3.5.13

Contra l'escarni...

  • Fa dies que volia escriure alguna cosa sobre el tema dels escarnis a persones amb responsabilitats polítiques. És el tema de les passades setmanes. I segurament de les properes. 
  • Des de Responsabilitat Global sempre mirem d'aportar opinió en els debats públics que afecten l'RSE, l'ètica i la governança.
Francesc Torralba fa un article on es posiciona de manera molt clara i argumentada: Contra l’escarni públic. Justifica que l'escarni és una forma inadequada de reivindicar un fi just i noble. L’escarni no és la pràctica de la justícia, sinó, més aviat, l’expressió espontània de la ràbia, de la impotència, de la por, fins i tot de la desesperació. Torralba fa una crítica d'aquesta pràctica, que qualifica de formes indignes que no són pròpies de democràcies madures, deliberatives i racionals, però també el situa com.

Certament, els polítics electes són representants de la sobirania popular i mereixen respecte pel seu treball. Però molt més respecte mereixen els ciutadans. Moltíssim més. I el context ens mostra que no és així. Patim l'agravament de les conseqüències de la crisi sense albirar horitzó, amb decisions encarades a salvar els grans interessos estructurals (estat, banca...) i deixar enfonsar les pimes i les persones. Alhora el govern espanyol fa unes polítiques en gran mesura contràries -des del primer dia- al programa amb què va guanyar les eleccions, en el que la ciutadania fàcilment pot percebre com un frau electoral. A més no hi ha lideratge ni relat, i tot es limita al compliment de les ordre que provenen de Brussel·les i Alemanya, sota interessos sospitosos presentats com a única veritat.

Considero que el compliment de la legalitat és bàsic per al funcionament d'una societat. Però hi ha un punt en què això pot deixar de ser així. Per descomptat quan una llei és manifestament injusta i no hi ha maneres de solucionar-ho perquè no es donen les condicions democràtiques, per exemple. I sobretot quan la legitimitat desborda la legalitat, com està succeint ara mateix a l'estat espanyol respecte a la voluntat de Catalunya d'exercir el dret a decidir de manera pacífica i democràtica.

També prefereixo estar en contra dels boicots, i en general de tot el que esn porti a la cultura del no, de la queixa, de la protesta. Prefereixo la cultura del diàleg, el pacte, la tolerància i el respecte. Però hi ha circumstàncies que fan desitjable que una marca es vegi perjudicada pels consumidors, si es percep que la seva nul·la voluntat de millora va a sobre acompanyada d'una nul·la sensibilitat i bones formes. Seria el cas de l'aerolínia AirBerlín o ara mateix de Granini, empreses amb una fòbia a la llengua catalana, que les porta a incomplir normatives, i a no mostrar cap sentit de responsabilitat envers una societat on obtenen molts beneficis.

Tornant als escarnis, el fet més preocupant des del punt de vista ètic és que l'acció focalitza una persona concreta, i en el seu àmbit de privacitat, compartit amb persones del seu entorn familiar alienes a les raons. Privacitat i entorn familiar  són els elements que d'entrada farien considerar l'escarni com un mitjà no correcte.

No seria la individualitat cap objecció, però. De fet, la focalització de l'escarni en una persona és justament el que pretén l'acció. I aquest és el valor que hi percebo: ja que els individus de la política s'escuden en unes decisions preses per un ens abstracte (partit, govern, unió europea...), l'escarni pretén atorgar la responsabilitat a la persona que singularment deté l'acta de diputat, el quan és cridat a exercir la seva responsabilitat individual.

Aquest és un problema del nostre sistema polític, que converteix el gruix dels polítics en mers maniquins sense ànima, i que sovint ja els va bé presentar-los amb aquesta i-responsabilitat, com si fossin merament un Rei d'aquests que no són responsables del que fan. Em sembla que el repte seria com poder impactar contra la persona, sense interferir en el seu espai de privacitat.

Lligant amb els boicots, em sembla intel·ligent l'estil de campanya que s'ha promogut en alguna ocasió per a perjudicar, per exemple, una companyia de carburants no anant a repostar a les seves estacions de servei. Encara que la campanya es dirigís a totes les companyies, com que la gent ha de posar benzina, se'n perjudica sols una, com a missatge al sector. No recordo l'impacte que va tenir. Potser no gaire, perquè no és fàcil de portar a terme. Però ara que l'ambient està tan caldejat potser el que cal és centrar les crítiques contra algun diputat, sense que afecti el seu entorn. Hi alguns diputats que són merament "homes de palla", per emplenar la candidatura amb fidels que no portin problemes. Alguns serien incapaços de suportar la pressió d'haver de defensar-se amb arguments. Concedim-los el dret a lluitar en el seu terreny i amb les seves armes, i fem que caiguin per la seva in-utilitat i im-moralitat.

He improvisat aquesta proposta perquè no em veig en cor de mostrar-me contrari als escarnis i demanar a la gent que esperi quatre anys per anar a votar. És que no tampoc, en aquestes circumstàncies puc proposar processos de participació... Calen accions contundents davant la incapacitat de la classe política.

I tot i així, no puc negar que hi ha un punt en el qual irrompre en la privacitat no suposaria cap impediment ètic. Em refereixo a casos quan el mal ètic que està promovent l'interfecte és molt elevat i posa en qüestió les bases democràtiques o està esquarterant de manera molt profunda la cohesió social. El problema és que no és fàcil dirimir quan podem considerar-ho així, i quina és la persona. És per això que, malgrat que hi ha casos en què ho podria considerar justificat, crec que és preferible no entrar en la privacitat. No estic pels escarnis.

He intentat fer una reflexió sobre el que penso, amb matisos però mullant-me. Tot i així, si em trobés fora de casa per una situació manifestament injusta i amb el convenciment d'haver estat enganyat i humiliat, no sé si no estriparia tanta reflexió.


PD: anant al tema que està motivant els escarnis, val la pena observar les conclusions d'aquest estudi: El proceso de desahucio empuja a los afectados al colapso emocional y resulta ineficaz según un estudio de ESADE Los afectados por un desahucio acaban sufriendo stress post traumático y la experiencia les cambia la vida. Sólo algunas organizaciones sociales sirven de apoyo durante todo el proceso. Banco, administración y empresa, son agentes que se muestran ineficaces y dificultan o empeoran su situación. Se produce un doble fallo en el sistema, del mercado y de la administración pública, que arrastra a los implicados a un callejón sin salida. “La investigación saca a la luz el impacto brutal y absurdo que se impone a los afectados y da pistas para que la administración y agentes implicados  puedan buscar soluciones a tiempo y paliar este drama”, explica el profesor Ramis. Ver estudio completo