És diferent quan es dóna una trobada física, per exemple en el marc d'unes jornades. Aleshores esdevé inevitable que aparegui el tema. El dubte és si apareixerà d'immediat o bé al llarg de la conversa. Però els esdeveniments tenen prou força com perquè no puguin passar inadvertits. Flueixen amb naturalitat, i les explicacions en aquestes converses fortuïtes sempre són amables i cordials.
Una manera que tinc d'explicar la situació a què hem arribat és a partir d'una aproximació molt pròpia de l'RSE. En la metodologia de la responsabilitat social pren una gran importància la identificació dels temes que afecten una organització, conèixer-los a fons, entendre per què són una mala pràctica, saber trobar quines serien les millors pràctiques... A més, tot això cal fer-ho per mitjà del diàleg amb els grups d'interès, els propis afectats, sabent trobar les vies de diàleg, entenent que les seves reivindicacions són legítimes, amb la voluntat de trobar punts d'acord i de solució, generant empatia mútua...
Contràriament a la manera de fer descrita, que és la que proposem a les empreses i organitzacions, de vegades els pobles i els governs tenen altres maneres de fer més tradicionals, menys basades en el diàleg, l'assertivitat o la proactivitat.
En el cas que ens ocupa, crec sincerament que no hi ha hagut per la part espanyola una voluntat de comprendre les raons de la part catalana. Però encara és més greu: s'ha donat al llarg d'aquests lustres de democràcia un emmascarament, una ocultació de la informació, i un allau d'informacions tendencioses. S'ha alterat la realitat; s'ha construït una imatge de Catalunya i els catalans falsa. Així, els nacionalistes són els catalanistes i no els espanyolistes; els catalans són insolidaris malgrat el dèficit fiscat del 9% del PIB; i el nacionalisme català és una cosa de radicals exaltats, que a més són intolerants i provincians, i que no és més que un residu que amb el progrés acabarà desapareixent.
Però el problema greu és que tant el conjunt de la població com els mateixos governants s'han acabat creient la mentida. I més encara: el món acadèmic i cultural! I ara no entenen res. Ara no poden entendre que més d'un milió i mig de ciutadans surtin al carrer a demanar l'estat propi. Ara no poden entendre que el govern català faci un proposta de pacte fiscal com a últim intent de fer viables les relacions Catalunya-Espanya, i que un cop rebuda la negativa a parlar-ne digui que se sent lliure perquè Catalunya faci el seu camí, en el marc de la transició nacional que ha de portar a recuperar l'estat propi.
I en aquests moments que Catalunya està marcant els passos per a exercir de manera pacífica i democràtica el seu dret a decidir, no se senten veus a Espanya que es mostrin comprensives. Ni tan sols veus que expressin que creuen en una altra manera de configurar l'estat espanyol que faciliti que les altres nacions no castellanes s'hi puguin trobar còmodes. No hi ha polítics. Els únics que acceptaven el dret dels catalans eren Carrillo a l'esquerra i Herrero de Miñón a la dreta. Avui, fins i tot els ecologistes espanyols tenen una genètica nacionalista i no accepten la diversitat i el dret a decidir.
Més greu encara: no hi hagut veus entre els intel·lectuals, entre el món de la cultura, a les universitats... Silenci absolut. O no entenen res i estan desubicats, o no poden separar la dimensió més humanística i acadèmica de la nacionalista, o senzillament no s'atreveixen a mostrar públicament el seu punt de vista. És ben curiós que les úniques veus que he sentit aquests dies que s'han mostrat respectuoses amb el dret dels catalans a decidir el seu futur són les de l'entrenador de la selecció espanyola de futbol, Vicente del Bosque, i del cantant Miguel Bosé. Sincerament, alguns esperàvem més per part de la intel·lectualitat espanyola. Tota la relació intensa i cordial que es va establir durant la dictadura i en els anys de la transició ha decaigut; la sensació des d'ara és com si hi hagués un respecte a la diversitat sempre que no es qüestionés la sagrada unitat de l'estat. Articulistes que opinin respectuosament sense amenaçar de deixar-nos fora d'Europa i, si convé, d'enviar els tancs es poden comptar amb els dits de la mà. Aquí en teniu un, que cal agrair: "Cataluña, no nos dejes solos"
La política, els mitjans de comunicació, les universitats, també els continguts escolars, tot plegat ha tendit a negar la realitat. Per tapar la realitat plurinacional de l'estat, es va optar pel "café para todos". I ara realment s'han cregut que Espanya està organitzada en autonomies i que totes són iguals, i que "ser catalan o andaluz no es más que una manera de ser español" o, com diu Gallardón, "Cataluña existe en virtud de la Constitución española". Que ho preguntin als 125 presidents de la Generalitat de Catalunya previs a la Constitució!
La deriva nacionalista extrema d'intel·lectuals com Mario Vargas Llosa sols els permet interpretar que l'impacte de la manifestació independentista "està molt inflat". "Em nego a creure que una
majoria veuen la secessió com una solució als seus problemes", ha
afirmat. Fidel al seu discurs, ha dit que nacionalisme és una "involució
ideològica, anacrònica, un fanatisme tancat i mediocre". També personatges com Daniel Cohn-Bendit (Dani el Roig), sorgit del Maig del 68, parla des de la distància confonent qui són els nacionalistes i qui aspira a la llibertat.Els seus propis apriorismes, unes determinades assumpcions més sentimentals que empíriques, no els permeten captar el model de nacionalisme anacrònic que incorpora l'espanyolisme. I han caigut en la trampa de criticar el catalanisme a partir d'una anècdota, un mot, el fet d'haver-se denominat a si mateix "nacionalisme".
El moviment que tota la vida s'havia anomenat "catalanisme" era tan estès a la societat que no permetia diferenciar entre el que era merament folclòric del que tenia un component polític, el que era regionalista del que era sobiranista. En un moment determinat, el catalanisme polític majoritari va optar per fer servir el mot "nacionalisme", que permetia visualitzar d'una manera nítida l'assumpció que Catalunya era una nació i que reclamava els drets que li pertocaven. El mot nacionalisme es pot interpretar de moltes maneres, però en el context local aquesta intencionalitat era clara, i atès el sentit pacífic, democràtic i fins i tot humanístic del catalanisme, restava fora de dubte qualsevol altra interpretació. Així davant un nacionalisme d'estat, més agressiu i dominador, i que no es feia ús d'aquest qualificatiu, apareixia un nacionalisme de defensa de la propia dignitat, drets, cultura, economia, etc.
Però amb la globalització, el mot es va girar en contra, ja que el nacionalisme espanyol es podia mostrar neutre i atorgar al nacionalisme català una càrrega de radicalitat, de perillositat, de desestabilització, i fins i tot mirant de vincular-lo a moviments comunistes, terroristes, o nacionalsocialistes. Tot era un gran engany, però tot valia. I certament el mot els va ajudar molt. Però alhora també va augmentar la convicció que ells eren els posseïdors de la raó, davant la història i davant del món. Però ara se'ls desmunta tot i no saben per què.
Ara que perceben que potser hi ha alguna realitat més profunda que la que havien imaginat comencen a cercar dades estadístiques, encara que no a cercar raons més profundes. Per aixó el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) ha començat a sondejar la deriva independentista a Catalunya, fent enquestes a un bon grapat de ciutadans de Catalunya.
Internacionalització
Un dels fenòmens col·laterals més interessants d'aquests darrers mesos és la internacionalització. La imatge internacional de Catalunya i del nacionalisme català era negativa i no hi havia un esforç per a comprendre. La causa era ben senzilla: la imatge absolutament distorsionada els arribava a través dels corresponsals de Madrid.
Quan han percebut que els fets no quadraven amb allò que els corresponsals havien estat transmetent, la premsa internacional ha començat a venir directament a Catalunya, com fa un bon periodista, per accedir directament a les fonts. Avui a tot el món es parla dels catalans i del conflicte amb Espanya. I avui es pot veure una enorme dualitat entre com es parla de Catalunya des d'Espanya i des de la resta del món. Uns exemples:
- El New York Times anuncia que Rajoy "no aconsegueix un acord fiscal amb Catalunya". El diari nord-americà presenta el resultat de la reunió amb Mas com un fracàs del president espanyol en l'intent d'amortir el moviment independentista "de la regió més poderosa econòmicament"
- 'The Wall Street Journal' preveu que la ruptura amb Espanya "s'acceleri"
- 'Le Figaro': "'Rien ne va plus' entre Madrid i Barcelona"
- 'The Economist' es pregunta si Catalunya serà "el proper estat independent d'Europa". El setmanari qüestiona si els independentistes catalans no són "simples perseguidors de quimeres"
- 'La Guerra de la Independència d'Espanya', segons un articulista de 'The International Herald Tribune'
- El 'Financial Times' pronostica un ascens "imparable" de l'independentisme si Rajoy no cedeix
- El Economista: Sala i Martín, catedrático de Economía de la Universidad de Columbia: "Desde el punto de vista de la deuda, Cataluña, sin España, mejor"
1) “L’adéu a Espanya” via “Al Jazeera”. Will Catalonia become Europe's newest state? We examine the increasingly popular Catalan separatist movement. (transcripció en català)
2) Telemadrid ha emès aquest divendres el reportatge 'Cataluña: independientes de la realidad'. El treball vol "desmitificar els mites que el nacionalisme excloent" utilitza com a arguments a favor de la independència i demostrar que un estat català seria "absolutament inviable", amb la participació de coneguts anticatalanistes. ARA
Acabem amb un dels punts de vista que es llegeixen aquests dies a la premsa internacional: Un economista britànic a la BBC: "Catalunya se sent, en relació amb Espanya, com Alemanya ho fa amb la resta de la zona euro". Dos economistes britànics apunten que Espanya és com una micro-Europa i que alguns països europeus del nord veuen en Catalunya els seus propis problemes amb Europa. Segons informa l'ARA, la possibilitat de la independència de Catalunya ha estat objecte de debat aquest dijous al programa radiofònic 'World Business Report', de la BBC. Hugh ha explicat que l'estat de les autonomies mai no ha acabat d'encaixar, ja que algunes eren "més com Escòcia i Irlanda, amb certa identitat pròpia". "El que és important entendre és que Catalunya se sent, en relació amb Espanya, una mica com Alemanya se sent en relació amb la resta de la zona euro", ha afirmat Hugh: "Està fent una contribució important a la situació fiscal de moltes altres comunitats, i d'altra banda se li demana un objectiu de dèficit molt difícil de complir donada la situació del finançament, quan en realitat té un gran superàvit fiscal redistribuït per la resta d'Espanya". Després d'explicar, a tall d'anècdota, els crits a favor de la independència d'aquest dimecres al Camp Nou, Hugh ha assegurat que "la gent sovint pregunta si Catalunya podria sobreviure com a entitat independent, però realment la pregunta que cal fer-se és: pot Espanya sobreviure sense Catalunya, donat el deute que té?" David Kuo, periodista especialitzat en finances, també ha parlat de la situació a Catalunya i ha apuntat que "Espanya és quasi com una micro-Europa, o del que està passant a algunes nacions europees, i que aquestes estan mirant als catalans i dient 'potser aquesta gent té raó'. Si ells poden separar-se d'Espanya, cosa que causaria una quantitat enorme de problemes a Espanya, i sobreviure per si sols, potser molts dels estats sobirans europeus diran 'nosaltres també podem sobreviure per nosaltres mateixos'".
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada