Sobre les caravanes solidàries

Feia dies que no parlàvem de la responsabilitat social de les organitzacions no lucratives (RSO) en sentit crític. Sí que ho hem fet mostrant bones pràctiques o sobre aspectes formatius. Però ara ens toca ser crítics.

Hem estat molts mesos patint per la vida d'uns cooperants catalans segrestats a mans d'Al-Qaida del Magrib Islàmic. Pensem que davant del risc que suposen certes operacions, cal actuar amb molta cautela i extremant la seguretat ja que el fet de ser una acció solidària s'ha demostrat que no és cap garantia d'impunitat.

Segons informa Europa Press i llegim a la Vanguardia, una ONG anomenada "Catalunya Transport Solidari" volia seguir la mateixa carretera on van segrestar Vilalta, Pascual i Gámez, però Exteriors l'hi ha impedit. L'ONG pretenia sortir de Fogars de la Selva (Girona) aquest divendres amb destinació Dakar (Senegal).

El sentit crític que volem expressar no va únicament cap a la perillositat de l'operació sinó que ens fan reflexionar les declaracions que el seu president, Antonio Gómez, ha fet a Europa Press afirmant desconèixer si el risc de segrest al Sahel és alt o baix, cosa que sorprèn si estaven a punt de marxar.

Per altra banda, l'entitat, que anava a emprendre el seu primer comboi Fogars-Dakar, descriu al seu web el desig de "gaudir de tota una aventura fent alguna cosa que omplís interiorment". Sens dubte, la solidaritat pot incloure una vivència positiva per part de les persones que l'emprenen, per part del voluntariat, per part dels patrocinadors i col·laboradors. Però aquesta satisfacció és una derivada de la solidaritat, i no a l'inrevés. No podem invertir els termes per convertir la solidaritat en un producte de l'activisme o l'esperit aventurer.

Sense desmerèixer cap de les accions que sovint es porten a terme en matèria de solidaritat, potser ja toca alertar que les caravanes de solidaritat corren el risc no solament de ser segrestades físicament per violents sinó de ser segrestades emocionalment per un component molt humà i comprensible però que caldria resituar gestionant-lo adequadament. En darrer terme -i això sí que seria lamentable- la solidaritat no pot acabar essent una caravana on hi passen una experiència vital i vacacional persones que hi van a fer de comparsa com les parelles de càrrecs públics, etc.

Els governs han d'alertar dels riscos i -si cal- desautoritzar; les organitzacions han de gestionar molts elements inclosa la pròpia filosofia i valors dins un enfocament d'RSO que contempli totes les derivades; i els donants, especialment els donants corporatius, s'han de sentir corresponsables de l'operació i també han de trobar la millor formulació socialment responsable, èticament irreprotxable, i a nivell de seguretat impecable.

El govern espanyol ha proposat encertadament transportar per via marítima el material educatiu i sanitari en el seu haver, en part donació l'Hospital Clínic de Barcelona. Seria la millor solució. I és que una caravana pel mateix lloc potser no seria comprès per la pròpia ciutadania.

PD: Barcelona Acció Solidària renuncia a la caravana i anirà a l'Àfrica amb vaixell