- Som presoners dels mots! Acabo de fer uns articles sobre una campanya per culpa de la traducció d'una paraula, i ara en faig un altre sobre un altre mot, un adjectiu que marca la nostra actualitat nacional.
- Molts espanyols han quedat realment sorpresos pel vot del PSC a favor del dret a decidir per part de Catalunya. Potser Espanya havia viscut en una bombolla respecte al sentiments i inquietuds dels catalans.
- Un científic com Einstein sí que va comprendre que la llengua és imprecisa i que sols es pot arribar a la veritat si hi ha voluntat de comprendre el sentit que donem als mots.
- Einstein va considerar que ens equivocàvem denominan nacionalisme al catalanisme, ja que no té res a veure amb la manera com aquest terme es fa servir en altres països.
Sempre he considerat anòmal que sigui en el sector públic on menys interès hi hagi a disposar de processos de diàleg amb els grups d'interès, a banda d'algunes tècniques de participació ciutadana més centrades a donar una certa imatge que realment a ser usades com a marc d'aprenentatge.
Segurament el sector públic creu que ja coneix de primera mà què vol la societat i ja disposa de la legitimitat per actuar, a diferència de l'empresa que s'ha de guanyar la legitimitat i ha de descobrir quines són les inquietuds dels grups d'interès.
En el cas de la política, encara es va més enllà que les estructures de l'Administració pública, ja que els partits poden arribar a considerar que ells són els que han de guiar una societat esgarriada que no sap molt bé cap on va. Això fa que qualsevol esdeveniment que no quadri amb la seva realitat imaginada els provoqui un sotrac de considerable magnitud.
Intento analitzar-ho des de l'òptica de la responsabilitat social i de la seva metodologia, malgrat que els partits no incorporin aquest enfocament de gestió. Ho faig perquè precisament crec que aquesta és una de les seves mancances. Basar-se en els seus apriorismes, que els distancien de la societat, alhora que es neguen a interlocutar amb la societat més enllà de fredes dades demoscòpiques que algú els ha cuinat per tal que satisfacin les seves lectures.
La gran notícia política d'aquests dies suposa un exemple paradigmàtic. Em refereixo al vot favorable del PSC a les mocions de CiU i ICV al Congrés dels Diputats, trencant la disciplina de vot del PSOE, que s'havia alineat amb el PP i els altres partits espanyolistes per tal que no prosperessin les propostes de diàleg entre els governs català i espanyol sobre el dret a decidir.
Es veu que persones de responsabilitat en el PSOE d'arreu de l'estat espanyol han quedat realment sorpreses per aquest gest del PSC. Es veu que no poden comprendre com és possible que algú de les seves pròpies files voti una moció que consideren "nacionalista".
Per a no repetir arguments, em remeto a l'article que vaig fer va mig any: 23.9.12 Què està passant en les relacions Catalunya-Espanya? Hi deia que:
Malgrat tenir molts contactes fora de Catalunya, i a Espanya específicament, he de dir que al llarg d'aquests darrers mesos ningú se m'ha dirigit per demanar-me l'opinió sobre què està passant en les relacions entre Catalunya i Espanya. He de confessar que m'ha sorprès. Hauria trobat normal que algú (col·legues, coneguts, contactes...) em demanés les impressions, el punt de vista, la interpretació... [...]Si fins i tot la pròpia militància dels partits no troba canals de comunicació amb els dirigents, com encertadament es denuncia en aquest magnífic article de Carmen Morán a El País: La militancia languidece.
En el cas que ens ocupa, crec sincerament que no hi ha hagut per la part espanyola una voluntat de comprendre les raons de la part catalana. Però encara és més greu: s'ha donat al llarg d'aquests lustres de democràcia un emmascarament, una ocultació de la informació, i un allau d'informacions tendencioses. S'ha alterat la realitat; s'ha construït una imatge de Catalunya i els catalans falsa. [...]
Però el problema greu és que tant el conjunt de la població com els mateixos governants s'han acabat creient la mentida. I més encara: el món acadèmic i cultural! I ara no entenen res. Ara no poden entendre que més d'un milió i mig de ciutadans surtin al carrer a demanar l'estat propi. Ara no poden entendre que el govern català faci un proposta de pacte fiscal com a últim intent de fer viables les relacions Catalunya-Espanya, i que un cop rebuda la negativa a parlar-ne digui que se sent lliure perquè Catalunya faci el seu camí, en el marc de la transició nacional que ha de portar a recuperar l'estat propi. [llegir més]
Però en referència a Catalunya, aquesta incomprensió dramàtica també ve suportada per un fenomen lèxic. Les paraules ens governen! Han caigut en la trampa de criticar el catalanisme a partir d'una anècdota, un mot, el fet d'haver-se denominat a si mateix "nacionalisme".
Però ara se'ls desmunta tot i no saben per què. Seria bo explicar que també Einstein va experimentar aquesta perplexitat però, en canvi, aquest científic ho va saber apreciar i comprendre de seguida. Ara fa tot just 90 anys de la visita d'Einstein a Barcelona i és un bon moment per fer notar la seva comprensió del fet català. En parla Marc Colomé en aquest article:
El moviment que tota la vida s'havia anomenat "catalanisme" era tan estès a la societat que no permetia diferenciar entre el que era merament folclòric del que tenia un component polític, el que era regionalista del que era sobiranista. En un moment determinat, el catalanisme polític majoritari va optar per fer servir el mot "nacionalisme", que permetia visualitzar d'una manera nítida l'assumpció que Catalunya era una nació i que reclamava els drets que li pertocaven. El mot nacionalisme es pot interpretar de moltes maneres, però en el context local aquesta intencionalitat era clara, i atès el sentit pacífic, democràtic i fins i tot humanístic del catalanisme, restava fora de dubte qualsevol altra interpretació. Així davant un nacionalisme d'estat, més agressiu i dominador, i que no es feia ús d'aquest qualificatiu, apareixia un nacionalisme de defensa de la propia dignitat, drets, cultura, economia, etc.
Però amb la globalització, el mot es va girar en contra, ja que el nacionalisme espanyol es podia mostrar neutre i atorgar al nacionalisme català una càrrega de radicalitat, de perillositat, de desestabilització, i fins i tot mirant de vincular-lo a moviments comunistes, terroristes, o nacionalsocialistes. Tot era un gran engany, però tot valia. I certament el mot els va ajudar molt. Però alhora també va augmentar la convicció que ells eren els posseïdors de la raó, davant la història i davant del món.
"Ara us entenc... però no en digueu nacionalisme!"
"Ara comprenc i justifico el vostre paradoxal socialisme nacionalista. Però això no és nacionalisme veritable!
Si em voleu creure, prescindiu d'aquest nom funest". Així es dirigia el
físic Albert Einstein al socialista Rafael Campalans durant la seva
visita a Catalunya entre el 22 de febrer i l'1 de març del 1923. Ara fa
90 anys d'aquella històrica visita a Catalunya de l'autor de la teoria
general de la relativitat -probablement el científic més important del
segle XX- convidat per Esteve Terradas, membre fundador de la Secció de
Ciències de l'Institut d'Estudis Catalans i un dels primers científics
de l'estat a adoptar les teories d'Einstein.
L'anècdota l'havia reproduït el mateix Campalans, llavors màxim responsable del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat i dirigent d'un nou corrent socialista que compaginava la lluita per la justícia social amb la del reconeixement de la identitat nacional catalana.
La conversa l'havia relatat el mateix Campalans a La Tralla, com recordava un extens reportatge d'Emma Sallent i Antoni Roca a la Revista de Física en un especial del 2005 .
A Einstein l'havia desconcertat que Campalans es definís com nacionalista i socialista alhora. "Això no lliga!", li havia etzibat el científic dies abans. Però va acabar comprenent que no era davant del clàssic nacionalisme essencialista reaccionari i antidemocràtic que coneixia i que acabaria en el nazisme. Campalans va fer cas d'Einstein. Es va començar a definir com a "catalanista".
Einstein i "la qüestió catalana"
L'anècdota l'havia reproduït el mateix Campalans, llavors màxim responsable del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat i dirigent d'un nou corrent socialista que compaginava la lluita per la justícia social amb la del reconeixement de la identitat nacional catalana.
La conversa l'havia relatat el mateix Campalans a La Tralla, com recordava un extens reportatge d'Emma Sallent i Antoni Roca a la Revista de Física en un especial del 2005 .
A Einstein l'havia desconcertat que Campalans es definís com nacionalista i socialista alhora. "Això no lliga!", li havia etzibat el científic dies abans. Però va acabar comprenent que no era davant del clàssic nacionalisme essencialista reaccionari i antidemocràtic que coneixia i que acabaria en el nazisme. Campalans va fer cas d'Einstein. Es va començar a definir com a "catalanista".
Einstein i "la qüestió catalana"
Pocs mesos després de la visita, el general Primo de Rivera feia el cop d'estat i es disposava a fer desaparèixer l'obra de la Mancomunitat. Campalans va escriure el 17 de maig del 1924 molt afectat a Einstein per explicar-li la situació i demanar-li que encapçalés un corrent solidari a Europa que pressionés les autoritats espanyoles. La biografia d'Einstein de Carl Seelig afirma, sense més comentaris, que el savi alemany havia dimitit el 1923 de la Comissió per a la Cooperació Intel·lectual de la Lliga de les Nacions per la "qüestió catalana". Ho havia entès.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada