Un exemple paradigmàtic és el dels discapacitats. Anys enrere es parlava de subnormals i minusvàlids. Eren mots d'ús corrent. Després vam aprendre a parlar de discapacitats. Després la manera de referir-s'hi integrava la persona, i vam començar a parlar de persones amb discapacitat. La persona no era una discapacitada sinó que la discapacitat era una circumstància de la persona.
En un sentit més discursiu però que forma part d'aquesta lògica evolutiva hi ha qui parla de persones amb capacitats diferents. Així també desplacem el prefix di- de rebaixar la capacitat a dir que no totes les capacitats funcionen igual.
Igualment els bojos han passat a malalts mentals o molts altres mots s'han après a usar d'una manera més respectuosa.
A alguns els pot semblar excessiu. Però els col·lectius tenen dret a proposar expressions que els semblin més ajustades, més respectuoses. I molt especialment quan aquests mots són la carta de presentació, són l'adjectiu que portes associat per tota la vida a la teva personalitat. És just doncs que fem l'esforç de millorar el llenguatge per a fer-lo més respectuós.
No és una qüestió menor si tenim en compte que la manera de dir les coses no només reflecteix la disposició que tenim dins nostre sinó que alhora ajuda a transmetre i fer més forta una certa visió del món. El llenguatge té una gran capacitat de crear realitats, de conformar-les.
Sóc dels que fa temps que procurat fer un ús del llenguatge que tendeixi a ser respectuós evitant l’ús d’expressions que traeixen els valors del qui parla, entre els quals podem destacar els sexismes, tot i que en el llenguatge de gènere s'han desenvolupat algunes propostes poc justificades i gens funcionals.
Fruit de la presa de consciència sobre aquestes matèries ha sorgit la necessitat per part de persones i institucions de poder disposar de consells sobre les millors pràctiques, que finalment han donat lloc a guies i fins i tot a d’altres recursos com un detector automàtic de sexismes.
Ara bé... cap detector podrà tenir prou ciberintel·ligència com per identificar les gràcies divertides que poden fer algunes persones linguocreatives.
Portem anys i anys mirant de dignificar la pràctica esportiva de les persones amb discapacitats físiques i fomentant els Jocs Paralímpics, que se celebren tot just després dels Jocs Olímpics, i ara apareix un senyor graciós, però que resulta que presideix el Comitè Paralímpic espanyol i va i es refereix als paralímpics com "la roja coja". El proper dia 29 d'agost comencen els Jocs Paralímpics de Londres 2012 i la delegació espanyola s'ha reunit a la Moncloa amb el president del govern espanyol, Mariano Rajoy.
Vés per on que aquest senyor li ha trobat gràcia a la rima, al fet que en castellà els dos mots presentin rima consonant! Miguel Carballeda, el president del Comitè, ha fet el comentari minuts després que Rajoy digués que els paralímpics són un "exemple de superació i treball dur". Als membres de la delegació, però, no els ha agradat gaire el comentari i han quedat bocabadats i molestos.
És curiós: el terme de la "roja" respon a un intent similar al que hem reflexionat en aquest article, una renovació del llenguatge per a evitar parlar de selecció espanyola. En aquest cas es tractava de facilitar que els ciutadans que no es troben còmodes amb el concepte espanyol poguessin sumar-se a sentir aquesta selecció com a més pròpia, a partir d'un nom més neutre. Ara aquest senyor ha intentat que també els coixos se la sentin més seva!
Ja solament faltava que hi fes broma i digués que "esperemos que la roja coja no cojee como la otra", o "a ver si la roja coja moja".
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada