26.5.13

Canviant les paraules, per bé o per mal

  • La innovació lèxica i les substitucions són benvingudes quan pretenen aportar un valor social. Però cal rebutjar-les quan pretenen destruir.
El foment i el desenvolupament de la responsabilitat social està sotmès a un pèndul on les aparences i el llenguatge són determinants. Per a trobar el punt central, l'espai del possible i raonable, sovint focalitzem un espai més enllà que ens permet progressar i anar trobant l'equilibri.

Aquest punt més enllà pot ser la visualització que un mateix fa per a copsar la tendència ideal. És la pastanaga inassolible però que marca el camí, i pot ser interessant si, lluny de generar desencís, aporta visió i creativitat. Però sovint es tracta del dibuix idealitzat fet des de fora, des dels grups d'interès.

Algun grup d'interès pot dibuixar aquest estadi ideal amb il·lusió sincera però il·lusa, dibuixant un horitzó inassolible i desincentivador. Altres vegades, la llunyania de l'horitzó pot tenir intencionalitat, per a negociar i trobar el punt d'equilibri. Demana més per acabar obtenint allò acceptable. O senzillament perquè és el que s'espera de tu. Per exemple, quan es debatia sobre la voluntarietat de l'RSE, una part del sector social defensava l'obligatorietat. Una cosa era obligar a fer memòries de sostenibilitat, per exemple, però que l'RSE fos obligatòria era una contradicció in terminis, ja que aleshores ja deixaria de ser RSE i passaria a ser marc legal. Preguntats sobre aquesta contradicció m'havien arribat a dir que "d'acord, però és el paper que ens toca fer a nosaltres".

En el llenguatge també ens passa. Per exemple, la manera de referir-se a les persones amb discapacitat ha vingut precedida d'una llarga evolució: subnormals (per als psíquics), invàlids, minusvàlids, discapacitats, persones amb discapacitat. I actualment algú parla de persones amb capacitats diferents. [article relacionat: 27.8.12 "La roja coja cojea"]

Per a posar un altre exemple, no vinculat a col·lectius sinó a tècniques de gestió aplicades en la diagnosi organitzativa o de qualitats personals, del que abans en dèiem defectes després en vam dir mancances i punts febles, i ara hi ha prefereix parlar d'àrees de millora. Però no tot és tan senzill. Si en un DAFO ens surt que una persona té com a punt feble o mancança el domini de l'anglès, això no necessàriament vol dir que constitueixi una àrea de millora, sinó que potser vol dir que se l'ha d'ubicar en una àrea on no li calgui. Vull dir que la substitució de certs mots que ens serveixen per a descriure coses pot arribar a un punt massa lluny, pot arribar a una ultracorrecció, que ens faci fins i tot desvirtuar el sentit de la pròpia tècnica.

En aquest darrer cas, entenc que de vegades pot ser útil construir un discurs segons el qual qualificar aspectes d'una persona com a febles té una càrrega negativa. Però d'aquí no podem passar a fer desaparèixer els punts febles. És millor acceptar la realitat que no construir entorns de cotó-fluix.

Igualment respecte a l'exemple anterior: em sembla interessant parlar de persones amb capacitats diferents, però vull entendre que quan ho fem és en base a un discurs que pretén desvetllar, fer reflexionar. No pretenem canviar la denominació genèrica, que crec que ja és correcte amb persones amb discapacitat, i fins i tot sense negar que els diccionaris també recullin discapacitat amb funció substantiva aplicat a una persona.

Aquestes mateixes reflexions les podríem portar al terreny del llenguatge de gènere on, per reacció a la presència de molts masclismes i en ares d'una sana aspiració a la igualtat, s'han desenvolupat algunes propostes poc justificades i gens funcionals.

Jugar amb els mots és normal. De fet, es diu que qui domina el llenguatge té una part de la partida guanyada! Però en el terreny que ens ocupa -el vinculat a l'ètica, la sostenibilitat i l'RSE, tan donat a canviar els mots- ens cal saber quina és la pretensió: si darrera la innovació lèxica hi ha una voluntat de substitució, o bé es tracta merament d'un recurs discursiu. O fins i tot si hi ha una voluntat de desmarcar-se i disposar de mots amb marca d'origen que remarquen la diferència de qui emet el discurs.

Per exemple, acceptem que la denominació responsabilitat social corporativa (RSC) és l'acadèmicament més correcta i genèrica. I al costat d'aquesta afirmació preferim, de cara al foment, usar Responsabilitat Social de les Empreses (RSE), i fins i tot amb tota la declinació: de les Administracions (RSA), de les Organitzacions (RSO), de les Universitats (RSU), o dels Individus (RSI). No es tracta d'una voluntat de substituir sinó de fer possible una comunicació que personalitzi tot identificant els agents, sovint no implícits, que han d'integrar aquest enfocament de gestió.

Hem exemplificat amb casos en què, en qualsevol cas, la intencionalitat és positiva i no pretenen causar un mal a allò que es denomina. No podem deixar d'esmentar que en alguns casos, la substitució dels mots pot tenir una càrrega directament agressiva. Aquest dies n'estem vivint diversos, però el més interessant de comentar aquí per la seva profunda relació amb l'RSE és la redenominació d'una llengua.

El govern aragonès, amb el beneplàcit del govern espanyol, pretén que la llengua catalana que històricament es parla a la franja oriental de l'Aragó passi a denominar-se Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental (LAPAO). És una manera bastant ridícula de proclamar, en contra de l'evidència (a més de la ciència!) que a l'Aragó no es parla català.

Aquesta és una matèria fonamental en la gestió de la responsabilitat social en el context de l'estat espanyol, ja sigui d'empreses o administracions, ja que es troba en el centre de moltes tensions de governança i afecta convencions internacionals i un sentit lògic de protecció de drets col·lectius i el patrimoni intangible. Malgrat els convenis internacionals firmats per l'Estat espanyol, malgrat els criteris dels organismes de Nacions Unides, i malgrat les iniciatives de gestió de la diversitat que algunes empreses incorporen, aquest és un aspecte vetat en l'RS feta a bona part de l'estat espanyol.

Cap de les empreses i organitzacions empresarials que es queixen de certes fragmentacions del mercat espanyol (amb interessos més polítics que de mercat) apareixeran ara lamentant aquesta fragmentació del mercat que se suposa que seria una dificultat a l'etiquetatge i a l'atenció al públic. Hauran de demanar al seu personal a la zona que ara desaprenguin el català i aprenguin el LAPAO? Hauran de demanar que els productors de Lleida (a 20 km) deixin de distribuir productes etiquetats en català i incorporin el LAPAO?

El llenguatge i les llengües ens serveixen per comunicar-nos i entendre'ns. Podem usar-les en sentit creatiu i la societat validarà o no les propostes. La innovació lèxica i les substitucions són benvingudes quan pretenen aportar un valor social. Però cal rebutjar-les quan pretenen destruir. I és funció de la societat evitar l'extralimitació -en aquest cas de la classe política- i aportar sentit comú. Però és més: si les empreses es reclamen empreses ciutadanes, concepte que implica, en el marc de la gestió de l'RSE, que una empresa adquireix carta de ciutadania davant la societat, no sols davant el mercat, la conseqüència raonable és que col·laborin amb els interessos ètics de la societat civil, afavorint la governança. Perquè un govern sols pot tenir aquesta manca de sentit comú contra l'evidència i contra la ciència sota el silenci còmplice del món empresarial.
Article publicat a Jornal.cat i a Diario Responsable