[2],
uns territoris on no solament la gestió ètica estigui considerada, sinó que es
puguin abordar reptes del territori a partir de la gestió de l’RS de cadascun
dels agents. Així, per exemple, institucions educatives poden incorporar millor
reptes socials com l’emprenedoria, empreses poden sumar-se al repte dels valors
cívics o comerços del barri poden col·laborar en iniciatives com els camins
escolars.
Sovint les
escoles són considerades destinatàries de múltiples demandes que formula la
societat. Però la gran part dels reptes importants que avui tenim presents
tenen una complexitat tal que sols poden ser abordats amb una visió relacional
que tingui capacitat per generar anàlisis, coneixements, i respostes
compartides. Així, es requereix una visió multilateral on els diversos actors
hi prenguin part sota un principi de coresponsabilitat, confiança i complicitat
mútua. Els marcs escolars són un espai més i singular però no l’únic si es
pretenen gestionar valors de la societat.
L’RS pot facilitar la generació de relacions de confiança
entre les parts, en la mesura que parteix de compromisos tangibles, de diàleg i
de transparència. En un context de territori, l’RS pot afavorir la
identificació de reptes compartits i la capacitat de crear sinergies i foment
de la innovació social. Són molts els estudis que avalen que hi ha una connexió
causal entre la qualitat institucional, el capital social i el grau de
desenvolupament dels països. El desenvolupament econòmic i el progrés d’un
territori es fonamenta en un potencial més sòlid quan parteix de la implicació
de totes les parts i sap aglutinar les iniciatives públiques, privades i
socials. L’excel·lència es pot assolir quan cada organització de la comunitat
sap gestionar la seva responsabilitat davant la societat i es poden
desenvolupar aliances estratègiques en benefici del territori.
Josep Maria
Canyelles jmcanyelles@collaboratio.net, promotor del think tank www.ResponsabilitatGlobal.com.
Assessora empreses, governs i organitzacions. És assessor tècnic de la Cambra
de Comerç de Barcelona. Col·labora amb l’Associació per a les Nacions Unides.
Coordinador de la Comissió de Responsabilitat Social de l’Ass. Catalana de
Comptabilitat i Direcció i col·labora amb diferents universitats. Promou collaboratio, iniciativa per als Territoris
Socialment Responsables.
[2]
Podeu veure:
Canyelles,
Josep Maria. «Per un territori socialment responsable. Promovent la
Responsabilitat Social dels Ajuntaments». Fundació Pro Penedès. Vilafranca del
Penedès, 2009.
Canyelles,
Josep Maria. «Territoris Socialment Responsables. Una oportunitat per a la
millora del territori». Consorci per l'Ocupació i la Promoció econòmica del
Vallès Occidental. 2008.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada