25.9.10

Llibertat d'expressió. Un dret a reivindicar encara

Ahir sortien dues notícies, l'una al costat de l'altra, tot i que crec que públicament ningú no les ha vinculades.
El pregó remou consciències. La profunda reflexió política que va embolcallar el pregó del poeta Joan Margarit amb què dijous es van obrir les festes de la Mercè no ha deixat indiferent ningú. Les seves paraules, en què de manera desacomplexada es plantejava la caducitat de l'actual marc autonòmic i la necessitat que Catalunya avanci cap a la plena sobirania, es van convertir ahir en motiu de reflexió general per part d'uns partits que ja descaradament es mouen en clau de campanya.

Joan Carles I fa una crida a l'“Espanya unida”. El monarca espanyol Joan Carles I va encoratjar ahir a valorar i seguir l'exemple del consens sembrat fa 200 anys per les Corts de Cadis per continuar la construcció d'“una Espanya moderna, unida, diversa i solidària, al voltant d'una Constitució de tots i per a tothom”.
Sincerament trobo normal que en aquests casos cadascú expressi les seves opinions, encara que sigui des d'entorns tan institucionals. Sols cal demanar que qui actua des d'aquestes trones no expressi opinions partidistes o que no avantposin els valors socials de major contingut ètic com la democràcia i la llibertat.

En aquest cas, un discurs demanava mantenir l'status quo i l'altre obria les portes a un trencament d'aquesta realitat tot aspirant a una altra de diferent. Fins aquí, podríem considerar que és una mostra de tolerància, normalitat, llibertat d'expressió. Però un dels dos discursos ha aixecat polseguera i ha obert una polèmica. D'alguna manera hi ha qui considera que expressar una idea des d'un marc institucional sols és vàlid si expressa la idea conservadora de mantenir la realitat vigent mentre que no es pot consentir si expressa una voluntat de canvi.

Al marge del pensament polític de cadascú, cal fer una consideració sobre la validesa equivalent de les idees i la immoralitat subjacent del fet que es pretengui atorgar dret a ser expressades públicament solament aquelles idees de base conservadora.

Ara fa uns mesos, el 25.11.09, vaig fer una reflexió similar en un article titulat Barça i identitat, on reflexionava sobre les crítiques que estava rebent el president del F.C. Barcelona. Crec qui hi feia una reflexió prou matisada, amb elements crítics cap a totes les bandes. En referència al mateix que avui exposem, en aquell article hi deia:
Ser independentista és una opció, com ho és ser unionista. El no es pot dir és que ser independentista és fer política i ser unionista no ho és. A partir d'aquesta trampa, alguns es permeten criticar una opció i no l'altra. Fer veure que els unitaristes no fan política és una postura, a més, molt conservadora en la mesura que juga a favor de mantenir l'status quo negant que existeixin possibilitats diverses per a gestionar la realitat.
Creure que el cap de l'estat té dret a defensar la unitat com a principi, fins i tot més enllà de consideracions democràtiques, i contràriament creure que un poeta no pot en un pregó defensar l'aprofundiment democràtic, el dret a decidir, o evidenciar les aspiracions nacionals que compateix una part molt àmplia de la població, és fer un raonament capciós i un joc brut.

Encara afegiria més: obrir les portes a parlar lliurement -s'entén que amb respecte i amb valors democràtics- és una manera de sacsejar les mentalitats, construir una societat més liberal, més oberta a la reflexió i a qüestionar-se l'estat de les coses. I més enllà d'un sentit humanístic i democràtic, avui aquesta mentalitat també és la que requereix la nostra societat i la nostra economia: gent lliure i creativa, llançada a redefinir el present, projectar el futur.

Sobre el mateix repte que tenen alguns estats-nació en referència a l'encaix de les nacions-no-estat que integren, sols cal veure com en altres latituds es manifesten. El rei belga, no fa gaires dies, també feia unes declaracions, les quals no s'enfocaven a demanar el manteniment de la unitat -com aquí sembla que sigui l'únic discurs possible- sinó que opinava que calia fer un esforç entre tots per avançar cap a reformes de l'estat que el fessin políticament més sostenible i més acord a la voluntat de les parts. I en un país amb més llarga tradició democràtica com Bèlgica aquest estil de declaració es considera normal, saludable, oportú, responsable i conciliador.

De vegades, podem quedar presoners d'un esquema mental pensant que no n'hi ha cap altre de possible i això ens limita la pròpia capacitat perquè el pensament flueixi lliurement i creativament. Introduir valors ètics que obliguin a renovar uns discursos polítics ancorats en esquemes predemocràtics és una obligació per part dels que, des dels fòrums que sigui, tenim l'oportunitat de manifestar públicament la nostra opinió.

Nota: article publicat a Jornal.cat

0 comentaris: