Transparència en l'alta política: el cas Hillary Clinton

La transparència sobre la relació de donants de la Fundació Clinton, com a condició imposada perquè Hillary pugui aspirar a la Secretaria d'Estat, permet avançar en l'escrutini públic i es una pràctica que hauria de generalitzar-se en altres àmbits de l'esfera política.

En el cas de les multinacionals tenim casos de transparència forçada per les circumstàncies com ara el cas Nike, la qual després de boicots i riscos reputacionals importants va decidir fer públics els noms de tots els seus proveïdors, en una acció de gran valor ja que es troben disponibles al seu portal corporatiu, cosa que cap altra empresa del sector ha fet.

En el món de la política, ni per voluntat ni per obligació, no s'han produït casos de tanta transparència. I és per això que el fet que la Fundació Clinton hagi fet públic el llistat dels seus donants té un valor rellevant, encara que sigui d'una manera no desitjada sinó com a condició imposada per tal que la senyora Hillary Rodham pugui arribar a ser secretària d'Estat dels Estats Units d'Amèrica.

Per a qui no ho sàpiga, Hillary Rodham és el nom real del personatge conegut com a Hillary Clinton, i que no tenim perquè reconèixer ja que és la conseqüència d'una tradició legal masclista d'aquell i altres països per la qual perden el cognom propi i guanyen el del seu marit (vegeu article).

Efectivament, Bill Clinton (o potser hauríem de dir-ne Bill Rodham?) ha revelat la seva llarga llista de mecenes, fet que ha generat una incomoditat pels noms i institucions que hi apareixen.

De fet, la transparència no és més que mostrar obertament (i ja és molt!) però no suposa cap mena de component ètic en la gestió dels interessos i les causes i efectes de les donacions. Tanmateix, permet poder observar amb major informació quin és el capteniment de la futura secretària d'Estat en relació als interessos de qui hi ha darrera les donacions.

És evident que la generositat de líders estrangers condiciona Hillary Rodham. Com informa avui la Vanguardia, la Fundació Clinton "es resistia des de feia deu anys, d'exposar a escrutini públic la llista de 208.000 persones i institucions que van donar generoses quantitats - fins a un total de gairebé 500 milions de dòlars-a la seva fundació filantròpica ia la biblioteca presidencial de Little Rock (Arkansas) que porta el seu nom. Entre els qui van contribuir destaquen líders i governs estrangers, empreses i artistes. La llista de contribuents, que ocupa 2.300 pàgines, és políticament embarassós per a Clinton. Projecta ombres de dubte sobre si hi ha hagut o hi haurà tràfic d'influències. Resulta particularment compromesa per la seva esposa, Hillary, designada per ocupar la secretaria d'Estat en la futura administració de Barack Obama".

Però aquesta transparència té la gran virtut de permetre que al llarg dels propers dies i específicament en les sessions que celebrarà el Senat per a ratificar-la en el càrrec, hom pugui plantejar preguntes difícils sobre les amistats i els donants estrangers del seu marit.

I aquesta serà un informació que també planará al llarg del mandat, ja que entre les persones i institucions donants hi ha dirigents de països i empreses sobre els quals el govern americà pot veure's obligat a prendre importants decisions durant els propers anys.

Seria desitjable que, encara que els vingués poc de gust, aquestes mostres de transparència s'anessin generalitzant en la vida pública, començant per món de la política, ja que afecta l'interès general i també permetria que algunes empreses hi sortissin retratades.

La política empresarial de l'anar deixant caure alguna cosa per vies perfectament legals i procurar un benefici en absolut ètic i gens legal de l'acció pública és una pràctica que caldria erradicar d'immediat. No només perjudica els interessos públics i estableix uns valors socials nefastos sinó que prima empreses no necessàriament més productives i efecients.

Malauradament no totes les pressions de baixa estopa apareixerien en aquesta foto. Per exemple, a casa nostra també es produeixen de manera important un altre tipus de pressions que no hi podrien sortir reflectides: la trucada de " o tal cosa o ja saps que ens podem deslocalitzar", sense la qual seria difícil de comprendre certes decisions públiques.

Aquest article ha estat publicat a Diario Responsable: Transparencia en la alta política: el caso de Hillary Clinton