23.6.14

El discurs reial i els fets reals


Per ideologia no sóc monàrquic. Però en determinades circumstàncies estaria disposat a acceptar aquesta institució arcaica. Per exemple, uns anys enrere jo era dels que pensava que la permanència de la institució reial a l'estat espanyol podia suposar un recurs interessant en el moment en què es produís la secessió de Catalunya.

Sempre he cregut que la secessió de Catalunya s'havia de produir, perquè la realitat política espanyola és al·lèrgica a la diversitat, i una Catalunya no respectada sols tenia com a possibilitat de supervivència la independència. La situació no era la d'ara, i endut per una ombra de possibilisme, creia que seria més fàcil una secessió mantenint la monarquia com a institució compartida, de manera que la ruptura amb Espanya fos menys traumàtica. En darrer terme, i tot i no ser el model ideal, fins i tot es podria arribar a acceptar un model confederal amb unes poques coses en comú, com ara la monarquia.

Potser era un pensament innocent, però si l'objectiu ja no era transformar Espanya sinó marxar-ne per governar-nos nosaltres mateixos, qualsevol possibilisme havia de ser explorat i no liquidat amb facilitat. Vist des d'ara ja és evident que això no seria possible perquè els Borbons sempre han pres partit i ara també.

Abdicació i canvi de cara

El canvi de rei mitjançant l'abdicació podria anar en la línia de millorar les relacions, fer possible un canvi d'imatge, mostrar capacitat de reacció... Sens dubte, ha estat l'únic gest que l'estat ha fet enmig d'aquest procés, i la relació és evident, per més que pugui tenir altres causes en paral·lel. Però les capacitats del nou rei seran molt limitades, no solament pel marc legal sinó per un entorn cultural i polític que no seria capaç d'acceptar cap canvi rellevant.

És inimaginable sentir els principals líders polítics espanyols acceptant que Catalunya és una nació i que Espanya és un estat plurinacional. I aquest hauria de ser sols el primer pas. Si no hi ha acceptació de la realitat no es pot construir res. I el problema és que tot allò que ara puguin dir o fer quedarà marcat per la manca de credibilitat.

Manca de credibilitat que ja afecta des del moment zero al propi monarca. Algú pensava que potser faria una part del discurs en català i en altres llengües, i s'ha limitat a dir 'moltes gràcies' i a fer una referència a Espriu, fet que ateses les circumstàncies i les expectatives no puc més que considerar una actitud insultant. El seu pare va mentir sent rei, per exemple quan va dir que 'el castellano no ha sido nunca lengua de imposición', i ell no ha fet res per a sortir dels mateixos esquemes culturals i mentals.

Però més enllà del tema lingüístic, tampoc va atenir-se ni a la pròpia Constitució del 78, que estableix que hi ha nacionalitats i regions. Tothom sap que la denominació de nacionalitats va ser una imposició dels militars per a evitar que aparegués a la Constitució que Catalunya és una nació. Però és que ni tan sols va referir-s'hi amb els conceptes constitucionals. Una mostra d'indignitat envers els seus súbdits... i de manca de coratge si realment es pretén com el que ha de facilitar un espai de trobada entre les diferents sensibilitats territorials.

En aquest context anomenat 'procés català', no em preocupa gens si Espanya ha de ser una monarquia o una república. Considero que això ja correspon als que quedaran dins l'estat, i que els que volem marxar per a crear un nou estat no tenim la legitimitat d'opinar-hi. Però sí que vull mostrar la meva sorpresa i incredulitat pel fet que no es deixessin portar banderes republicanes pels carrers de Madrid el dia de la coronació.

La contradicció entre els discurs reial i la realitat és flagrant. El discurs reial deia que 'en la España unida cabemos todos' mentre que el discurs real, el de les proves, deia que qui pensa diferent no hi té cabuda. Si portes banderes alternatives no hi caps, i si vols marxar no tens dret ni a marxar ni a expressar la teva opinió perquè es puguin comptar els ciutadans que pensen una cosa o l'altra, fonament mecànic de la democràcia. Per altra banda, les mesures eren absolutament qüestionables, com ha manifestat Jutges per la Democràcia afirmant que la llei no permetia prohibir banderes republicanes durant l'entronització i criticant les "creixents intromissions en les llibertats amb el pretext de garantir la seguretat ciutadana".

La credibilitat no es construeix només parlant. La policia buscava banderes republicanes, però poc li importava que en un mercat públic es poguessin vendre i exhibir banderes no merament alternatives a l'ordenament jurídic sinó contràries als drets humans, a la democràcia i a les llibertats. Però això no ve de nou. Fa anys que ho presenciem en esdeveniments esportius, com es retiren estelades i es persegueixen els independentistes mentre els feixistes i nostàlgics de l'antic règim no tenen cap problema per entonar els seus càntics i fer voleiar els seus ocellots.

Si Felip VI volia mostrar que alguna cosa havia canviat, a banda de retirar la simbologia religiosa, havia de mostrar algun detall en l'àmbit de les llibertats, la democràcia, la tolerància...

I ara?

L'estratègia espanyola davant el procés català es basa a deixar passar el temps, amb la convicció que el moviment s'acabarà desinflant, i més quan la crisi vagi remetent. Per a assegurar aquest desinflament confien que es produeixi algun error polític o social, però també tractaran de provocar-lo.

Amb una visió internacional, algú podria creure que l'estat espanyol hauria de fer alguna oferta per a aproximar les posicions. Però l'estratègia espanyola és la contrària perquè de fet aquest procés el van començar ells amb les retallades de l'Estatut i tot d'altres manifestacions de deslleialtat institucional i de desafiaments indignes en matèries econòmica, cultural, social, educativa, infraestructural, lingüística, etc. Per tant, ara el govern espanyol no s'arronsarà sinó que forçarà encara més: l'escola catalana, la gestió de l'aeroport, els ingressos del Port de Barcelona... La pressió es manté i augmenta per a provocar l'asfíxia, les tensions internes entre partits, dins dels partits o a la societat.

I veient que amb això potser no n'hi ha prou, es tracta de provocar el conflicte de manera més violenta. Les estratègies infantils de Camacho i Navarro se'ls han girat en contra. Ara buscaran alguna acció més radical que trenqui la imatge del procés català com un moviment alegre, desacomplexat, familiar, intergeneracional, intersocial...

Així, l'exdirector de 'La Vanguardia', José Antich, ha avisat que l'Estat espanyol "vol que el proper 11 de setembre sigui una jornada de confrontació, volen evitar la imatge lúdica i festiva de les últimes Diades. Segons ell, l'estratègia seria desacreditar les organitzacions que hi ha al darrere". Antich també ha assegurat a RAC1 que“des de Madrid es busca generar un clima de por entorn al procés independentista, perquè pensen que així s'aconseguirà rebaixar el que està passant a Catalunya".

Toni Comín, ex diputat del PSC, també ha afirmat que "busquen que aparegui una víctima, que s'atribueixi al moviment independentista”. Per Comín això “provocaria una aturada en sec del procés català, que permetria guanyar temps a l'Estat per reconduir la seva estratègia”. “Hi ha dues maneres per aconseguir aquesta víctima: introduint algun element violent en el si de les organitzacions independentistes, o radicalitzant un moviment pacífic fins que un esbojarrat cometi un error", ha confessat. "Ha estat una estratègia habitual de les forces de seguretat de l'Estat, la de convertir moviments pacífics en violents", ha assegurat Comín quan ha posat d'exemple l'actuació que van tenir les forces de seguretat de l'Estat espanyol amb el moviment pacifista dels anys 90.

Ara està en joc el futur del nostre país, d'un país que vol seguir existint com una societat oberta i integradora, amb un sentiment nacional, amb una capacitat d'autogovern, amb una reinversió i redistribució justa de la riquesa que genera... Ara aquesta societat ha de ser molt forta perquè el poder d'un estat no és un tema menor, ara tocarà fer front a les clavegueres de l'estat. La sort és que la societat catalana es mostra serena i calmada, amb un desig d'expressió democràtica i sense cap mena de violència ni tensió. És més, diria que la tensió acumulada durant anys ha donat pas a un relaxament en el sentit que s'ha canalitzat adequadament cap a un objectiu comú i civilitzat.

El model espanyol, que beu de cinc segles d'alterar la història, que beu de models absolutistes, que beu d'un model d'oligopoli, dels hidalgos, de castes extractives, de les empreses del BOE, ara no pot triomfar. Els catalans ens hi juguem la supervivència com a país i la dignitat com a societat, però Espanya també s'hi juga molt, s'hi juga la capacitat o no de renovar-se, de superar el passat, d'esdevenir un estat modern, amb una economia competitiva. El fracàs de Catalunya seria l'enfonsament definitiu d'Espanya. Estic convençut que Catalunya i Espanya en pocs anys seran dos grans aliats, que podran competir i compartir molts interessos comuns, parlant-se de tu a tu, amb respecte i sense ressentiments.

0 comentaris: