- La innovació lèxica i les substitucions són benvingudes quan pretenen aportar un valor social. Però cal rebutjar-les quan pretenen destruir.
Aquest punt més enllà pot ser la visualització que un mateix fa per a copsar la
tendència ideal. És la pastanaga inassolible però que marca el camí, i pot ser
interessant si, lluny de generar desencís, aporta visió i creativitat. Però
sovint es tracta del dibuix idealitzat fet des de fora, des dels grups
d'interès.
Algun grup d'interès pot dibuixar aquest
estadi ideal amb il·lusió sincera però il·lusa, dibuixant un horitzó inassolible
i desincentivador. Altres vegades, la llunyania de l'horitzó pot tenir
intencionalitat, per a negociar i trobar el punt d'equilibri. Demana més per acabar obtenint allò acceptable. O senzillament perquè és el que s'espera de tu. Per exemple, quan
es debatia sobre la voluntarietat de
l'RSE, una part del sector social defensava l'obligatorietat. Una cosa era
obligar a fer memòries de sostenibilitat, per exemple, però que l'RSE fos obligatòria era una contradicció in terminis, ja que aleshores ja deixaria de ser RSE i passaria a
ser marc legal. Preguntats sobre aquesta contradicció m'havien arribat a
dir que "d'acord, però és el paper
que ens toca fer a nosaltres".
En el llenguatge també ens passa. Per exemple,
la manera de referir-se a les persones
amb discapacitat ha vingut precedida d'una llarga evolució: subnormals (per
als psíquics), invàlids, minusvàlids, discapacitats, persones amb discapacitat.
I actualment algú parla de persones amb capacitats diferents. [article
relacionat: 27.8.12 "La
roja coja cojea"]
Per a posar un altre exemple, no vinculat a
col·lectius sinó a tècniques de gestió aplicades en la diagnosi organitzativa o
de qualitats personals, del que abans en
dèiem defectes després en vam dir mancances i punts febles, i ara hi ha prefereix parlar d'àrees de millora. Però no tot és tan senzill. Si en un DAFO ens
surt que una persona té com a punt feble
o mancança el domini de l'anglès,
això no necessàriament vol dir que constitueixi una àrea de millora, sinó que potser vol dir que se l'ha d'ubicar en
una àrea on no li calgui. Vull dir que la substitució de certs mots que ens
serveixen per a descriure coses pot arribar a un punt massa lluny, pot arribar
a una ultracorrecció, que ens faci
fins i tot desvirtuar el sentit de la pròpia tècnica.
En aquest darrer cas, entenc que de vegades
pot ser útil construir un discurs segons el qual qualificar aspectes d'una
persona com a febles té una càrrega negativa. Però d'aquí no podem passar a fer
desaparèixer els punts febles. És millor acceptar la realitat que no
construir entorns de cotó-fluix.
Igualment respecte a l'exemple anterior: em
sembla interessant parlar de persones amb capacitats diferents, però vull
entendre que quan ho fem és en base a un discurs que pretén desvetllar, fer
reflexionar. No pretenem canviar la denominació genèrica, que crec que ja és
correcte amb persones amb discapacitat,
i fins i tot sense negar que els diccionaris també recullin discapacitat amb funció substantiva
aplicat a una persona.
Aquestes mateixes reflexions les podríem
portar al terreny del llenguatge de gènere on, per reacció a la presència de molts masclismes i en ares d'una sana aspiració a la igualtat, s'han desenvolupat algunes
propostes poc justificades i gens funcionals.
Jugar amb els mots és normal. De fet, es diu que qui domina el llenguatge té una part de la partida guanyada! Però en el terreny que ens ocupa -el vinculat a l'ètica, la sostenibilitat i l'RSE, tan donat a canviar els mots- ens cal saber quina és la pretensió: si darrera la innovació lèxica hi ha
una voluntat de substitució, o bé es tracta merament d'un recurs discursiu. O
fins i tot si hi ha una voluntat de desmarcar-se i disposar de mots amb marca
d'origen que remarquen la diferència de qui emet el discurs.
Per exemple, acceptem que la denominació responsabilitat social corporativa (RSC)
és l'acadèmicament més correcta i genèrica. I al costat d'aquesta afirmació
preferim, de cara al foment, usar Responsabilitat
Social de les Empreses (RSE), i fins i tot amb tota la declinació: de les
Administracions (RSA), de les Organitzacions (RSO), de les Universitats (RSU),
o dels Individus (RSI). No es tracta
d'una voluntat de substituir sinó de fer possible una comunicació que
personalitzi tot identificant els agents, sovint no implícits, que han
d'integrar aquest enfocament de gestió.
Hem exemplificat amb casos en què, en
qualsevol cas, la intencionalitat és positiva i no pretenen causar un mal a
allò que es denomina. No podem deixar d'esmentar que en alguns casos, la
substitució dels mots pot tenir una càrrega directament agressiva. Aquest dies
n'estem vivint diversos, però el més interessant de comentar aquí per la seva
profunda relació amb l'RSE és la redenominació d'una llengua.
El govern aragonès, amb el beneplàcit del
govern espanyol, pretén que la llengua catalana que històricament es parla a la
franja oriental de l'Aragó passi a denominar-se Lengua Aragonesa Propia del
Área Oriental (LAPAO). És una manera bastant ridícula de proclamar, en contra
de l'evidència (a més de la ciència!) que a l'Aragó no es parla català.
Aquesta és una matèria fonamental en la gestió
de la responsabilitat social en el context de l'estat espanyol, ja sigui d'empreses o administracions, ja que
es troba en el centre de moltes tensions de governança i afecta convencions internacionals i un sentit lògic de protecció de drets
col·lectius i el patrimoni intangible. Malgrat els convenis internacionals
firmats per l'Estat espanyol, malgrat els criteris dels organismes de Nacions
Unides, i malgrat les iniciatives de gestió de la diversitat que algunes
empreses incorporen, aquest és un aspecte vetat
en l'RS feta a bona part de l'estat espanyol.
Cap de les empreses i organitzacions
empresarials que es queixen de certes fragmentacions del mercat espanyol (amb
interessos més polítics que de mercat) apareixeran ara lamentant aquesta
fragmentació del mercat que se suposa que seria una dificultat a l'etiquetatge
i a l'atenció al públic. Hauran de demanar al seu personal a la zona que ara
desaprenguin el català i aprenguin el LAPAO? Hauran de demanar que els
productors de Lleida (a 20 km) deixin de distribuir productes etiquetats en
català i incorporin el LAPAO?
El llenguatge i les llengües ens serveixen per
comunicar-nos i entendre'ns. Podem usar-les en sentit creatiu i la societat validarà o no les propostes. La innovació lèxica i les substitucions són
benvingudes quan pretenen aportar un valor social. Però cal rebutjar-les quan
pretenen destruir. I és funció de la societat evitar l'extralimitació -en aquest cas de la
classe política- i aportar sentit comú. Però és més: si les empreses es reclamen
empreses ciutadanes, concepte que
implica, en el marc de la gestió de l'RSE, que una empresa adquireix carta de ciutadania davant la societat, no sols
davant el mercat, la conseqüència raonable és que col·laborin amb els
interessos ètics de la societat civil, afavorint la governança. Perquè un
govern sols pot tenir aquesta manca de sentit comú contra l'evidència i contra
la ciència sota el silenci còmplice del món empresarial.
Article publicat a Jornal.cat i a Diario Responsable
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada