Desconec si pot haver suscitat alguna reflexió en els lectors destinataris espanyols, però sí que puc dir que ha generat estranyesa en algun lector llatinoamericà. Perquè d'entrada és fàcil pensar que la vinculació de llengua i drets humans es pot produir en zones allunyades dels països més desenvolupats. És possible que en països llatinoamericans s'hi puguin donar conflictes d'aquesta mena però algú podria quedar sobtat que puguin passar coses com les que realment succeeixen en un país europeu i respecte a una llengua de prestigi i deu milions de parlants.
De fet, el motiu pel qual se celebra aquesta efemèride ve per uns esdeveniments que retallo d'un article de Queti Vinyals (membre de Tallers per la Llengua) titulat la Festa de les Llengües:
El 21 de febrer de 1952 a Bangladesh, un nombrós grup d'estudiants universitaris es van manifestar per reivindicar l'ús acadèmic de llengües no oficials a diverses zones d'Àsia i pel reconeixement oficial de la seva llengua, el bengalí. Alguns d’ells van ser assassinats durant la manifestació.Tothom pot entendre perfectament el sentit de la celebració, els objectius que s'hi pretenen i el lligam amb els drets humans. I quan a casa nostra treballem en la línia d'incorporar els temes de llengua dins la materialitat de la responsabilitat social de les empreses i les organitzacions, no ho fem tant en un sentit de drets humans com en una lògica més relacionada amb la gestió de la diversitat, dels drets dels consumidors, de la vinculació amb la comunitat, de gestió dels actius intangibles... Sovint parlem de conceptes com estratègia, diàleg amb grups d'interès, màrqueting, molt més que de drets humans.
Des d’aquella tragèdia, el país ha perpetuat la commemoració d’aquells fets com a símbol de convivència i diversitat. El 1999, la UNESCO va aprovar la demanda de Bangladesh de convertir aquesta data en un dia de reconeixement internacional i des de llavors se celebra arreu del món amb l’objectiu de promoure la diversitat lingüística i de reconèixer la llengua com un factor d’identitat cultural. Amb la voluntat de conscienciar la població de la importància de les llengües, l’efemèride d'aquest any ha estat dedicada al plurilingüisme per a l'educació inclusiva: “Aprendre en un idioma que puguin entendre és clau perquè els nens puguin gaudir del seu dret a una educació de qualitat. L'educació en llengua materna i plurilingüe són clau per reduir la discriminació, promoure la inclusió i millorar els resultats educatius per a tots”. La Unesco reivindica el paper del plurilingüisme justament com un mitjà de solució dels conflictes. [...] D’altra banda, com diu la Unesco, quan parlem de llengua materna no ens referim a la de la mare de cadascú, sinó a les pròpies dels territoris, que alhora en són el seu patrimoni.
Però l'article que vaig fer fa uns dies, on bàsicament hi recollia notícies recents que han passat al nostre país, aportava uns casos on el que prevalia no era exactament un enfocament d'excel·lència empresarial sinó senzillament de drets humans.
Hi ha qui pensa que la defensa dels drets humans és un enfocament focalitzat als països del Sud, i no sap que a Europa es conculquen dia a dia els drets humans, en temes gravíssims com la nova esclavitud sexual i laboral, en àmbits de dones i d'infància, però també en temes de llengua, diversitat i identitat.
És fàcil pensar que tot això no és gaire rellevant perquè al capdavall nosaltres disposem d'un estat de dret que farà que tard o d'hora anem avançant cap a l'eradicació de les males pràctiques. Però això no és exactament així. Ja hem vist com en el últims anys (no amb la crisi sinó abans!) augmentava la conculcació de drets humans d'infants i de dones a Europa. Per tant, no anem endavant sinó que es pot estar produint un estat d'acceptació de la situació sigui per deixadesa, per confiança cega en el sistema, o per incredulitat...
I en el cas de la llengua, no podem pensar que la llei o el sentit comú ho arreglarà tot. De fet, mirat des de fora, qualsevol persona amb sentit comú pensaria que és materialment impossible que els drets de tants milions de persones siguin trepitjats, cosa que pot portar a restar rellevància als esdeveniments presentats a l'article.
I efectivament podrien tenir raó si no fos perquè no sempre les persones tenen capacitat per defensar-se o per fer prevaldre els seus drets. Hi ha persones aparentment normals que, com a conseqüència de la pressió social o dels condicionants político-culturals poden arribar a sentir vergonya d'una part d'ells mateixos. I pot haver-hi persones que, comprenent perfectament la llengua pròpia del territori, obliguin fins i tot a un orador a canviar de llengua i fer-lo avergonyir. Segles d'història comporten uns factors sociològics i psicològics davant els quals no podem pensar que hom actua mogut per la llibertat d'opció.
Un acte públic, en aquest cas de presentació dels candidats del PP valencià a les alcaldies, ens permet comprovar quina és la realitat sociològica:
Com es pot captar fàcilment, el que hem vist no pot ser solament un reste del franquisme sociològic sinó que ve de molt més enllà, de segles de persecució i minorització lingüística, que acaben atorgant un sentit de superioritat als parlants de la llengua que té el poder de l'Estat i una incapacitat de fer valer els seus drets -fins i tot legals- als parlants de la llenga vexada. Tota una mostra vergonyant d'autoodi, d'incultura, de pobresa intel·lectual i de menyspreu a la llengua catalana.
Aquesta és la transcripció:
«Deixeu-me un poquet que parle del meu poble, deixeu-me que parle de Villa-Real» diu el candidat.Encara que no ha de ser l'enfocament principal, pot encara algú dubtar que els temes de responsabilitat social en matèria de llengua a Europa també han de partir dels drets humans?
Veu del públic: «¡Habla en castellano!». Tot seguit, el candidat amb convicció: «Hablo en castellano. Como queráis. Perfecto». Se senten aplaudiments. El candidat riu i apunta amb el dit índex al públic en senyal de complicitat...
En un altre moment intervé la candidata del municipi de Torrent: «Buenas tardes a todos. En primer lugar pediros disculpas por si en algún momento me paso al valenciano pero es mi lengua materna y tengo ese defecto». I continua tot seguit, amb énfasi: «Si lo hago me perdonáis, ¿eh?». Aplaudiments.
I això té una conseqüència per a les empreses i les organitzacions que pretenen gestionar la responsabilitat social. No es pot pressuposar que quan una col·lectivitat no es queixa és perquè no es conculquen els drets humans. La imposició de valors culturals i pautes de conducta contràries a l'interès de la pròpia comunitat pot donar-se de manera imperceptible entre ciutadans lliures pertanyents a estats democràtics i dret, i no es pot pressuposar que l'acceptació de l'statu quo és una garantia de situació de ple respecte als drets humans i dels pobles i a la dignitat personal i col·lectiva.
Portat al terreny de l'RSE, aquesta autocensura té conseqüències peculiars, com per exemple que fa pocs anys es creï un organisme especialitzat en la gestió de la diversitat, o que s'elabori fa unes setmanes una publicació d'ampli abast sobre la diversitat, i que totes dues iniciatives, malgrat estar centrades en l'estat espanyol, facin constar totes les diversitats hagudes i per haver excepte aquella que podria considerar-se més singular de la pròpia constitució de marc territorial, la diversitat nacional / cultural / lingüística. I que, d'altra banda, possiblement sigui l'única diversitat que mostra un creixement en la seva animadversió tant des d'un punt de vista social com empresarial. Censura explícita o autocensura cultural?
Si bé aquesta reflexió ha pres en consideració un dels molts aspectes de l'RSE, pensem com pot ser vàlida per a qualsevol altra matèria, especialment aquelles de les quals algunes empreses o organitzacions es neguen a reconèixe'n la materialitat en la gestió i en el diàleg amb els grups d'interès.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada