23.10.10

La gran fàbrica catalana: les drassanes de Barcelona

L'Econòmic publica avui un reportatge sobre la gran fàbrica catalana, les Drassanes de Barcelona. Certament  aquesta fou una gran fàbrica, no solament per les seves dimensions i el nombre de treballadors i la cadena de proveïment vinculada sinó perquè fou una de les bases logístiques sobre les quals Catalunya bastí el seu domini naval mediterrani i, més tard, atlàntic, encara que diverses circumstàncies històrico-polítiques li arrabassaren aquest mèrit.

Com es diu a la viquipèdia: Els monarques catalano-aragonesos (especialment Jaume I) van conquerir als sarraïns gran part dels territoris que avui dia s'anomenen països catalans, expandint el català com a idioma de cultura. A més, una potent flota naval va expandir el comerç català medieval per laMediterrània, fins al punt que la llegenda diu que "ni un peix gosava nedar sense les quatre barres".

Lògicament, en tant que gran empresa, també va generar els seus corresponents impactes ambientals, uns dels quals té un caràcter ambivalent: la creació del Delta de l'Ebre. Efectivament el Delta no existia tal com es coneix avui dia sinó que la seva formació fou deguda a la gran quantitat d'arbres que el desenvolupament de Catalunya requerí, i significativament la indústria de la navegació. Aquesta deforestació que en certs moments fou molt gran comportava l'erosió del terreny i els diferents rius arrossegaven les sorres que, en el cas del Segre eren aportats a l'Ebre i finalment sedimentaven a la sortida al mar. 

Aquesta és la raó per la qual el Delta de l'Ebre avui dia està en perill de recessió. El riu ja no aporta els sediments que durant aquells segles va aportar com a conseqüència de l'activitat humana. A més, la construcció de preses ha comportat que tampoc arrossegui les que de manera natural portaria. El Delta, doncs, es relaciona amb l'expansió catalana per la Mediterrània i n'és una conseqüència. En gran mesura és un producte humà, però que té unes valuoses virtuts ambientals (i culturals, socials, econòmiques!) que caldria conservar.

DE MEMÒRIA

La gran fàbrica catalana: les drassanes de Barcelona

Panoràmica de les Drassanes de Barcelona amb la mar Mediterrània al fons. Foto: ARXIU.
1
De drassanes, a l'imperi marítim català, n'hi ha hagut de diverses dimensions. Drassanes de Barcelona, però, és una gran empresa, que es va anar ampliant durant 500 anys. És la gran fàbrica catalana de l'edat mitjana i dels temps moderns, i, en aquells moments, una de les grans fàbriques d'Europa.

L'expansió comercial catalana per la Mediterrània i per l'Atlàntic es basa, durant 700 anys, en la navegació marítima i en la construcció, a les costes catalanes, de tot tipus de vaixells. Les fàbriques de vaixells (i de veles, cordes i els atuells per a la navegació), conegudes amb el nom de drassanes, han estat, doncs, una peça clau de l'economia catalana.

De drassanes, a l'imperi marítim català, n'hi ha hagut de diverses dimensions. Drassanes de Barcelona, però, és una gran empresa, que es va anar ampliant durant 500 anys. És la gran fàbrica catalana de l'edat mitjana i dels temps moderns, i, en aquells moments, una de les grans fàbriques d'Europa.

Una fàbrica d'iniciativa pública, com a Venècia. Però amb algunes diferències, car el finançament inicial i la direcció són de la Corona catalanoaragonesa (es diuen Drassanes Reials), però també hi participaran el govern de la ciutat de Barcelona (el Consell de Cent) i el govern del Principat de Catalunya (la Generalitat).
La notícia més antiga de la construcció d'unes drassanes reials és l'ordre de 1243 del rei Jaume I lo Conqueridor en la qual es delimita la nova àrea de les futures drassanes. El 1280, la Corona crea la figura de director executiu de l'empresa, amb un nom apropiat: és el drassaner. El director tècnic serà el mestre major d'aixa. Hi treballaran centenars de tècnics i artesans altament qualificats. El nou acord entre la Corona i la ciutat (amb la participació de la Generalitat, que tot just comença) per a una nova construcció és de 1378. Les fonts de finançament de la Corona són diverses: els recursos obtinguts amb els impostos sobre el comerç per la Mediterrània, les sancions imposades als defraudadors, un percentatge dels gravàmens que recauen sobre la comunitat del call de Barcelona.

El projecte arquitectònic del mestre Arnau Ferrer fou d'una gran funcionalitat i d'una excepcional qualitat formal. Definia un gran espai quadrat cobert, format per naus modulars paral·leles amb arcs de diafragma. Aquest model permet una gran mobilitat interna i obre el pas a ampliacions successives. En la construcció s'utilitzà la pedra de Montjuïc, la fusta de les Gavarres i de les terres de l'Ebre, els taulellets i la ceràmica de València. La seva capacitat: construcció de fins a 30 naus alhora.

La forta demanda significà, al 1390, la primera ampliació de la fàbrica. Trenta anys després, Drassanes de Barcelona tenia 16 naus de 8,4 metres d'amplada i, una gran nau central de 13,15 metres, amb una llargada de 100 metres. Al 1576, es decidí una altra ampliació, amb tres noves naus, amb la participació decisiva de la Generalitat de Catalunya, que ja havia esdevingut una administració amb un gran pes econòmic. Les tres grans naus a tocar de la Rambla de Barcelona són conegudes com “les naus de la Generalitat”. Al 1640, en plena Guerra de Separació (o Guerra dels Segadors), la fàbrica de les Drassanes esdevingué, fortificada, ciutadella militar.

Després de l'Onze de Setembre de 1714, quan la nova/vella dinastia regnant -els Bourbon francesos- fa desaparèixer la Generalitat i el Consell de Cent (tot apropiant-se de les seves fonts d'ingressos), hi ha una nova ampliació de la gran nau central i, en direcció terra endins, de les naus gòtiques. Però, aviat, les Drassanes tindrien un ús exclusivament militar, i, fins al 1936, van dependre de l'exèrcit espanyol.
La gran fàbrica de Barcelona de construccions navals definida el 1243 i funcionant, amb ampliacions successives, durant cinc segles f,ou resultat de diversos acords (en la terminologia del moment: concòrdia) entre les tres grans administracions públiques catalanes: la Corona, el Consell de Cent i la Generalitat. Després de 1745, la nova dinastia destinà les Drassanes només a usos militars. El 1937, en plena Guerra d'Espanya, la Generalitat (restablerta el 1931) hi començà a instal·lar un nou equipament cultural: el Museu Marítim de Catalunya. El 1941, sense Generalitat, esdevindria el Museu Marítim de la Diputació de Barcelona.

Darrera actualització ( Dissabte, 23 d'octubre del 2010 02:00 )
Publicat a

0 comentaris: