Una persona que col·labora en un projecte ha hagut d'anul·lar unes consultories per raons de salut vinculades a la seva condició femenina.
En interès del projecte sospeso que sort que cobra per feina feta segons l'encàrrec i que no ens uneix una relació laboral, que ens comportaria pagar unes despeses que no farien viable el projecte.
En interès de la col·laboradora considero que li pot suposar una injustícia social, ja que la no disponibilitat ve causada per raó de gènere.
Els dos punts de vista són contraposats i els tinc interioritzats. Intento sortir del conflicte elevant la mirada.
Penso que s'ha de pagar la feina, el rendiment, el mèrit, no la presencialitat. Portat a l'extrem, la relació laboral entre professionals hauria de tendir a ser entre una figura equivalent al que coneixem com a autònoms. Fet que permetrà que cadascú sigui empresari de si mateix i facilitarà l'intraemprenedoria, l'emprenedoria, i les transicions.
Però aquest model pot comportar una relació de desequilibri absolut de poder entre el que ara coneixem com a empresa i treballador, i que el futur pot ser entre projecte i col·laboradors. Caldrà construir un nou marc. Alguns en fan una versió suau que en diuen flexiseguretat però crec que el canvi ha de ser de paradigma, en la línia que apunto. La flexiseguretat pot ser reducció de drets laborals sense el canvi cultural!
Aquest model, si realment dóna lloc a un canvi cultura i de paradigma, pot alliberar moltes energies creatives, fer augmentar la productivitat, facilitar aliances, cooperació, hibridacions, cocreació... Però suposa un risc no sols per al cas que motiva la reflexió sinó per a tota persona que pugui tenir qualsevol altra dificultat que li impedeixi estar a totes per a la dedicació laboral.
És per això que aquest model tan liberal hauria d'anar acompanyat d'unes garanties respecte a la dignitat humana i els mínims vitals. No només vitals, també socials, potser. I això es pot fer per la via assistencial amb un estat del benestar fort que compensi aquestes situacions o bé amb una renda mínima garantida per a tothom. De fet, si alliberem tantes energies i augmentem tant la productivitat, hauríem de tornar a generar prou riquesa per a fer sostenible el model, no?
Ara m'adono que darrera aquestes dues opcions que se'm plantegen com dues vies gairebé tècniques, amb pros i contres per a cadascuna, hi ha grans opcions ideològiques confrontades. Em resulta curiós que les grans opcions extremes acabin diferenciant-se per si cal subsidi o renda universal... Ho veig com dues opcions discutibles. La gran diferència seria si hem de garantir uns drets generals o no... Sembla que això ja estigui assumit per totes les visions, però no ho tinc tan clar. De fet, ara mateix en plena crisi hi ha riquesa suficient per si es volgués garantir la dignitat... Ho dic perquè a mi el debat sobre subsidi o renda universal, sense negar el deix ideològic, me'l puc plantejar molt tècnicament i estic disposat a deixar-me convèncer...
Tinc la sensació que en moments de grans canvis, gran pressió, gran incertesa, futur imprevisible... es donen les condicions perquè la gent refaci els apriorismes, les reflexions. Fins i tot a partir dels mateixos axiomes, i pugui arribar a solucions diferents, amb més obertura mental, amb més predisposició...
És més, també és el moment perquè hom pugui canviar d'actituds, de posició davant la feina, davant els companys, davant la societat, davant la vida... I encara més, també pot succeir que la gent es replantegi valors, valors personals, valors socials. Valors que sovint hem adquirit per context però que no hem reflexionat prou. Valors que sobtadament poden desaparèixer o sorgir.
Potser els propers anys entrem en un període constituent. Això ho dic per a totes les societats que estan vivint una crisi intensa i que ja està passant de conjuntural a consubstancial. Però és vàlid molt especialment per a Catalunya, on la voluntat de crear un nou estat dóna al plantejament constituent un sentit encara més ple.
En els moments constituents és quan es poden bastir els grans canvis, els canvis de paradigma. Després ja no hi ha canvis, hi ha adaptacions, millores... D'alguna manera, ara a Catalunya hi ha la possibilitat de crear models. De no pressuposar, de no partir d'apriorismes.
Jo he passat en pocs anys de creure que a Catalunya el català havia de ser l'única llengua oficial a creure que el català ha de ser la llengua pròpia o nacional, però que també ha de tenir oficialitat la llengua regional (castellà; o francès a la Catalunya Nord) en virtut de l'àrea regional amb la qual hi ha una relació històrica, cultural i econòmica, i que també ha de tenir algun tipus d'oficialitat la llengua global, que en aquests moments és l'anglesa. I ara hi ha qui diu que potser el nou estat català no ha de tenir cap llengua oficial, com passa als Estats Units, per exemple. I estic obert a pensar-hi sense apriorismes, sospesant pros i contres.
També en temes com els funcionaris. He sentit avui una proposta d'un grup d'experts que deia que s'havien de reduir a cossos bàsics com ara jutges, bombers, policies... i que l'altre personal de l'Administració Pública han de ser personal laboral indefinit. Però és que això és una obvietat! La idea de funcionariat és aquesta, la resta és una perversió. Una altra cosa és com evitar que un model més racional pugui ser més utilitzat per a interessos partidistes, però això no justifica que tota l'estructura sigui funcionarial. És un nou tema a pensar per a un nou estat.
El problema és que són temes molt subjectes a sentimentalitats i a interessos de grup. I que potser la situació encara no es percep com a prou greu com per fer una revolució de les idees tan magna.
D'altra banda, obrir tant el meló, obrir-lo del tot, pot suposar un entorpiment del procés de transició nacional. Pot ser un debat impossible de tancar i que faci descarrilar el tren, sobretot si sols es fa a nivell català o amb una major determinació en virtut del procés constituent.
Per exemple, sóc molt simpatitzant de la monja benedictina Teresa Forcades, i comparteixo el seu discurs crític, que ella documenta i argumenta de manera brillant. Però el fet que ara hagin obert una línia, vinculada a la transició nacional, amb propostes de trencament en el model econòmic i social, em fa por que no pugui ajudar a crear aquesta olla de grills, aquest totum revolutum on ens acabem atomitzant en mil i una postures sense punt de confluència possible.
Crec que l'única solució és posar tot l'esforç en el dret a decidir i la creació de l'estat propi, deixant clar que el dret a decidir no és solament una tàctica per a fer possible la transició nacional sinó que suposa un impacte en la cultura política del país sense marxa enrere. Si aquest procés triomfa -i triomfarà si internament no ens esgarriem- Catalunya pot tornar a ser un focus mundial de cultura democràtica, com en altres segles hem estat i com forma part distintiva del nostre tarannà respecte al context proper.
Vaig arribant a destí. He fet una reflexió sobre la marxa. Com fem sovint i no escrivim. No tenia clar on volia arribar. A Manresa, sí! Vull dir en la reflexió.
Concloc amb una idea. El procés democràtic que suposa el dret a decidir ha de suposar un canvi de paradigma. Ara cal posar el focus en el gran repte, perquè altrament ens estavellarem. Però hem d'aprofitar per -ara i després- obrir la reflexió. Però no amb la voluntat de fer prevaldre les nostres idees de tota la vida, els nostres somnis revolucionaris de joventut, sinó amb la voluntat d'obrir-nos al canvi, de refer punts de vista, d'ampliar la mirada.
Veig Montserrat ben a prop per la finestra. Tot plegat sols es podrà fer ordenadament si sabem acordar els grans valors compartits, i una visió de país. La resta són solucions tècniques, amb deix ideològic, que podem anar acordant. Però sapiguem en aquest moment dilucidar què és essencial i què és accessori, perquè aquí sabrem trobar-li la maduresa personal, social i nacional.
A mesura que s'acaba el recorregut, vaig pensant de nou en la meva activitat professional. Per a fer aquest viatge social i nacional, seria important incorporar els conceptes que treballem en els territoris socialment responsables. Organitzacions privades, socials i públiques actuant amb gran sentit de la responsabilitat envers la societat i els seus grups d'interès. Identificar els grans reptes del territori i posar tot l'esforç compartit per a aportar-hi solucions, amb les millors pràctiques, amb innovació social, amb cocreació. Catalunya hauria d'esdevenir un gran model de territori socialment responsable. I que pogués fer esdevenir el compromís, l'ètica, la responsabilitat, un atribut de la pròpia identitat i marca de país.
Em continua preocupant com abordar la injustícia que deia a l'inici. Com em pot preocupar que les ONGDs hagin vist gairebé desaparèixer les aportacions públiques. Però ara tota pensar en models de futur, sostenibles, coherents, dinàmics, per als propers anys, per al dia després. Ara toca posat tot l'esforç a construir una societat on la gestió del canvi no faci por, i on els valors de la dignitat humana i la creació de valor compartit (econòmic i social) siguin centrals.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada