6.12.12

Tornem als temps de la resistència

Jordi Pujol afirma al seu editorial que "tornem als temps de la resistència". Per això, ara més que mai, cal que bufi un vent de sentit de responsabilitat, de passió per la feina ben feta, de voluntat de ser, de consciència del bé comú...

Com a país i com a societat Catalunya viu un temps de gran transcendència. I de gran gravetat. L’ofensiva contra la viabilitat de Catalunya com a país amb una economia dinàmica, com una societat equilibrada i integradora i com a identitat de llengua, cultura i consciència col·lectiva està engegada. A fons. 

Jo afegiria que ara que s'han destapat les cartes i Espanya mostra sense ambigüetats que vol acabar amb el que Catalunya representa, cal mantenir una actitud serena però compromesa, resistent però amb absoluta pulcritud democràtica. És Espanya qui està desplegant l'estratègia de la por, de les amenaces, de les mentides, de la ruptura de la convivència... És l'estratègia dissenyada per Aznar a la FAES i que Wert, el govern espanyol i el PP estan portant a terme amb seguidisme entusiasta dels partits unionistes. Enfront aquesta estratègia, els catalans hem d'avantposar els valors ètics, humanistics i democràtics. Aquesta batalla pacífica per la llibertat es lliura davant Europa i davant el món sencer i l'estat espanyol no podrà resistir la incoherència de pretendre mostrar-se com un estat de dret democràtic i avançat i alhora impedir l'exercici de la democràcia per mitjà de l'exèrcit, les falsedats i els boicots. L'ètica més absoluta ha de ser la nostra èpica.

L'article editorial de Jordi Pujol de 4 de desembre de 2012:


L’ofensiva ja està engegada


Des d’aquests editorials hem advertit des de fa temps que s’acostava aquest moment decisiu. Ara hi som. I l’atac es produeix amb tota l’amplitud del front.

L’asfíxia financera. I el consegüent deteriorament de l’estat del benestar en un grau que dificulta la qualitat de la vida, la convivència, la integració i la cohesió.

La constant aplicació a la baixa de les competències autonòmiques. L’atac a fons contra la llengua, especialment en ensenyament, on el govern espanyol vol rebaixar la categoria del català –«llengua pròpia i cooficial de Catalunya»– a la categoria de llengua no essencial. Amb clara voluntat de dificultar la integració de la immigració.

Tot això utilitzant tota mena de mitjans. Amb una radicalitat total. Amb clara voluntat de destrucció.

El resultat de les eleccions de fa deu dies, per una banda, són una resposta ferma contra aquesta política. Ho són pel gruix de vots hostils a aquesta política. Pel gruix més nombrós que mai, i pel grau de determini amb què s’expressen. Però, per altra banda, permet un intent d’introduir confusió i inestabilitat en la política catalana.

S’imposa una reflexió molt seriosa. Cal entendre bé quin és l’objectiu de l’ofensiva estatal. I evitar donar-li cap mena de facilitat, ni que sigui per irreflexió o immediatisme tàctic. I s’imposa una reacció política. Que és possible vista la relació de forces que es desprèn de les eleccions del 25-N. Una reacció patriòtica. I més enllà de la política s’imposa que cadascú ocupi bé el seu lloc i faci bé la feina de cada dia.

En el món de l’empresa. En el camp de la cultura i de la ciència. En el del compromís social. En el de tot el que faciliti la convivència i la cohesió. En el que depengui de cadascú en el bon funcionament de l’Administració. Arreu ara cal que bufi un vent de sentit de responsabilitat, de passió per la feina ben feta, de voluntat de ser, de consciència del bé comú...

És a dir, cal que a Catalunya hi hagi una consigna de mobilització moral. Tornem a necessitar aquella mentalitat del «no serem moguts», de l’esperit de resistència contra l’abús i contra la voluntat d’anar-nos residualitzant. Cal un esperit barreja de fortalesa i d’esperança. Com en els moments més difícils.

Tornem als temps de la resistència perquè contra nosaltres s’ha tornat a desvetllar l’esperit hostil que vol la nostra residualització, el nostre gradual però accelerat i implacable esborrament. Tornem, per tant, a l’època en què les nostres armes han de seguir essent polítiques i econòmiques, però també –i amb especial importància– culturals i morals.

A l’època en què ja no serveix ser ni més llest ni murri, sinó sòlid, pacient i compromès.

Cadascú en el seu lloc i fent-ho bé.