18.6.14

De felips va la cosa...

No voldria ser fatalista, però l'adveniment d'un Felip a la corona no suposa motiu d'alegria, sinó de gran preocupació. Tots els Felips han estat nefastos per als interessos de Catalunya, i aquest nou Felip coincideix en un moment de màxima tensió territorial en què Espanya, concepte i maquinària ja definitivament apropiada per la projecció nacional castellana contrària a la diversitat i pels interessos oligàrquics que tenen per epicentre la capital del regne, ha decidit que cal acabar definitivament amb el que queda de vitalitat nacional catalana, posant fi a la feina que van iniciar precisament els Felips fa 450 anys, i el V de la saga en fa 300.

No és estrany que a Catalunya els lavabos s'anomenin despectivament Can Felip, denominació que s'ha mantingut fins als nostres dies, com a Xàtiva tenen la foto del monarca penjada cap per avall. 


La llengua ens ha deixat joies, i ara en recordaré una altra. Fa uns anys vaig explicar que en català de les travesses de les vies del tren se'n deia felipes, a Que tenim cap mot comú amb sleep?
[...] Quan es construïa el ferrocarril a Catalunya van venir molts tècnics anglesos, els quals ens duien la seva terminologia especialitzada. De les travesses de la via, en anglès en deien (i crec que en diuen) sleepers. És un mot interessant: les travesses dormen sota els rails, són dormilegues!

Però vés per on que l'evolució de sleeper va ser ràpida: la manera de fer-lo nostra en la pronúncia fou dir-ne selipa. I de selipa, per alguna estranya raó, va passar a felipa. No es devia tractar pas d'una evolució fonètica de la llengua sinó de la vinculació que es va establir amb Felip, i en concret amb Felip V, fundador de l'Estat espanyol a partir del Decret de Nova Planta que suposava la desaparició de les constitucions catalanes i també eliminava que el rei ho fos de cadascun dels diferents territoris.

Cal pensar que en el moment en què es produeix aquest fenomen lingüístic era habitual, almenys a Barcelona, referir-se a Can Felip V per a anomenar el lavabo. I si recuperem, com a sinònim graciós de travessa, l'ús de les felipes? [...]

Tots el Felips que han governat sobre Catalunya han estat nefastos. El primer fou Felip II de Castella (en rigor seria I de Catalunya). A partir d'aquest, la residència i la cort quedaren fixades a Castella, i llur política fou manifestament centralista. En la mateixa línia que d'altres monarquies europees, els Àustries encarnaren els moderns principis de l'absolutisme o autoritarisme monàrquic, en lluita constant en contra de la tradició pactista pròpia a la corona catalanoaragonesa, fet que va generar nombrosos conflictes jurídics per contrafurs (tant reals com suposats) com a tants altres estats europeus.

Amb els Felips, doncs, es va iniciar un canvi profund, que encara marca el nostre present. I fou amb els Felips, no estrictament amb els Habsburg, ja que Carles va regir llurs vastes possessions seguint la concepció medieval borgonyona i catalana patrimonial que entenia els diversos estats com a subjectes autogovernats per llurs pròpies lleis i interessos, i que l'únic que tenien en comú era un mateix sobirà.
  • Felip II, educat a la castellana, va seguir una política totalment antagònica a la del seu pare: aviat va establir Madrid i El Escorial (1561) com a seu de la cort i residència reial, reduint les visites als seus estats i establint definitivament la pràctica de l'absentisme tant habitual de la dinastia dels Habsburg. Va visitar el Principat el 1564 i el 1585.
  • Felip III (II) entre 1598-1621: Va visitar el Principat el 1599.
  • Felip IV (III) entre 1621-1665: Va ser amb Felip IV que la tensió entre l'absolutisme dels Habsburg i la tradició pactista va acabar esclatant al Principat de Catalunya en l'anomenada Guerra dels Segadors (1640-1652, i ennmig de la Guerra dels Trenta Anys), a causa de les reformes inconstitucionals que volia impulsar el valido comte-duc d'Olivares en matèria política i fiscal. Catalunya va arribar a destronar-lo i coronar com a rei Lluís XIII de França, però els exèrcits del Habsburg acabaren imposant-se. Com a conseqüència, Els Comtats (l'actual Catalunya Nord) foren separats de la resta d'aquest país i cedit a la monarquia francesa. Felip IV va visitar el Principat el 1626.
  • Justament amb el seu successor, Carles II (entre 1665-1700), la relació es va destensar i fins i tot es va cooperar (rara situació que hom ha anomenat neoforalisme). El seu govern fou més pragmàtic i va intentar compatibilitzar llurs decisions amb la diversitat institucional dels regnes.
  • Mort Carles II, el llinatge dels Habsburg hispànics va quedar estroncat. La successió va acabar caient en mans de Felip V, de la família de Borbó, qui va jurar les constitucions dels diversos estats de la Corona d'Aragó. Però durant els seus primers anys el seu govern va optar altre cop per un ferri absolutisme (influït per aquest mateix estil del seu avi Lluís XIV de França) va contribuir a que els estats de la Corona d'Aragó prenguessin partit majoritàriament per l'altre candidat (que tenia el suport de la Gran Bretanya): l'arxiduc Carles d'Àustria, del llinatge dels Habsburg imperials, que el 1705 fou coronat com a Carles III, motiu pel qual Aragó, València i Catalunya entraren de ple a la Guerra de Successió Espanyola (1701-1714) a favor dels austriacistes. 
No cal explicar que Felip V representa el pitjor per a Catalunya, la fi de les llibertats nacionals, el Decret de Nova Planta, l'abolició de les Constitucions Catalanes.

I ara és el torn d'un nou Felip. Mira que al Joan Carles se li va aconsellar que no posés Felip al seu fill abans que aquest nasqués pel desgrat que aquest nom produiria en els catalans... Però deu haver-hi algun factor atàvic que el va impel·lir a donar-li aquest nom de pila. I si els catalans ja vam destronar temporalment Felip IV i Felip V, ara ens veurem abocats a destronar definitivament un nou Felip, i amb ell, finiquitar la monarquia.

Felip VI no és solament un descendent d'uns monarques contraris a la voluntat del poble català, amb nul·la sensibilitat i manca de respecte, sinó que ja ha donat mostres del seu tarannà, en parlar de la unidad de la nación española tot just saber-se que son pare abdicava. Afortunadament, Catalunya ja ha emprès el seu camí cap a la llibertat, i no serà un ciutadà que ha tingut la casualitat de ser engendrat amb el semen d'una família reial qui ho podrà deturar. Seria tard perquè Espanya comencés a escoltar. Però és que ni ara Espanya vol escoltar. 

0 comentaris: