15.2.14

Mentir i enganyar. Elogi de la transparença

Ahir vaig llegir una entrevista a l'expert en comunicació Xavier Domínguez (@XavierDominguez), titulada “Les empreses no menteixen, enganyen. Em vaig quedar tan sorprès del discurs que vaig haver de retrocedir més d'un cop per revisar si ho havia entès bé. L’autor del llibre Mienta pero no engañe és un ferm defensor de la mentida com a mecanisme de comunicació, sempre i quan no es confongui amb l’engany.

Si us interessa, trobareu l'entrevista a Via Empresa, i el que és cert és que no t'hi pots quedar impassible, sobretot per la naturalitat amb què afirma i justifica. Ens afirma que "la mentida és necessària i que el límit és l’engany. És una línia molt prima, però fonamentalment la diferència està en que una mentida mai afectarà als valors de la societat". Segurament hi ha un to que ja pretén trobar la provocació per a generar interès, suposo que coincidint amb la promoció del llibre.

Vaig quedar-me una estona redreçant les sinàpsis, que se m'havien curtcircuitat una mica, i en aquell instant van fer un anunci on afirmaven que usant no sé quin producte capil·lar podries salvar 6.500 cabells. Ni més ni menys! I vaig pensar que es devia referir a això, i que potser sí que el meu xoc no tenia raó de ser perquè l'autor es referia a això.

Des d'un punt de vista de la llengua, diria que la falsedat és una constatació objectiva referida a les dades, la mentida posa el focus en l'elaboració de la falsedat (mentir està relacionat etimològicament amb ment), i enganyar posa el focus en la interacció entre un emissor que menteix i un receptor que és enganyat (el llatí vulgar ingannare volia dir escarnir, burlar-se d'algú). Podríem vincular cada mot seqüencialment a la lògica, a l'ètica, a la moral. En la vida social, certament pot ser més greu enganyar, en el sentit que perjudiques objectivament algú. El fet que algú menteixi no implica per ell mateix que estigui enganyant. Com a exemple d'actualitat podríem dir que les mentides del Gobierno ja no enganyen a ningú, malgrat que suposin una mancança ètica. I si tornem a la publicitat, podem reconèixer que hi ha mentides que no tenen la finalitat d'enganyar sinó que suposen una hipèrbole, una exageració de la realitat.

Segur que veient certs programes d'humor a TV, a moltes famílies es riu quan el més innocent pregunta si allò és veritat, mostrant que de vegades no tothom pot interpretar adequadament el context que et permet discernir entre la realitat real, la realitat adulterada, l'exageració, la falsedat... Per tant, aquestes mentides que no poden valorar-se des de l'ètica perquè suposen una exageració acceptada, sí que poden valorar-se en funció dels contextos que les fan acceptables, ja que ni tots els destinataris ni tots els canals ni tots els contextos, no totes les societats, ni totes les èpoques, seran iguals a l'hora de poder qualificar-se o no d'enganys. Certament la frontera és tènue, i el que avui pot ser considerat una mentida no enganyosa, vint anys enrere potser no ho seria. Fins i tot la manera d'interpretar el codi televisiu ha variat molt.

Estic d'acord que calen codis de transmissió de la informació que siguin divertits, que trenquin la monotonia de la mera transmissió de dades avorrides, que la publicitat ha de poder caure en la subversió, que de vegades és aquest trencament de límits el que la converteix en un fenomen cultural... Però no em sembla adequat donar aquesta carta de ciutadania a la mentida, fer-la plausible en clau de recurs comunicatiu, atorgar-li plena validesa moral sempre que no pretengui enganyar.

Trobar el límit, aquesta tènue divisòria, entre la mentida i l'engany, és molt subjectiu, tant que en darrer terme depèn d'una intencionalitat inconfessable de l'emissor i d'unes capacitats diverses dels receptors. En aquest forçar els límits cal saber accedir permanentment a la veritat de les dades que puguin ser objectivables. Sols així pot haver-hi mentida acceptable. En l'humor, hom comprèn el context i hom pot comparar amb les dades reals, fet que provoca la hilaritat. En la publicitat, si hom pot percebre el sentit de la hipèrbole, també té forma part d'un joc acceptable.

Si dius que la teva cervesa és la millor del món, podem acceptar-ho perquè finalment és una apreciació subjectiva i ningú espera una veritat objectiva d'una afirmació publicitària tal. Si dius que 9 de cada 10 experts aposten pel teu producte, ja s'entén que has fet la mostra que t'ha interessat, i que hi pot haver les mostres que es vulguin. Però quan es fan certes afirmacions sobre qualitats d'un producte científicament demostrades, o s'usen mots i prefixos que indueixen a la confusió, aleshores ja és una mentida que pretén enganyar, que no és ètica, ni sovint emparada per la llei. I que no suposa un comportament socialment responsable per part de l'emissor (ni de la seva agència de comunicació) i que la societat hauria de mostrar clarament que no és acceptable.

Sens dubte, podem parlar de límits, i de mentides que són acceptades en publicitat. Per tant, malgrat el xoc inicial, puc compartir afirmacions que es fan en aquesta entrevista. Però  em provoca una incomoditat el fet que es legitimi la mentida. Em fa la impressió que una afirmació com "per qué la mentida sigui bona se li ha de donar una utilitat. Jo sempre menteixo en les campanyes de publicitat que fem dels polítics, però no enganyem", està a la base del descrèdit de la política i de la pèrdua de valors humanístics que patim.

La societat i també el mercat demanen transparència. La transparència és la base de la creació de la confiança tant en les relacions humanes com entre agents. La transparència redueix costos de transacció i crea capital social. Quan hom defensa fer ús dels elements de la transparència, com la comunicació i el diàleg, per a construir una aparença però basada en la mentida, potser hem de parlar de l'elogi de la transparença.

0 comentaris: