[REFLEXIÓ] Reptes dels guies turístics, agents culturals i la construcció de la marca de país

Fa uns dies vaig parlar sobre la bandera catalana a l'escut de Košice (Eslovàquia).  Vaig comentar la sorpresa que m'havia endut en veure-hi les quatre barres de l'escut de Catalunya incorporades, i també vaig explorar quin havia estat l'origen d'aquesta incorporació: després de concedir-se a Košice dos privilegis per a l'escut, el rei Wladyslaw IV de Bohèmia el 1502 va atorgar el tercer privilegi, les armes de la seva esposa Anna, de la família dels Foix: Anna de Candale (1484–1506), reina consort d'Hongria i reina consort de Bohèmia (1502-1506). Nascuda en 1484, fou la filla del comte Gastó II de Candale, i de la infanta Caterina de Foix, qui fou la filla de Gastó IV de Foix.

El cas és que en la visita a Košice vam tenir la sort de poder disposar d'un guia que ens fou presentat com el més reconegut i reputat no sols de la ciutat sinó de tot el país. De fet, després de fer-nos una visita pel centre de Košice anava a presentar el darrer llibre que havia publicat.

En un moment determinat vaig aprofitar per mostrar la meva sorpresa per la presència de la simbologia catalana. Davant la seva sorpresa i desconeixement, vaig explicar que aquest escut d'armes era dels primers que s'havia concedit a una ciutat; també vaig narrar la manera com s'havia produït l'atorgament reial dels tres privilegis al llarg dels segles i com les quatre barres havien estat l'últim, com a resultat d'un matrimoni. Si bé coneixia i em va reafirmar tot el que vaig exposar, va dir que fins a aquell moment no havia tingut coneixement de quin era l'origen d'aquestes quatre barres vermelles, i es va comprometre amablement a revisar aquest detall de l'origen de l'escut.

A banda de l'anècdota, la reflexió que voldria aportar va en el sentit de la poca capacitat que hem tingut i tenim els catalans de projectar tot el pes de la nostra història passada. I això avui no és un tema d'orgull nacional... és una qüestió de posicionar-nos al món amb una identitat, amb una carta de ciutadania, d'existir. Forma part de la construcció de la marca, ni que sigui en una primera dimensió de fer-se presents, de mostrar que hem existit des de fa segles.

Em pregunto si no seria oportú fer notar als representants culturals i turístics de les ciutats i territoris que tenen la simbologia catalana present a casa seva la catalanitat d'aquestes i les raons històriques que les avalen. Els guies turístics, finalment, n'haurien de ser usuaris. Aportar informació avalada per la realitat històrica, o també mostrant el dubtes històrics que en algun cas hi pot haver en tant que possible versió o interpretació, pot ajudar a mostrar al món la intensíssima relació que en el passat hi vam tenir com a nació.

I aquesta no és estrictament una responsabilitat pública  -que també pot liderar, per descomptat. Però crec que amb molta més legitimitat correspon als experts, als historiadors, de poder portar a terme, en un esforç per restituir el paper històric de la nostra nació, injustament esborrat, i aportar elements per a un millor reconeixement historiogràfic en un moment en què el ressorgir de Catalunya al món i la corresponent construcció de la marca de territori està en marxa.

Malauradament, no dic que sigui fàcil aportar aquesta informació als guies turístics d'altres països, quan massa sovint veiem les limitacions històriques del presents a casa nostra. De fet, intueixo que és molt possible que no existeixi cap guia turístic a Catalunya que, davant un grup de visitants eslovacs pugui presentar la relació que el nostre país va tenir amb el seu en el passat per mitjà d'una anècdota com la d'aquest escut. Insisteixo que l'escut és sols l'anècdota que permet explicar alguna cosa: de fet, per un guia hauria de ser normal fer ús d'anècdotes que permetin establir la connexió, captar l'interès, ser factor de sorpresa, per a establir lligams i relacions entre Catalunya i els seus països d'origen.