14.9.07

Aprovada la declaració de Drets dels Pobles Indígenes


L’Assemblea General de l’ONU va aprovar aquest dijous, després de dues dècades de negociacions, la Declaració de Drets dels Pobles Indígenes, que protegirà els més de 370 milions de persones d’aquestes comunitats a tot el món.

El text, adoptat amb 143 vots a favor, 4 en contra –Canadà, EUA, Nova Zelanda i Austràlia– i 11 abstencions, estableix paràmetres mínims de respecte als drets d’aquests pobles, incloent propietat de la terra, accés als recursos naturals, respecte i preservació de les seves tradicions i autodeterminació.

El document disposa que els Estats assegurin el reconeixement i la protecció jurídica de les seves terres, territoris i recursos i que no procedeixin a cap trasllat sense el seu consentiment liure, previ i informat, ni sense acord previ sobre una indemnització justa i equitativa".

El text també posa èmfasi en l’educació bilingüe i en la implementació de mesures per a assegurar la millora contínua de les condicions econòmiques i socials.

Informació aportada per ANUE

Per la seva banda, en el MANIFEST DE SUPORT A LA DECLARACIÓ DELS DRETS DELS POBLES INDÍGENES DE NACIONS UNIDES, s'hi recull la següent argumentació:


Després de 22 anys de treball entre representants dels pobles indígenes, dels Estats i dels organismes internacionals, el 29 de juny del 2006 el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, aprovava el text de la Declaració dels Drets dels Pobles Indígenes.

La Declaració, a pesar de la tenaç oposició d’un petit grup de països (principalment Austràlia, Nova Zelanda, els Estats Units i Canadà), fou adoptada pel Consell, qui va sol·licitar la seva immediata adopció per l’Assemblea General de les Nacions Unides a la sessió de la tardor del 2006.

Des de llavors, les organitzacions indígenes han començat a analitzar els aspectes de la Declaració que més els poden ajudar a defendre els seus drets. No s’ha d’oblidar que la Declaració respon a una veritat innegable: els pobles indígenes són un dels col·lectius humans, els drets dels quals són contínuament negats, des de la seva mateixa identitat, fins als seus drets sobre els territoris que habiten o els recursos que es troben als mateixos. A més a més, pateixen les més greus i continuades violacions dels seus drets humans, tant individuals com col·lectius, i estan subjectes a alts índex de marginació i pobresa.

La Declaració suposava que per fi la comunitat internacional reconeixia aquesta situació i s’aprestava a posar-li remei. Però aquest procés, que arrancava amb una nova norma jurídica internacional com a suport, es va veure bruscament interromput, quan el 10 de novembre del 2006 el grup de països africans proposava a la tercera comissió de l’Assemblea General, que debat els assumptes socials, humanitaris i culturals abans de la seva discussió general a la Assemblea General, una esmena a la resolució d’adoptar aquesta Declaració. Aquesta esmena, presentada per Namíbia i patrocinada per un grup de països africans, suposa que la Declaració s’havia de seguir debatent, argumentant que algunes disposicions de la Declaració són contràries a les constitucions de diversos països africans, perquè amenacen la integritat territorial nacional.

La posició dels Estats africans fou contestada amb rotunditat pel Comitè Coordinador dels Pobles Indígenes d’Àfrica. Al seu comunicat, el Comitè senyalava que la Declaració té un “esperit africà”, al reconèixer el valor de la diversitat i la solidaritat. A més a més, senyalava que els arguments presentats per Namíbia són un fidel reflex de les opinions mantingudes pels Estats Units i Canadà, entre d’altres, i que no s’ajusten a les normes de drets humans adoptades i en elaboració al marc de la Unió Africana. Cal recordar que el principi de lliure determinació i d’integritat territorial ja es troba reflectit a la Carta Africana sobre els Drets Humans i dels Pobles (art. 20).

Uns mesos després que s’acceptés la posposició a l’adopció de la Declaració per donar més temps a “consultes”, tant els països africans com altres països que s’oposen a la mateixa, segueixen mantenint la seva oposició i exigint canvis fonamentals al text en relació amb la identificació dels pobles indígenes, els seus drets a la lliure determinació, els seus drets sobre els seus territoris i recursos o al lliure consentiment informat previ. Alhora, els anomenats co-patrocinadors mantenen la posició que l’Assemblea General ha d’adoptar, sense canvis, el text ja adoptat pel Consell de Drets Humans, posició coincident amb la de les organitzacions indígenes.

Veure notícia a La Vanguardia: La ONU aprueba la Declaración de los Derechos de los Pueblos Indígenas

Traducir CASTELLANO # Translate ENGLISH # Traduire FRANÇAIS # Übersetzen DEUTSCH # Arrevirar ARANÉS #

2 comentaris:

F. Xavier Agullo ha dit...

Bé, ja era hora... Ara bé, com a 'indígena' català m'agradaria també veure reconeguts alguns drets fonamentals... ;p

Josep Maria Canyelles ha dit...

És curiós que la principal preocupació (i gairebé única) dels Estats en aquest debat hagi estat la defensa de la seva integritat territorial.

Sense treure-li importància al tema, hi ha altres aspectes més rellevants respecte als drets de les persones.

Fa la sensació que els Estats, com moltes organitzacions que amb els anys han esdevingut dinosaures, tenen una obsessió malaltissa a perpetuar-se, com si aquest fos un dret fonamental, com si s'inferís d'alguna llei divina.

El concepte de Responsabilitat Social que defensem per a les empreses també s'ha de poder aplicar a les Administracions Públiques, i més àmpliament encara, als Estats.

Un Estat hauria de tenir capacitat de repensar-se d'acord amb les diferents visions, i la capacitat de crear valor per a les diferents parts. Per evitar conflictes i tensions, caldria liberalitzar el concepte d'Estat i manllevar-li certes càrregues simbòliques de què s'han autoinvestit per a perpetuar-se amb una intencionalitat que sols respon a interessos propis però no necessàriament de les parts interessades.

Els conceptes de l'RSE hi podrien ajudar molt!