Els salaris acumulen 13 anys de pèrdua del poder adquisitiu, entre el 1994 i el 2006, en una dada aportada pel Banc d'Espanya. En conseqüència, si les empreses han crescut i els salaris han caigut, ja que la pujada anual no ha estat suficient per compensar la inflació, sembla evident que una de les causes dels majors beneficis empresarials ha estat els diners deixats de rebre en salaris.
Aquesta reflexió ens porta a lamentar el mal repartiment de la riquesa, a lamentar que no ens aproximem a la Europa en salaris, i sobretot a denunciar que una part de les millores de productivitat no es basen en millores fruit de la inversió, la recerca, la major efectivitat, etc., sinó purament en la disminució dels salaris.
És a dir, continuem competint amb les economies emergents amb la seva arma, el baix cost salarial, enlloc de desenvolupar les millors eines d'una economia del coneixement.
La dada exacta ens mostra que la pèrdua acumulada és del 10,5%, i això malgrat que en aquest període s'ha generalitzat la clàusula de salvaguarda en els convenis. Tal com llegim al Periódico:
Els autors de l'estudi arriben a la conclusió que "és improbable" que la clàusula de revisió (que consisteix en una pujada addicional dels sous si la inflació supera l'increment pactat) aconsegueixi "realment" garantir el poder adquisitiu dels treballadors. L'argument és que la clàusula realimenta la inflació, a través dels denominats "efectes de segona ronda", que converteixen augments transitoris d'inflació en permanents. L'any 2007, els salaris van aconseguir una millora real (per sobre de la inflació mitjana) del 0,6%.
La tesi del Banc d'Espanya xoca amb el criteri que durant els últims anys ha guiat la negociació entre empresaris i sindicats, en què s'ha mantingut la moderació salarial a canvi de clàusules de salvaguarda.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada