11.5.13

Dialogar [ca]

Sóc un fan del diàleg com a manera d'abordar els conflictes i els reptes. És la base del respecte enfront la discrepància i de la col·laboració per a abordar projectes comuns. En el meu dia a dia, com a promotor i consultor en el camp de la Responsabilitat Social de les Empreses i les Organitzacions, faig de les tècniques del diàleg una metodologia per a saber observar, comprendre, i poder generar confiança i crear valor compartit.

També crec profundament en el diàleg com a base constitutiva de la societat i de la política. De fet, com a català, provinc d'una cultura que s'ha anomenat pactista i que té les arrels ancorades en els darrers mil anys.

Dialogar i pactar sempre vol dir que no aconsegueixes exactament el que pretenies. Pot ser que aconsegueixis un terme mig. O pot ser que aconsegueixis coses diferents, que no havies pensat, i que s'han sabut desenvolupar. Ara parlaríem de co-crear, o d'innovació social. La solució transaccionada, feta amb la voluntat de crear valor per a totes les parts, i sense desconfiances i reticències, pot donar solucions molt millors, més sostenibles.

Respecte a la manca de reconeixement nacional que pateix Catalunya, i malgrat el meu desig interior, sempre he cregut que algunes solucions intermitges podien ser molt acceptables, si estaven fetes des del respecte i convicció. Finalment les fórmules jurídiques han de servir a unes finalitats que sols seran possibles si les actituds hi acompanyen.

Per això, malgrat no ser monàrquic, sempre he preferit el manteniment de la figura del rei d'Espanya. En darrer terme, per a evitar una ruptura de màxims, la creació del nou estat català podia fer-se sota un rei compartit amb l'estat espanyol, fet que permetria mantenir per als qui ho desitgen una certa idea romàntica d'espanyolitat alhora que el futur dels catalans el decidissin democràticament els catalans.

Però avui aquesta possibilitat ja sembla impossible. El monarca juga sempre a una banda, amb animadversió envers la catalanitat. I a més el seu prestigi ha quedat per terra per totes les males pràctiques, a més de la manca de respecte a la diversitat.

Fa uns mesos, una part de la premsa catalana -la que es coneix com la premsa del Pont Aeri- va convenir a decretar el final del procés sobiranista. De cop va apostar per iniciar una nova fase basada en el diàleg entre els governs catala i espanyol. Curiosament, d'ençà que certs poders econòmics i mediàtics van promoure aquest nou rumb per a les aspiracions catalanes, els fets no han fet més que mostrar la inviabilitat d'aquesta possibilitat. En poques setmanes hem anat patint no sols una verborrea difícil de pair pel seu deix de superioritat nacional i suficiència, amb la moda d'acusar els catalans de nazisme, sinó tot un seguit d'accions força contundents que deixen clares quines són les intencions del nacionalisme espanyol:
  • El torpede judicial contra el model educatiu català (“si un sol alumne ho demana”)
  • Més asfíxia financera de la Generalitat amb un repartiment escandalosament injust del límit de dèficit per al 2013
  • Un nou atac institucional a la unitat i dignitat de la llengua catalana (LAPAO)
  • Suspensió de la declaració política del Parlament de Catalunya per part del Tribunal Constitucional
Per a dialogar en sentit positiu, cal partir de la idea que l'altre t'aprecia i vol alguna cosa bona per a tu, encara que sigui diferent de la que tu consideres. El diàleg amb la part espanyola (els poders, no la ciutadania, per suposat!) no compleix aquesta condició perquè està feafentment demostrat que els molesta l'existència de la llengua catalana i de tot el que representa Catalunya. En aquest context el diàleg creatiu és inviable. Sols és possible el diàleg sobre com divorciar-se de la manera més amistosa possible, sabent que quan es curin les ferides hem de ser dos grans aliats i els estats amb una relació més confraternal del món, ateses les àmplies relacions econòmiques, socials i personals. Deixant de banda l'àmbit dels sentiments -que tots han de ser respectats-, bàsicament estem parlant que cadascú decideixi com inverteix la riquesa que genera. 

En aquest escenari, ho tenen més complicat els que encara creuen en la possibilitat de transformar Espanya en un sentit federal i respectuós amb la seva pluralitat nacional. Els signes d’involució són constants. Els partidaris a Espanya d'aquesta línia, o són molt pocs, o no tenen representació política, o no s'atreveixen a parlar. A Catalunya encara són nombrosos i sí que tenen veu parlamentària i parlen, però es troben amb una dificultat objectiva perquè els seus arguments puguin aparentar veraços.

En general, l'evolució que s'ha donat entre la classe política d'arrel democràtica a l'estat espanyol ha estat que durant el franquisme van sentir-se amb un deure de reconeixement envers Catalunya i les altres nacions dins l'estat; durant els primers anys de la democràcia van creure que calia fer unes concessions; i un cop Espanya s'ha sentit forta en el sentit d'orgull nacional perquè "España va bien" i perquè "¿esos catalanes qué quieren más aún?" han començat a perdre els complexos històrics i a desplegar el nacionalisme que pretén fer desaparèixer definitivament les nacions diverses que estan integrades avui dins l'estat.
Com diu Eduard Voltas a Costa de creure que s'ho creguin: La situació és tan greu que ja no són els independentistes els que han d’argumentar el per què de la seva posició, sinó aquells qui, contra tota evidència, continuen afirmant que Catalunya pot garantir la seva prosperitat social, cultural i econòmica mantenint-se sota sobirania espanyola. Em fa l’efecte que als federalistes els toca fer un exercici d’honestedat intel·lectual, perquè a la vista del que va passar amb l’Estatut, a la vista de les hegemonies polítiques i mediàtiques vigents a Espanya, i a la vista de les reaccions que provoquen a Madrid els plantejaments majoritaris del catalanisme, voler fer creure ara als ciutadans de Catalunya que és possible una reforma constitucional que resolgui el problema comença a adquirir la categoria d’intent de presa de pèl. Costa creure que s’ho creuen.

Des del punt de vista de l'honestedat intel·lectual, des de l'ètica i l'aposta pel diàleg, em recomforta poder veure programes com El gato al agua de fa uns dies a la cadena nacionalista Intereconomía, que van convidar el diputat sobiranista Alfred Bosch (ERC). Era com una mena de trampa on entre tots se'l volien menjar. Afortunadament, cada cop més aquests espectacles televisius o radiofònics, com els comentaris a les xarxes socials, mostren que els que defensen la democràcia i la veu del poble poden parlar amb serenitat i arguments i que els que defensen la sagrada unitat d'Espanya sols ho poden fer amb crispació, tergiversacions i falsedats.

La serenitat d'Alfred Bosch treu de polleguera l'entrevistador i els tertulians d'Intereconomía. El programa de la televisió espanyola Intereconomía 'El gato al agua', conegut per la seva furibunda línia anticatalana, va entrevistar abans-d'ahir el diputat d'ERC al congrés espanyol, Alfred Bosch. Com sol fer, el diputat independentista va respondre a les preguntes de l'entrevistador amb un to serè i amb actitud positiva i calmada. Les maneres de Bosch i les respostes, que desmuntaven una vegada i altra les preguntes plenes de tòpics, desconcertaven cada vegada més Javier Algarra, conductor del programa. Després de l'entrevista inicial, Bosch s'encara als atacs verbals dels tertulians del programa, entre els quals l'ex-banquer empresonat Mario Conde. A continuació, podeu veure l'entrevista:

 
http://www.youtube.com/embed/8Uw8sTqB6Jk (2/5)
http://www.youtube.com/embed/YS5FU_xPW1I (3/5)
http://www.youtube.com/embed/CD8Wc0nd2mg (4/5)
http://www.youtube.com/embed/K8rOFprGtZY (5/5)

0 comentaris: