El drama pervers de la renovació política espanyola

Em preocupa molt la pèrdua de qualitat democràtica que estem vivint. Aquests dies ho veiem a Ucraïna, on Rússia tracta de mantenir una frontera d'influència d'abast mitjà, mentre Europa s'ho mira des de lluny. En aquest vídeo, Vicent Partal fa una anàlisi geoestratègica del conflicte d'Ucraïna, i en aquest altre una noia ucraïnesa ens explica que lluiten per la llibertat i ens demana que els ajudem a divulgar-ho:



Europa no està a l'alçada. Novament no està a l'alçada. Ens creiem el cim de la civilització i avui no anem perdent el crèdit per la incapacitat de posar els drets humans i la democràcia per davant dels interessos econòmics d'alguns poders i per posar els interessos dels estats per sobre dels de les persones.

Europa s'inhabilita quan observa impassible la barbàrie. Però Europa també té la virtut de fer el ridícul quan alts funcionaris i politicastres titella es veuen obligats a fer declaracions fora del que hauria de ser l'esperit i els valors fundacionals de la Unió. Fa uns dies una portaveu va haver d'esmenar les declaracions fora de lloc de Barroso, i el setmanari The Economist considera erroni afirmar que els nous estats com Catalunya o Escòcia no podran entrar a la UE, de manera que conclou que és per això que l'estat espanyol refusa la consulta, perquè sap que al final la UE no podrà dir que no a Catalunya. 

Però és que això d'Espanya és de jutjat de guàrdia. Els cal urgentment una sacsejada immensa per a fer la transició mental i cultural que una gran majoria dels poders econòmics i polítics no han fet. No s'han assumit els valors i principis democràtics i avui dia els principis nacionalistes derivats d'una frustració imperial estan instal·lats de ple en la política espanyola. El drama és equivalent a la pèrdua de Cuba però amb un dramatisme i conseqüències encara més grans ja que les mentides vessades a diari seran una espina clavada que pot arribar a fer saltar pels aires tota una classe política que viu de l'engany.

Per a fer-se passar per demòcrates convençuts, alguns havien mostrat el seu respecte per l'autodeterminació. L'actual líder socialista espanyol, Rubalcaba, defensava l'autoderminació dels pobles d'Espanya. El príncep espanyol Felip deia que Catalunya serà el que els catalans vulguin que sigui. I Rosa Díez... cal recordar-ho?

Aquesta vividora de la política havia arribat a afirmar que "si algun cop la majoria dels bascos volgués la independència, la democràcia s'adaptaria, perquè la democràcia és la capacitat d'adaptar-se al que desitgin els ciutadans lliurament a les urnes".

Es pensaven que era impossible que una gran majoria de la població catalana o basca optessin per l'opció secessionista. La seva aparença democràtica era aquesta, fer-ho veure sota el

convenciment que era una hipòtesi impossible. I ara que s'ha fet possible els surt una bilis nacionalista que ho embafa tot, sense cap concessió al diàleg o a mirar de comprendre alguna cosa. No tenen cap interès a entendre què han fet malament perquè els pobles no castellans vulguin marxar d'aquest intent de casa comuna.

No són gent honesta, amb valors humanístics, amb voluntat de millorar. Són casta extractiva, i són vividors que tot just volen mantenir privilegis o sentir-se dignes mantenidors d'una hipòtetica nació espanyola que avui es va demostrant que no és més que una lleugera i feble capa dipositada damunt les nacions no castellanes del regne. Se'ls desmunta l'invent i tremolen. No reaccionen amb el seny que els caldria per a iniciar un procés d'aproximació que realment pogués obrir la porta a una federació o confederació. 

El drama és enorme. Les alternatives que van apareixen als partits espanyols centrals són Rosa Díez i Vidal-Quadras, els representants del nacionalisme extrem que van abandonar PSOE i PP. Són el pitjor del PSOE i del PP. La renovació política espanyola són aquests. El vaixell no sols va a la deriva sense lideratge, sinó que va directe contra les roques.

I totes les mirades són en curt. Molt curt. Amb interessos partidistes. Malgrat que s'emplenin la boca de nació espanyola, tots pensen per damunt de tot en el partit i el seu interès personal. Potser sort en tenim, d'això, en aquestes hores els catalans. La manera com es mouen i com es perceben aquests moviments en l'escenari internacional són molt penosos, no solament en l'intent d'ofegar el procés democràtic català, sinó en conflictes com el de Gibraltar o ara amb el final d'ETA.

Rajoy té clar que no farà res i que deixarà que tot es podreixi. No solament és el que ha fet sempre, és el seu pla, ho ha arribat a verbalitzar. És l'anti-líder. I darrera seu un país que s'enfonsa, que trigarà lustres a sortir-se'n. I a sobre no poden ni dissimular com els incomoda que ETA desaparegui. L'organització armada desapareixerà malgrat ells. Desapareixerà unilateralment, perquè han vist que, a banda d'una salvatjada, les seves accions anaven contra l'interès dels seus propis ideals. I la seva desaparició deixa orfes de discurs un espanyolisme ranci que està desitjós del manteniment d'una organització terrorista de baix perfil, que no mati però que estigui allà, que permeti mantenir alt el to nacionalista. De la mateixa manera que, com va vaticinar la FAES, intentaran trencar la convivència a Catalunya, intentaran forçar accions de violència o tensió. I ho faran perquè són uns eixelebrats, però se'ls veurà qui són perquè són uns sapastres. Ho fan cada dia quan parlen. Però les seves paraules fan més pena que por. Cada cop que obren la boca porten més indecisos a la causa catalana.

He començat parlant d'Ucraïna i acabo parlant de Catalunya. Sort que formem part de la Unió Europea. Està tot dit. Davant la barbàrie cal reclamar la civilització. Davant Espanya reclamem Gran Bretanya.